27è Festival L'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu, setembre 2017


Doncs a mode de resum dels concerts on hi vam poder anar, dir-vos que tot plegat va estar tenyit pel gran interès social de la manifestació de l'11 de setembre la qual havia de ser la més reivindicativa. Els esdeveniments posteriors ben bé que ho van demostrar, i encara a hores d'ara estem en un moment crucial. Des d'aquí rebutjar la repressió policial de l'1 d'octubre, car, avui 16, i ja ho veieu amb un gran retard, han passat i passen cosses també molt importants les quals ens han de posicionar front els esdeveniments futurs. El vespre ens assabentàvem de les detencions dels Presidents de l'"ANC", Jordi Sánchez i d'"Òmnium Cultural", Jordi Cuixart, i des d'aquí en demanem la immediata llibertat.

Intentaré doncs deixar escrits alguns comentaris sobre les actuacions vistes a la Plaça de la Vila de Gràcia.

1.- 3 de setembre: Aquest havia de ser un diumenge magnífic primer passant el migdia estrenant el Festival l'Hora del Jazz i després per tornar a veure Marina Tuset i David Sam a Palo Alto.

Aquest Festival organitzat per l'AMJM en la seva 27ena edició, el va inaugurar el magnífic trio liderat pel gran amic Fran Suárez, amb Jordi Mestres, contrabaix i Jordi Herreros, bateria. Ens van presentar una barreja de músiques, les del seu primer CD, "Imaginario" i algunes de les que formaran el seu segon projecte, a hores d'ara ja en format CD i que ves per on podrem escoltar el 27 d'octubre al Molí dels Frares. Una mixture musical de gran valor, amb temes coneguts per qui això escriu, car "Imaginario" és un CD que vam posar a Jazz Club de Nit i que també va sonar en un anterior concert a la Sala Xica. 

Aquesta era la presentació del projecte des de l'AMJM:

El projecte aprofundeix en la investigació mètrica i harmònica d’un nou jazz, incloent rítmiques llatinoamericanes, modalitats exòtiques, i la influència del rock i el funk dins l’espai primordialment jazzístic en què es mou el trio. Desenvolupa també tècniques de composició de diferents èpoques, des de contrapunt modal fins politonalitat d’acord amb les influències de Bartok i Stravinsky, tenint com a objectiu ampliar l’espectre estètic i emocional del tradicional trio de jazz.

Fran Suárez, by Oliver Adell
Coses de la meva oïda, em van permetre discernir les músiques conegudes de les no, i sí reconèixer la mestria amb la qual les van interpretar tots tres. Tot i la formació de trio acústic, que hom podria pensar poc "trempat", dir-vos que res de res d'això és veritat essent músiques i ritmes prou vius i vitals com per gaudir del concert en tota la seva extensió. Si la mestria de Fran composant és de tots reconeguda, també ho és la de la interpretació i sobretot en el desenvolupament del seus magnífics solos, on creativitat i delicadesa van de la mà d'una enèrgica pulsió. Jordi Mestres és també un reconegut contrabaixista i així és que ens ho va mostrar en alguns dels seus solos i sempre en la seva ferma precisió rítmica tot i acompanyant al líder conjuntament amb l'altre Jordi Herreros, precís i pulcre en el toc de baquetes i tambors. Aquest és un altre magnífic músic, i la seva delicadesa tocant la bateria donà el suport necessari i adequat al projecte de FranGanes tinc de tenir-los a Sant Vicenç dels Horts i escoltar-los al Molí dels Frares

Després d'aquesta primera part amb el seu descans adequat per anar-nos a refrescar i parlar amb els nostres amics, Fran i companyia entre els quals Oliver Adell, fotògraf professional encarregat per l'AMJM de captar les millors instantànies, ens vam disposar a gaudir de nou, ara amb la proposta del quintet dirigit pel trompetista de Mataró, Ivó Oller. Un quintet amb músics com Martí Serra, saxo tenor; Martí Ventura, piano; Bernat Guàrdia, baix elèctric i Pinyu Martí, bateria. Un quintet potent amb una música encabida en el seu "WAY", disc que també vam posar a Jazz Club de Nit ara ja fa uns mesos. 

Igualment, des de l'AMJM ens en deien:

Ivó Oller ens presenta el seu segon CD “WAY” elaborat a base de temes propis, original i alguna versió que es vesteix amb un look molt més elèctric al qual el trompetista ens té acostumats. A partir d’una base sòlida en format de quartet, Oller vol obrir aquest treball a músics que han estat presents en algun dels molts moments de la seva trajectòria. Sense que soni a retrospectiva (més aviat és un punt i seguit en la seva carrera), Oller busca plasmar en aquest àlbum totes aquelles influències, experiències compartides i anècdotes dels personatges que el músic a anat trobant “pel camí”...

Ivó Oller by Oliver Adell
Aquest és un concert que va tenir dues parts, crec recordar. La primera, i sense estar delimitada per res, va ser potser més rítmica i potent que la segona, on les melodies i ritmes varen ser més calmats. No endebades això, les magnífiques composicions de l'Ivó van fer que tot esdevingués natural, i els canvis rítmics els adequats, evidentment, a les cançons. Dos vents increïbles al capdavant, Ivó Oller i Martí Serra, ens varen fer gaudir a tots plegats de les seves improvisacions, gràcies però al suport rítmic d'un trio potent amb Martí Ventura, Bernat Guàrdia i Pinyu Martí. Una base rítmica liderada per un altre gran pianista, Ventura. Un músic que vam tenir al JCLV ja fa alguns anys formant part del Barcelona Quintet Jazz, projecte liderat per l'Enrique Heredia, Fredrick Carlsquit i demés. Magnífic pianista Ventura si més no, sense ser potser tan percudiu com l'anterior, i no per això sense ritme. Delicadesa melòdica la d'aquest pianista ben farcida per un suport rítmic, a baix elèctric i bateria. Tothom estarà d'acord en afirmar que el "front line" dels dos vents, Oller, Serra és un dels més sòlids de casa nostra. La compenetració d'aquests dos músics i amics de l'àrea del "Barcelonès-nord i Maresme" és evident. La seva mestria individual és de tots coneguda i les seves col·laboracions en multitud de projectes així ens ho confirmen. No seré jo qui ara us expliqui lo que segur ja sabeu. En fi, un magnífic projecte aquest, el del quintet liderat per l'Ivó Oller el qual va cloure la inauguració del Festival l'Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu. 

Nosaltres, la Juana Muñoz, Joan Recolons, Oliver Adell i jo mateix, ens vam buscar la vida per menjar primer, i després, ja sense l'Oliver anar a escoltar a la meva filla i David a Palo Alto, tal i com havíem fet el dia anterior, per després, i ja essent el tercer concert del dia, anar al Jam boree a veure el projecte de David Pastor Quintet sobre la música de Dizzie Gillespie. Apa neng.

2.- 10 de setembre: Un diumenge magnífic ens va acompanyar en aquesta segona edició del Festival L'Hora del Jazz. No feia massa sol però el suficient per haver-nos de refugiar a l'ombra, coses que solen passar en aquests diumenges de setembre. Des de la cantonada esquerra també s'escoltaven les músiques car, em va semblar entendre que dels quatre altaveus laterals, dos i alternats, corresponien a un canal i els altres dos a l'altre, escoltant doncs tot el que passava a l'escenari estiguessis on estiguessis, i no em voldria equivocar. 

Estàvem a punt per a gaudir amb una música delicada pels instruments però farcida de bon gust, swing i magnífiques interpretacions, les dels tres músics Jordi Rossy, vibràfon; Guillem Arnedo, bateria i José López, contrabaix. 

Així és com els de l'AMJM van presentar el trio liderat pel Jordi Rossy amb un text d'ell mateix:


“La formació en trio de vibràfon, contrabaix i bateria és bastant inusual i per mi representa un repte que he ajornat durant anys. Finalment, al 2016, vam començar a experimentar amb aquesta formació per tocar en sessions privades a casa amb dos grans amics i músics. Després de tocar el vibràfon i la marimba en diferents grups liderats per Guillem Arnedo, hem desenvolupat una confiança i una afinitat estètica que ens permet tocar des de la intimitat més relaxada i creativa. José López ha col·laborat amb mi en diversos projectes en els darrers 10 anys i sempre aportant una gran sensibilitat i mestria. Amb aquests companys de viatge, el repte de tocar a trio es converteix en una aventura inspiradora.” 

Text de Jorge Rossy


Jordi Rossy Trio by Oliver Adell
Doncs si aquesta va ser la presentació, millor va ser la posada en escena musical. La delicadesa amb la qual Jordi Rossy toca el vibràfon és comparable amb la del més delicat vibrafonista, i les seves improvisacions, les d'un músic que domina l'essència de les harmonies i que té, en el seu interior, encabides totes les músiques. Jordi respira música per tots els pors de la seva pell, tot i continuar aprenent dia a dia, i tocant bateria, piano i darrerament el vibràfon. La seva tècnica és a dues mans, de moment, i no sé si té interès en aprendre la de quatre mans, on els acords ja són de sèptima, enriquint molt més la part harmònica de les partitures. Tant se val si no ho vol aprendre, car, amb les dues masses excel·leix amb pulcritud i nitidesa sonora cadascuna de le seves interpretacions. La comunió amb el Guillem Arnedo li ve de les col·laboracions del primer en els projectes del baterista, conjuntament amb Celeste Alias, Dee Jay Foster i l'inseparable pel Jordi i Guillem, el gran guitarrista Jaume Llombart. Amb una comunicació així, tal i com ell mateix ens ha dit, només es pot gaudir al màxim, com així ho vam fer. Si amb el Guillem hi ha aquesta connexió, la mateixa hi és amb el contrabaixista malagueny, José Lípez, el "Peluca". Ja sabem la connexió existent entre Begues i Màlaga, i ja fa temps d'això. Per Begues hi han passat, per la casa del Jordi, músics com Enrique Oliver, Dee Jay Foster (ell que també hi resideix), José López i molts altres músics del sud que són "germans" vitals i musicals amb el Jordi. Així és que amb una compenetració tan forta només podíem gaudir d'allò més, com així va passar. 

De trio a trio i tiro perquè em toca....i és que el proper projecte va ser la magnífica proposta liderada pel Juan de Diego Trio, amb Dani Pérez i Joe Smith. Ves per on, la mateixa formació que ens va acompanyar en un Concert-Jam realitzat a la Sala Xica ara ja algun temps. I tot i conèixer nosaltres les músiques que escoltaríem, no ens està de posar la presentació que en van fer els de l'AMJM d'aquest projecte: Deien ells...


Un projecte audaç a càrrec de tres grans valors del nostre panorama jazzístic Joe Smith, bateria, Dani Pérez, guitarra i Juan de Diego, compositor i trompeta. Els tres es llancen a la recerca de noves vies d'expressió en el jazz. El seu darrer disc no defrauda, extraordinaris contrasts que agiten, commouen, et propulsen i una gran màxima: el jazz és una música oberta a tot. Juan de Diego, reconegut trompetista de l'escena nacional, resident a Barcelona des de fa més de dues dècades, co-líder, juntament amb el seu germà Víctor de la mítica banda De Diego Brothers ha treballat en infinitat de projectes, i juntament amb músics de la talla de Benny Golson, Nicholas Payton, Jesse Davis, Frank Wess, Dick Oatts, Carl Allen, Sean Levitt, General Alcazar, Perico Sambeat, Gorka Benítez, David Xirgu, Albert Bover, Jeff Ballard, Armando Manzanero, Olga Guillot, Ruper Ordorika, o Guillermo Klein, i participant en la gravació de bandes sonores i a nombrosos festivals internacionals de jazz: Nueva Delhi, Leverkusen, Marciac, Donosti, Vitoria-Gasteiz, Terraza, Getxo, Lugo, Barcelona, Ibiza..

Doncs a banda d'audaç hi ha el vessant polític, llibertari, que sempre envolta les actuacions dels projectes d'aquest nostre amic basc, establert entre nosaltres de fa temps. Mai ha oblidat Juan de Diego què va passar a la "Guerra Incivil" del 36, i com varen ser assassinats els republicans que hi van lluitar. Reivindicacions a banda, la música d'aquest músic i trompetista, sempre s'envolta d'una mena d'aureola mística per la profunditat del missatge inherent, alhora que brilla per les interpretacions de cadascun dels membres del trio. Un Joe Smith desenvolupant l'estricta tasca d'omplir amb els seus sons l'espai que li deixen buit, i on el Groove, respira ritme per totes bandes, tot i ser a vegades força delicat i de tempo slow. En aquest context musical, la guitarra etèria de l'amic Dani Pérez només és l'adequada. La mestria solista d'aquest mestre de tants guitarristes, va de la mà del domini que ell té dels acords més inversemblants. Els sons estratosfèrics aconseguits per la'ajut dels estris electrònics que ell tant bé domina, ajuden a fer-nos viure els sentiments que Juan ens proposa. Entre els temes escoltats, recordo una magnífica suite de tres temes i també el seu primer "M'he quedat de pasta de moniato", traduït de l'Euskera.

3.- 17 de setembre: Doncs per a nosaltres havia de ser el darrer diumenge de Festival per diversos motius, i així és que vam venir amb les ganes de gaudir-ho a tope. El primer projecte havia de ser molt festiu, per instruments i músics tot i no conèixer en profunditat al líder i sí a alguns dels seus acompanyants. Un projecte amb disc a la mà que després em va donar i que posarem al programa de ràdio, amb músics com aquests: Lluís Gómez, banjo i mandolina; Josep Traver, guitarra; Oriol Saña, violí i Maribel Rivero, contrabaix i veu. Més que coneguts nostres, amics, com l'Oriol i en Josep, i amb ells dos ja n'hi va haver prou per dir-nos que aniríem a escoltar-los a ells i al projecte del Lluís. El que ens deien des de l'AMJM era doncs que:


By Oliver Adell
Lluís Gómez és un banjista, violinista i mandolinista reconegut a dins i fora del nostre país, director del Festival Al Ras i del Barcelona Bluegrass Camp, professor al prestigiós campus a Virton, Bèlgica, amb una llarga trajectòria als escenaris i a la difusió del banjo de cinc cordes, ens proposa un viatge al voltat de diverses músiques com són el Bluegrass, Swing, Blues, Folk... en definitiva música acústica en estat pur. Amb una llarga llista d’àlbums gravats amb altres projectes, té dos àlbums a nom seu, “Quartet” del 2007 i l’actual “Dotze contes”, en el que han gravat gent com Jean Marie Redon, Fred Simon, Ron Cody, Chris Luquette, Bernard Minari i Henrich Novák a escala internacional i Josep Traver, Joan Pau Cumelles, Miguel Talavera, Oriol Gonzàlez, Maribel Rivero i Oriol Saña..


By Oliver Adell
Així és que ens vam preparar a gaudir d'alló més amb les músiques alegres cantades moltes d'elles per la magnífica contrabaixista que es va mostrar també com una molt bona cantant. L'energia que desprenia aquesta música es feia palesa per les interpretacions solistes dels músics però sobretot per la pulsió rítmica de la contrabaixista, la única base rítmica tot i haver-hi la guitarra del Josep i la mandolina del líder, i també per la energètica veu de Maribel Rivero. Una proposta que va resultar ser molt entretinguda, amb Blue Grass de qualitat, amb temes propis i d'altres d'emblemàtics de l'estil, a la vegada que la barreja del Country-Blues l'apropava a les arrels més antigues del Jazz, salvant les distàncies. En aquestes imatges de l'Oliver Adell es veu de quina manera l'energia del projecte sorgia de tots plegats i les músiques sí, però també de Maribel  el seu contrabaix i la seva veu. Un disc, el "Dotze Contes" que posarem a Jazz Club de Nit quan li trobem una parella adequada.


By Oliver Adell
El concert de la una del mig dia venia de la mà d'un altre contrabaixista alhora que compositor de músiques i lletres, i aquest era el ja mític Rai Ferrer. Recordo com si fos ahir que ell va venir per primera vegada al Jazz Club la Vicentina amb el Gabriel Amargant Quintet a la primera temporada o sigui que fa 8 anys, amb Ray Colom, Marco Mezquida i Ramón Ángel Rey, ja vegeu quin tros de quintet. Aquest músic no es prodiga massa en projectes, darrerament, però tot i això el vam tenir de nou a la Sala Xica aquesta darrera temporada. El projecte que ens va presentar a l'Hora del Jazz estava ben definit pels amics de l'AMJM els quals ens en deien això:

Nou projecte del contrabaixista Rai Ferrer en què s’endinsa en la sempre delicada però a la vegada excitant tasca de musicar la poesia de Fernando Pessoa, José Agustín Goytisolo, Rafael Alberti i la poetessa gallega Pilar Pallarés, així com també ho fa amb textos propis que van de la temàtica social a la de caire més íntim. Les aportacions compositives d’altres membres de la formació afegeixen llur visió artística mantenint la coherència musical buscada per aquesta formació. Música emmarcada en el segle XXI més actual, amb influències que van des del jazz en la seva accepció harmònica i rítmica més àmplia i contemporània fins a grooves d’arrel més llatina.


Rai Ferrer Quintet by Oliver Adell
Així és que amb la formació de Rubén Fernández, veu; Gabriel Amargant, saxos tenor i soprà; Andreu Zaragoza, guitarres elèctrica i acústica; Ramon Ángel Rey, bateria i Rai Ferrer, contrabaix, no havíem de patir massa, ni gens ni mica, per més agosarada que fos la proposta de Ferrer. Tot i la novetat del projecte amb música pròpia i poesies dels autors esmentats, ens vam anar acomodant mica a mica gràcies a les composicions, delicades i maques, i també per la magnífica i afinada veu del Rubén. Si amb això ja quasi que en tindríem prou, n'havíem de tenir més per la presència de Gabriel Amargant i de l'altre solista, magnífics tots dos, l'Andreu Zaragoza. La música delicada anava de la mà de música amb més tarannà rítmic, i això mateix feia que el projecte entrés cada vegada més. La veritat és que a mi, jo que soc fàcil d'acontentar, em va costar poc entrar-hi, car, em semblava tot plegat força interessant tot i haver algun tema "durillo", tot s'ha de dir. La veu del Rubén, perfecta i melòdica ratllant la dolçor extrema, era l'adequada per aquelles poesies i músiques, alhora que la combinació harmònica de guitarra i saxo tenor  també feien el projecte jazzístic a tope. En fi, un compositor va aparèixer de la mà d'un contrabaixista conegut, i així és que els vam aplaudir a tots dos.

El proper diumenge no hi vam poder anar però tot i així que quedi constància dels qui hi van participar, tot i "prenent" la informació del web de l'AMJM. O sigui que:

4.- 24 de setembre: David Mengual Slow Quartet & Carme Canela amb Carme Canela, veu; Dani Pérez, guitarra; Miguel “Pintxo” Villar, saxos; Oriol Roca, bateria  i David Mengual, contrabaix. L'extensa informació del projecte del David deia així:


Al setembre de 2013, Bebyne Records edita el primer disc de Slow Quartet, “U”. Una declaració d’intencions que, en aquests quatre anys, s’ha traduït en un so propi i sobretot, en una consciència de formació estable en constant evolució. Miguel Villar, Dani Pérez i Oriol Roca són les persones que, gràcies a la seva generositat i talent, han alimentat aquest projecte aconseguint fer-lo propi i regalant compromís i creativitat per mantenir-lo sòlid. El poemari de Sandro Penna, complementat amb la poesia de Màrius Sampere, ha estat la llavor que ha generat el naixement d’aquesta nova proposta, Slow & Canela. Els seus poemes, empapats de crits ofegats i plens de musicalitat, han estat l’embrió perfecte per cuinar les composicions d’aquest disc. Sense dubte, la persona més propera, musicalment i humana a aquesta sensibilitat estètica i formal, és la gran cantant Carme Canela. La seva personalitat, trajectòria i musicalitat, encaixa perfectament amb la intenció del projecte. El gratificant resultat d’aquesta trobada ha derivat en aquest disc. Es podria resumir en tres paraules: sinceritat, emoció i felicitat de trobar un espai de llibertat i expressió. La música retratada en aquest disc és com si fos una empremta de l’itinerari creatiu del projecte, que no contempla cap possibilitat d’abandonar el procés. En la gravació creixen les col·laboracions de Benet Palet, Sandrine Robilliard i Marco Mezquida.


Després d'ells finalment va haver-hi una mica del magnífic Blues que fa l'entranyable Amadeu Casas, o sigui que la formació de l'Amadeu Casas Quartet va ser la de: Amadeu Casas, guitarra; Matías Míguez, baix; Arecio Smith, teclats i Eloi López Oltra, bateria. Una formació que em sembla no és la típica, la original, car sempre als tambors hi sol anar l'amic Salvador Toscano. Els amics de l'AMJM ens en van dir doncs:


Proposta del cantant Amadeu Casas en una aventura sonora que circula per l’eix central del Blues, però que es nodreix dels terrenys propers com el Jazz, el Funky o el Rock. Amb la complicitat dels músics de reconegut prestigi com Arecio Smith als teclats, Matías Míguez al baix i Eloi López Oltra a la bateria.

Doncs res més, tot i haver-hi d'altres concerts en d'altres indrets de Catalunya, que serveixin aquestes "quatre ratlles" per honorar i reconèixer el treball persistent durant 27 edicions realitzat pels amics de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, amb el Guillem Arnedo al capdavant ara mateix com a President de l'entitat, sense oblidar la ingent feina que fa des d'uns quants anys l'Anna Veiga i tots els membres de la direcció actual i anteriors així com agrair a tots els músics que en són socis, que per a ells és que es fa aquest Festival a banda de d'altres activitats com l'edició bimensual del "Jazz Butlletí" informatiu. Miquel Tuset i Mallol,

David Pastor Quintet plays Dizzie Gillespie al Jamboree, 3 de setembre de 2017

I com haureu vist en una altra entrada del blog, el mateix diumenge havíem anat a veure ja dos concerts primer a la inauguració del Festival L'Hora del Jazz Memorial Tete Montoliu, per després anar a veure el darrer que van fer Marina Tuset i David Sam a Palo Alto Market. Per acabar d'arrodonir el diumenge vam decidir anar al Jamboree a veure i escoltar un magnífic quintet liderat pel gran David Pastor i gaudir amb una bona estona de Be-Bop. Un quintet amb David Pastor trompeta, Gabriel Amargant saxo alto, Francesc Capella piano, Tom Warburton contrabaix i Gonzalo del Val bateria. Nosaltres vàrem ser-hi en els dos sets, car després del primer i magnífic, vam voler repetir d'aquesta magnífica música tot i sabent que algunes repeticions escoltaríem, però també temes nous.

Des de la web de Jamboree, en Pere Pons ja ens avisava que:

A l’igual que Ella Fitzgerald i Thelonious Monk, Dizzy Gillespie va néixer l’any 1917 i això significa que enguany tenim també motius per recordar els 100 anys del seu naixement. Abanderat de la revolució del bebop al costat de Charlie Parker, figura carismàtica i extravertida com poques, Gillespie ha estat un dels noms més consagrats de l’era moderna del jazz. La millor forma de mantenir viu el seu record és a través de la seva música i en aquest sentit el trompetista David Pastor és el millor exponent del jazz hispà que pot retre-li un tribut fidel al seu esperit. Amb aquest propòsit ha vertebrat un quintet excepcional a l’entorn de l’obra i la figura del gran Dizzy.

Així és que certament vam estar imbuïts d'aquesta música i més encara considerant els intèrprets amb els quals l'havíem d'escoltar. I és que el primer tema ja en va ser una de ben forta a la galta, i va ser el tema "Be Bop" de Gillespie, el que ens situaria en l'espai adequat, allà pels anys 40s del segle passat. Després d'aquest primer gran tema, en David ens va presentar la magnífica banda, amb Gonzalo, Capella, Warburton i Amargant. Després d'aquest Be-Bop, ens va explicar que escoltaríem músiques diverses, les quals varen ser treballades per Gillespie en aquells anys, com el "Latin Jazz". Així és que el proper tema que ens va proposar escoltar va ser el delicat "Tin Tin Deo". La sorpresa de la nit, entre cometes, era el fet de veure a Gabriel Amargant fent de Charlie Parker, tot i que pels qui el coneixem no ho va ser, considerant la total mestria de Gabriel com a músic, i no només tocant quasi tots els vents de canyes (suposo que també li fot al clarinet baix), i també tocant la mar de bé el piano, per descomptat acompanyant, però és que també fotent unes improvisacions acollonants. 

Bé, doncs si teniem a Parker, el líder evidentment va fer de Gillespie i de quina brutal manera ho va fer, fent-nos escoltar els més súper aguts que hom pot escoltar a la trompeta, com Dizzie feia tant bé. La base rítmica liderada pel mestre Capella, amb Tom Warburton i Gonzalo del Val, va ser una màquina rítmica magnífica que va saber portar en safata als dos vents, alhora que brillar en les seves improvisacions solistes, com va fer el Francesc i els dos vents en aquest magnífic i delicat tema, càlid com el que més. Després d'aquest tema en van fer un altre a tempo mig de balada, preciós també, i varen seguir amb temes emblemàtics com el més delicat "Con Alma", un magnífic "Lover Man" que Gillespie havia tocat amb Parker, per acabar amb el magnífic "A Night in Tunissia", amb la col·laboració del jove crac Fèlix Rossy. Entremig en van sonar alguns de coneguts però no identificats, coses que passen. Parlant després amb el David per felicitar-lo, a ell i a tots plegats, em va semblar una pena que em digués que aquest projecte s'havia muntat exclusivament per aquest dia. Ja li vaig fir que era una bona idea muntar un quintet amb la música de Gillespie i que fora bo que "circulés" pels diferents locals de casa nostra i exteriors. En fi, serà qüestió de convidar-los un dia. 
Miquel Tuset i Mallol.

Marina Tuset i David Sam a Palo Alto, el 2 i 3 de setembre de 2017

Doncs no teníem ni idea del que era això de Palo Alto Market, i la sorpresa de l'espai, paradetes i gent va ser del tot agradable. Un magnífic espai envoltat de natura, vaja, com un jardí interior súper ben muntat amb parades per poder-hi comprar objectes fets a mà pels mateixos artesans i artesanes, amb xiringuitus per menjar i beure i amb dos espais per fer-hi música en directe, l'un interior i l'altre el Solan de Cabras, exterior. En aquest espai vam poder veure el duet Marina Tuset & David Sam i amb la sorpresa en el primer dia i a les 17h de la participació de Milena Casado al flugelhorn. 
Marina, acompanyada del seu estimat David ens va presentar tot un reguitzell de cançons del seu nou projecte, més "calent" pels ritmes caribenys i temes igualment situats en aquests espais. Sembla que la nostra cantant s'enfila per aquestes músiques, cantades en castellà, i amb ritmes tropicals, un pas més en el seu "caminar" i recerca del seu espai musical. 

Els temes propis no hi van faltar així com tampoc els més emblemàtics d'aquest duo, alumne-profe, com el "Miss Celie's Blues", "His Eye is on the Sparrow", i d'altres magnífiques cançons que ells dos han interpretat tantes i tantes vegades. No oblidem que el David li va fer les primeres classes de piano a l'Escola de Música Moderna Sant Vicenç quan la Marina era ben petita. Els temes propis com  "Y es así" també van omplir d'harmonia el preciós pati de la coneguda marca d'aigües, essent en aquest tema on Marina va requerir Milena Casado a participar a la festa. El conegut tema cantat per Silvia Pérez Cruz "El Panquelero" va ser un altre dels que va comptar amb la participació de Milena així com en el tema "Belen". La combinació de veu, simpatia i compenetració amb el seu amic i antic mestre es va veure enaltida per la sonoritat del fiscorn de Milena. Els seus solos, jazzístics, varen donar un color nou i fresc a la música ja de per sí magnífica que havia fet el duet. La magnífica veu de Marina a voltes càlida i profunda i en d'altres ocasions més prima en el registre més alt, volava lliurement gràcies al suport rítmic del teclat de David Sam, ell sempre tan energètic, sobretot en els finals del temes on s'esplaia a voluntat. L'afinació perfecte de la cantant de Sant Vicenç dels Horts i ves per on filla meva i de l'Anna, ens va fer veure la seva capacitat d'aprenentatge i de quina manera va millorant també en expressió i comunicació amb el públic. Marina és una cantant que s'ho passa bé cantant, ballant i bellugant-se per l'escenari i amb el seu sempitern somriure, comunica el seu tarannà al públic que, sovint bocabadat, l'escolta. Dos dies i quatre bolos a Palo Alto sempre amb un "pleno" en cadascun dels concerts la van preparar pel proper bolo que havia de fer el 13 de setembre al Jamboree amb un repertori però diferent, tot i mantenint alguns temes, i sí amb una formació completament diferent. Però això ja vindrà.
Miquel Tuset i Mallol.

JESSE DAVIS QUARTET featuring VÍCTOR DE DIEGO al Jamboree, 8 i 9 de setembre de 2017

Doncs dos dies amb música magnífica a l'abast del públic del Jamboree dels quals nosaltres només en vam gaudir d'un, però en els dos passes. Què més vols nen?

Una formació amb Jesse Davis saxo alto, Víctor de Diego saxo tenor, Joan Monné piano, Ignasi González contrabaix, Jo Krause bateria.

Una magnífica formació amb un indiscutible líder del qual en Pere Pons ens en deia:

La tradició bop té en la figura de Jesse Davis un dels seus continuadors més fidels. Pocs músics de la seva generació han sabut mantenir encesa la flama de l’essència bopper amb la naturalitat i l’energia que transmet el music nord-americà. Molts han vist en ell la reencarnació d’aquelles llegendes que van revolucionar el jazz i que avui són ja història, però la virtut que el fa únic és la seva extraordinària capacitat per a situar en el present un so i una manera de fer que té més de mig segle. Jesse Davis és un d’aquells músics que permet al jazz instal·lar-se en un racó de l’eternitat. Potser per això sempre que torna al Jamboree reconeix sentir-se a casa seva. I com a convidat de luxe el gran saxofonista Víctor de Diego.

Doncs aquest era un concert on no hi podíem faltar i així és que ens vàrem deixar caure pel Jamboree. D’entrada vaig flipar per com de decorada estava la cova-cava preparada festivament per una festa hawaiana que s’havia de fer després dels dos concerts. Em sembla perfecte que s’utilitzi l’espai per fer-hi festes que ajudaran econòmicament l’empresa a seguir programant Jazz. Ens vam aposentar a la última fila, únics espais disponibles, i sense més dilació els músics van pujar a l’escenari i es van posar a tocar els dos primers temes abans que Jesse presentés els músics, ens agraís la nostra presència i a Jamboree el haver-los convidat i ens expliqués que el primer tema era seu i el segon de Chopin amb arranjament de Jesse. Si el primer va tenir tot l’esperit del Bop el segon tenia els aires clàssics del compositor romàntic amb tot el swing del món i a un tempo mig delicat. Jesse va fer el primer solo de la nit a un nivell estratosfèric i velocitat igual, amb un fraseig carregat de Blues en un tema propi amb una melodia a moments amb cadències descendents i ritmes trencats marcats per piano, contrabaix i bateria. No m’imagino que devia pensar Víctor tot i escoltant el magnífic i primer solo de la nit a càrrec del seu amic Davis, el cas és que ell s’hi va posar seguidament amb el tenor, i que semblà que li costà una mica introduir-se de ple. Ens ho va semblar perquè la velocitat d’execució del tenor no era, (mai ho pot ser) la de l’alto, i perquè els silencis entre frases van ser més amplis que en l’anterior solo de Jesse, aquest en l’ona més Parkeriana possible. Joan Monné també s’hi va ficar de ple després de la mestria mostrada pels dos vents i va volar literalment per sobre l’harmonia primer amb digitació precisa i l’acabà amb una roda d’acords. L’Ignasi i Jo varen seguir el tema a tot drap mentre tota això passava, i les combinacions solistes entre aquest i els altres músics duraren molt més que els “quarts” i “vuits” típics, mostrant-nos de quina manera magistral domina l’instrument. Després, de nou el “tema” magnífic de Jesse Davis acabant-lo tots plegats delicadament. I si d’aquesta manera tan brutal van iniciar el primer set, a tot Bop, el segon tema va sorgir sense dir ni paraula a tot swing, tot i reconeixent quelcom, encara indefinit, però que sonava a alguna música coneguda, sí. Després ho vam entendre en comentar Jesse que era un tema de Chopin arranjat, més aviat, reconvertit a un altre tema i farcit de tot el swing possible. Víctor va iniciar els solos amb el seu soprano, aquest amb un so magnífic i tècnica immillorable alhora que delicat i preciós fraseig. Jesse el va seguir de la mateixa i increïble manera que va iniciar el concert, amb la mateixa precisió i creativitat mostrada anteriorment, i de la mateixa i solvent manera s’hi va encarar en Joan amb la mestria que el caracteritza i el fa ésser un dels pianistes més sol·licitats pels màsters vinguts més enllà de l’atlàntic, com per exemple el gran Benny Golson amb qui fa gires europees des de fa alguns anys, i sembla que també en aquest proper 2018. El tema de Chopin, ja definitivament de Davis va acabar amb els dos vents de manera delicada.

Aquest va ser el moment en el qual Jesse Davis es va adreçar a tots plegats, tot i agraint-nos la nostra presència i estar content de tocar de nou al Jamboree. Va presentar els músics i parlà dels dos temes interpretats tot i presentant les properes músiques tot i dient que a nosaltres ens agraden molt les balades, o sigui que va comentar que farien un “Ballad Medley”.  De fet la primera la va interpretar ell amb l’alto, “You don’t know what love is”, i la segona “My One and only love” el Víctor amb el tenor.  Dues magnífiques balades tocades sense interrupció, la única la dels aplaudiments, i interpretades amb la màxima calidesa i mestria per cadascun dels membres del quintet. En la primera a un tempo slow total, les escombretes es varen convertir al tot swing amb l’inici del solo del líder i mestre Davis mentre Joan acompanyà amb discrets i puntuals acords. Ell mateix es va encarregar de continuar amb un magistral solo on el swing ja era total, a tempo doblat. Ignasi seguí amb fermesa el swing marcat per Jo alhora que encabí les notes justes. Davis s’encarregà de cloure el tema amb la melodia i ja al tempo slow inicial. Els aplaudiments varen ser els únics que es van sentir entre els dos temes, essent Joan qui inicià les primeres notes del preciós “My One and only love”, essent-ne Víctor qui inicià la càlida melodia tot i situant-nos en el so més profund del seu tenor. Magnífica interpretació de Víctor en un tema que Coltrane va fer amb Johnny Hartman i d’igual manera ho va clavar Joan Monné en la seva impro d’igual manera swingat el tempo doblat per les escombretes de Jo i un walking magnífic de l’Ignasi. Víctor va desenvolupar melòdicament el seu solo, quasi no fent-lo i tornant de nou a la melodia, majestuosa melodia que com "Lush Life" no necessita solo. El nostre amic va acabar el tema amb el solo final, sense cap suport, a mode de final de tema, amb una gran interpretació fortament aplaudida per tothom.

Sense dir ni brot, Jesse Davis va iniciar a mode de llarga intro el següent tema a solo, ben solo, la melodia del tema de Kern anomenat “Yesterdays”, ell posteriorment amb l’ajut de la secció rítmica fent el primer chorus del tema, la per després fer el seu en Víctor i iniciar la tanda de solos. El swing ara estava marcat per Jo a la caixa i Ride alhora que el Hi-Hat no parava de placar el temps, amb el xap, xap, constant. Joan i Ignasi l’acompanyaren a la perfecció i així ajudaren a Víctor amb el suport adequat pel seu llarg i magnífic solo, aplaudit per tothom. El líder al saxo alto hi tornà amb l’esperit de Parker volant per la nostra cova-cava mentre la secció rítmica continuà a tot swing. La velocitat de fraseig d’aquest mestre ens va deixar bocabadats igualment la seva concepció melòdica del seu solo també farcit d’arpegis. La seva creativitat seguí per camins inexplorats amb personalitat, la que tenen els nostres músics que l’acompanyaren en aquest magnífic concert com en el gran solo d’en Joan Monné farcit de calidesa i bon gust. El mateix Ignasi en va fer un de sòlid i ben trenat, amb bon tempo i swing amb les notes al seu lloc i bona realització, també recolzada pels dos vents amb notes llargues descendents seguint l’harmonia. Al final els dos vents van fer un duet l’un seguint la melodia, Davis, i Víctor recolzant-lo amb algunes notes a mode d’embelliment i així acabaren aquest magnífic tema de Jerome Stern, delicadament.

I també sense dir ni brot i a mode de final, escoltat per gent jove com Oriol Vallès també en els seus finals, van fer el típic R&Ghanges de Miles anomenat “The Theme”. Els solos dels dos vents es van anar desenvolupant amb mestria tot i reconeixent els dos “moments” de l’estructura típica d’un R&Ch. Monné igualment va brillar de la mateixa manera que havia fet durant tot el concert. Després del seu solo Jesse Davis el va presentar fent el mateix amb la resta de músics, Ignasi, Jo i finalment Víctor de Diego. Krause va poder demostrar el perquè és un dels “drummers” més sol·licitats pels mestres americans que es deixen caure per aquí, ell també (igual que l’Ignasi) formant part de la secció rítmica de màsters com en Benny Golson. Un magnífic tema, ja típic per acomiadar els concerts d’alguns dels músics de casa nostra i de fora. Al final, “My name is Jesse Davis, thank you Jamboree, thank you so much guys”
Miquel Tuset i Mallol.

Michele Hendricks Quintet al Jamboree 26 d'agost de 2017

Doncs un dissabte que vam aprofitar per anar al Jamboree per a gaudir de la proposta d'aquesta potent cantant, filla del gran Jon Hendricks, Michele. Ens va sorprendre la presència escènica, personalitat i empatia amb el públic, vaja, el que es diu vulgarment "taules". Aquestes però, semblen predominar en els artistes de l'altre cantó de la bassa, això sí, amb més o menys simpatia i sempre amb molta professionalitat. No vol dir això que els nostres músics no en tinguin, que sí, però més els que com l'Albert Marquès viuen i respiren l'ambient novaiorquès. Una proposta amb la formació de Michele Hendricks veu, Toni Solà saxo tenor, Gerard Nieto piano, Ignasi González contrabaix i Andrea Michelutti bateria.
El quartet de Toni Solà, en aquest cas trio amb el Gerard i l'Ignasi, varen estar acompanyats pel baterista italià Michelutti al qual hem vist força vegades en concerts a casa nostra tot i acompanyant grans màsters del Jazz mundial com Jerry Bergonzi i demés. Una base rítmica potent doncs, liderada pel multiinstrumentista Nieto que va servir de suport base pel solista i líder Toni Solà i la magnífica cantant filla del mestre Hendricks.

En Pere Pons ja ens parlava així del projecte que havíem de veure:

Filla del gran Jon Hendricks, una autèntica llegenda del jazz vocal, la cantant Michele Hendricks presentarà al Jamboree les seves credencials a l’entorn d’un repertori on no faltaran clàssics del jazz, el blues, el pop i els més diversos gèneres. Més enllà de les tècniques de l’scat i el vocalese i del coneixement profund de veus com les d’Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, Michele Hendricks sempre ha mantingut obertes les oïdes per a combinar altres registres provinents del blues, el funk i el pop. És per això que els seus concerts sempre són atractius per a tota mena de públic. Una celebració de l’art vocal.

Doncs així va ser, una celebració de l'art vocal i jo afegiria de l'art de la improvisació vocal en "scat". Poques cantants hem vist que improvisin a cada tema com ella va fer, i a més a més fent-ho la mar de bé. Amb una altra solista a l'escenari, Solà va poder gaudir compartint amb ella els seus sempre insuperables solos encabits en l'estil més "mainstream" amb espurnes de R&B quan convenia. El primer tema que van fer, ple de swing i tempo fast va ser-ne un que la gran Ella Fitzgerald interpretava molt i a ella li van dedicar, després d'uns magnífics solos de Solà i Nieto, a tot tren, gràcies al "walking" de l'Ignasi i el magnífic swing de Michelutti. Els "quarts" els va fer Michele amb el baterista, la cantant fent-ho improvisant en "scat". Geni Barry l'hauria acompanyat si hi hagués estat, segur més que segur. Michele va parlar-nos del tema anterior i presentà el següent anomenat "Cha Cha". I amb aquest càlid ritme ens va embolcallar ella i el quartet. Solà ja inspirat en el tema i ritme, va desenvolupar un solo potent amb els seus recursos habituals i fraseig personal. Gerard s'hi va posar de la mateixa manera, amb una digitació pulcre i sentit del càlid ritme mentre contrabaix i bateria li fornien el suport necessari. L'entranyable Ignasi també s'hi va ficar amb un solo força melòdic, amb bon gust i tempo. La magnífica cantant hi va tornar amb el tema, amb un chorus sencer per acabar el tema. 

Ella mateixa es va encarregar de parlar del tercer tema, del qual n'havíem de conèixer la melodia i el títol. I sí que ningú va lligar el tema en la Intro i sí que ho vam fer quan va començar amb la coneguda melodia de "Tea for Two". Primer chorus fet a tempo medium i següent doblat de tempo i així va segui el tema i ella improvisant en "scat"· de manera magistral i amb la màxima llibertat. Tècnica i bon gust a l'abast de no gaires "singers" a la vegada que simpatia i bon rollo a l'escenari. Potser fa un excés de notes però el resultat és excel·lent i encoratja al públic i músics. Nieto va ser el primer que s'hi va llançar a "tot drap" seguint amb el tempo doblat i tècnica impressionant alhora que llenguatge jazzístic, i de la mateixa manera Solà s'hi va llençar, amb una demostració de tècnica tocant les notes de més curta durada amb precisió i bon gust i ritme. L'Ignasi estava en la seva salsa, desinhibit i ràpid, en un dia d'aquells de gaudi personal al màxim nivell tot i formant part d'un magnífic projecte, ell, que participa en els millors que podem veure. La magnífica cantant va acabar el tema tornant als inicis d'una melodia súper coneguda i per això no escoltada massa darrerament. Allò de, "fa temps que no l'escoltava, però te la podria cantar sense tremolar". 

Michele va presentar-nos el següent tema, el simpàtic "Goody Goody" cantat per tanta gent com per exemple al delicada Peggy Lee a tempo manouche, la sensual Julie London i tantes altres. Michele i els seus la van "entomar" amb més marxa i "gresca" amb l'ànim en alça per acabar-nos d'aclaparar. Un tema divertit i farcit de swing i sobretot en la interpretació potent del Toni al tenor on se'l va tornar a escoltar en l'estil on se sent més còmode i també amb la sonoritat, la més texana de totes. Gerard ens va meravellar igualment amb un solo farcit de gust i melodia, deixant pas de nou a la cantant la qual encarà el final del tema, acabant-lo entre força aplaudiments. I amb tot això només estàvem a la meitat del concert, amb un Jamboree amb una bona entrada, amb molts guiris i també gent de casa, i havent escalfat l'ambient el quintet de Michele de la manera més adequada, amb el Jazz més divertit i ballable, que no sempre hem de considerar aquesta música com a "seriosa". El mateix Sonny Rollins era dels que deia que amb el Jazz s'havia de gaudir i fins i tot ballar, coses aquestes que es varen "prohibir" a les primeres èpoques del Be Bop. Temps era temps. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.

Raphael Wressing Organ Trio al Jamboree el 22 d'agost de 2017

I tant que volíem veure aquest trio amb l'orgue Hammond i Leslie del Jamboree i gaudir de la proposta de la qual en teníem alguna lleugera idea de per on aniria, tot i suposar per la presència a l'escenari del guitarrista mallorquí de blues Balta Bordoi que les "coses" anirien per aquí. Dons una formació liderada per Raphael Wressnig orgue Hammond B3,  amb Balta Bordoy guitarra i Hans Jürgen Bart bateria. Dels tres ja vegeu que només el Balta el reconeixem i per ell també és que hi vam venir, ell, amic del Joan Recolons amb qui per descomptat vàrem aparèixer per la nostra cova-cava a escoltar com s'ho faria el Raphael amb el Hammond B3

En Pere Pons ens deia això des de la web de masimas:

Si al continent europeu hi ha un mestre de l’orgue Hammond la seva titularitat correspon a l’austríac Raphael Wressnig. Sota l’influx tant de l’increïble Jimmy Smith com de Booker T. Jones & Joe Zawinul, Wressnig domina a la perfecció els recursos d’aquest instrument amb un so únic. Des del 2013 fins el 2017 el seu nom sempre ha figurat entre els millors organistes de l’any a la revista “Downbeat” al costat d’altres il·lustres com Joey DeFrancesco i Lonnie Smith. El blues, el jazz, el soul i el funk són els ingredients que es combinen en el seu repertori, on manté viva la tradició i actualitza el seu llenguatge i les seves vibracions. Una nit per a reivindicar l’esperit de Lou Bennett, que tantes vetllades màgiques va protagonitzar a la cava del Jamboree.

Doncs amb aquest historial i alguns vídeos al "youtube" un es podia fer una idea del que podia passar tot i la diversitat que havíem d'escoltar derivada cap el Blues i R&B, tot i reconèixer quelcom situat més en el Jazz, el més swingat, el de Jimmy Smith. La majoria de les músiques però, varen recórrer el camí del Blues amb els seus diversos ritmes inclosos, amb balada inclosa crec recordar. Ja portàvem més d'un quart d'hora i gaudíem amb el tema més Jazzy que escoltaríem aquesta nit en el primer passe. Haig de dir que la inclusió del Balta potser venia donada per impossibilitat d'assistència del guitarrista "oficial", cosa que desconec però que ben bé podria ser. L'assumpte és que la professionalitat del guitarrista mallorquí i la seva tècnica depurada tocant la guitarra "a pèl", on algú podia pensar que sonava "dura" o que no estava fi, no era així i sí que el fet de no portar cap distorsionador o pedal modificador de cap dels sons feia que la guitarra sonés "pura i dura", i tocada amb total mestria Bluesera, on el mateix Raphael se'l mirà amb clares expressions de satisfacció pel que escoltava i de "com s'ho pelava" el nostre guitarrista. 

El líder ens va fer una explicació del què i com del Organ Jazz passant pel Blues, R&B, Hard Bop i demés estils derivats, i tot això abans de tocar l'esmentat Blues a tempo de balada, un bues d'aquells tan "arrastrats", magnífic per cert. Els solos d'aquest mestre de l'orgue varen ser força reeixits tot i que per a nosaltres potser amb una mica massa de "parafernàlia". Les seves "manifestacions desinhibides" sovint van fregar la perillosa ratlla de l'histrionisme, segons la nostra opinió. Potser és que no estem acostumats a mogudes com aquesta on la música sovint es veu superada per l'escenografia. S'ha de dir però que no va ser així en tots els temes i sí que a mida que avançada el concert, la "cosa" anava derivant cap aquí. Després d'aquest "Blues de veritat" el líder ens va presentar el següent tema, ja emmarcat en el "Funky" més estricte amb bones intervencions dels solistes i bon ritme marcat pel bateria suïs Hans Jürgen. Balta Bordoi va estar brillant en aquest tema amb un so igual i més situat  en els més aguts del seu registre, mànec amunt, o mànec avall, depèn com t'ho miris. Un magnífic tema a tot funk que va deixar pas al següent més rock & roll picant de mans tot i seguint la seva iniciativa, amb escenografia diversa i música d'orgue variada escoltant quelcom de Gospel entremig de tot plegat. Després d'això, la màquina rítmica es va desbordar a tot tren i ritme trepidant ja totalment "desmadrat" i ja amb quasi una hora sense parar amb un baterista trepidant i líder amb més potència si això fos possible. Al final Balta i ells dos el varen acabar seguin la melodia inicial. El final del concert el van fer a tempo mig amb un tema "funky" ideal per acabar aquest concert de so Hammond que no repetiríem en el segon set només pel motiu que no volíem tornar a escoltar les mateixes músiques, tot i agradar-nos força. Tot i haver-hi només tres instruments deu ni do com van sonar i tot gràcies a l'Àlex Monsoliu. Doncs com sempre agrair-li al Pere la qualitat i diversitat de la programació que podem gaudir al Jamboree. Que així sigui, amen.
Miquel Tuset i Mallol.

Martín Léiton Quartet a la Jam del Jamboree, el 21 d'agost de 2017

Evidentment que tampoc podíem faltar a aquesta magnífica proposta, primer amb concert i després amb la Jam posterior, tot i conèixer el projecte de Martín Léiton per haver-lo vist en la seva presentació a 23 Robadors. Hi havia però una novetat en el músic que tocaria el saxo tenor, i també per això hi vam anar. Aquest és un projecte de temes del contrabaixista canari alhora que també amb arranjaments de temes estàndards quasi reconvertits en una altra cosa. Un projecte inicial que vam veure a Robadors amb Martín Léiton, Toni Saigi, Andreu Pitarch i Santi de la Rubia. El canvi doncs el vam tenir aquí, en el tenor i amb el Gabriel Amargant al capdavant. Tot un seguit de temes d'autoria pròpia o personals pels arranjaments tan brutals i en molts casos reconeguts per haver-los escoltat tot i que no pas tots. El primer a un tempo ben viu i swing magnífic amb intervencions solistes rellevants de Saigi, Amargant, Léiton i el mateix Pitarch en una revisió molt personal d'un clàssic com és el "All The Things You Are", reconegut ben bé al final quan la renovada melodia seguia una coneguda harmonia. Martín va presentar el següent tema anomenat "El secreto peor guardado" iniciant-lo a contrabaix solo, amb una intro i magnífica demostració del domini que ell te d'aquest instrument. Ben aviat va aparèixer la melodia dolça a cavall d'un ritme càlid, una melodia interpretada pel Biel amb total delicadesa. Un precís solo de Toni va deixar pas al més potent a moments del saxofonista d'Argentona amb tota una demostració de tècnica i creativitat amb un so totalment reconeixible, un "So gens Amargant", ja m'enteneu. 

En fi una proposta de Léiton de la qual ja en vaig fer una crònica en aquest mateix blog, i que ara es veuria modificada bàsicament per les intervencions del "substitut de luxe", Gabriel Amargant. Varen seguir amb les "revisions" dels estàndards i ho van fer amb un arranjament bestial del "Old Devil Moon" on el tempo i ritmes eren totalment canviants, aconseguint situar-nos en una nova moguda musical. Després un tema propi anomenat "La raiz de la alegria", una preciosa balada que ens recordava algun estàndard tot i que de molt lluny. El solo del Gabriel va ser càlid i amb un relat magnífic portant-nos amb la melodia principal de la mà, de la mateixa manera que el del cada vegada més i millor pianista en Toni Saigi. Allà que hi érem amb el David Carreras a primera fila gaudint, al menys jo, d'allò més de la proposta de Martín i amb les intervencions de tots quatre. I així van seguir fins acabar de presentar el projecte més d'una hora després tot i encarant la Jam Sessions que aviat gaudiríem i de quina manera.


I així és que el Juan Rodríguez Berbín, coordinador aquesta nit de les Jam Sessions, va encoratjar-nos a aplaudir als músics del quartet inicial i va convidar a dos grans trompetistes, Oriol Vallès i Pol Omedes, a iniciar la Jam amb la formació base i ho van fer amb el tema de Monk anomenat "Let's Call One". Parlar-vos d'aquests dos músics és quelcom que em fa molta il·lusió, car jo com molts altres aficionats els hem vist créixer com a persones i músics, havent arribat ara per ara a un nivell molt alt pel que fa a la improvisació i sobretot obtenint un molt bon so dels seus difícils instruments. Les llargues hores que empren els músics en l'estudi de l'instrument alhora que els aplicats a la teoria, harmonia i improvisació acaba donant resultats, i la fita conquerida per ells dos així ho testifica. De la mateixa manera parlo de la resta de músics que hi havia, amb la mateixa circumstància, en Toni Saigi i l'Andreu Pitarch, mentre que els dos grans cracs, Léiton i Amargant ja fa temps que van passar pels mateixos o similars camins de creixement. Magnífic tema i magnífiques intervencions de tots els presents varen donar pas al següent tema proposat i que va ser el "It Could Happen To You" iniciada la melodia per la trompeta de Pol Omedes i amb la continuació del solo magnífic de Gabriel Amargant. En fi, que posteriorment s'hi va afegir el Lluc Casares tot i proposant al magnífic saxo tenor d'Argentona tocar el "A Night in Tunissia", tema que Biel havia de fer al piano tot i no coneixent-lo massa, al piano és clar. Tot i el dubte d'aquest i gràcies a les insistències dels seus joves amics, Lluc, Oriol i Pol, tot i que més el primer, Gabriel va asseure's al piano i tot i escoltant la resta de músics, es va anar situant harmònicament de tal manera que després dels solos dels joves vents, va desenvolupar el seu en el primers chorus encara tímidament, la qual cosa va desaparèixer del tot ja en el segon. Mestre en els vents, mestre en la música, posseïdor d'una gran oïda musical, Gabriel ens va mostrar què és això de ser un músic complet. El mateix Lluc i en un tema posterior que vaig filmar i on hi va participar un trompetista anglosaxó anomenat Bob amb una "pocket", també va demostrar la gran formació musical, ell també al piano, rebuda de les institucions d'aquest petit i gran país. D'altres temes que van sonar amb la formació comentada van ser el "I'll Remember April" a tot Bop. Moments després Juan Berbin va acomiadar la banda base tot i desitjant a l'Andreu una bona estada a Nova York

L'escenari va canviar de músics i així doncs vam tenir a la pocket trumpet al Bob, al saxo tenor a Nil Mujal, al Lluc Casares al piano, a Dimitri Skidanov, contrabaix i Robert a la bateria. El tema que va tocar aquesta formació i que vaig enregistrar amb el mòbil P9P va ser el magnífic blues "Billie's Bounce", o sigui que aquí el teniu:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208344775331661/

Després d'ells, Juan Berbín ens va presentar una altra banda o modificada en alguns instruments cridant a una noia xilena anomenada Isabel la qual va acompanyar a la formació en un tema del qual recordo que em va agradar més en l'scat que en la melodia primera i que després, al final del tema, també amb la melodia, ja segurament més relaxada. Després d'ella va pujar una altra cantant cubana anomenada Olvido amb la qual van cantar un magnífic "Bésame Mucho" del qual en vaig poder fer aquest vídeo:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208345335465664/

Van passar més coses amb aquesta formació o lleugerament modificada, però els canvis importants encara havien de venir, i nosaltres sense saber-ho. Juan Berbín va presentar-nos una formació totalment diferent tot i haver-se quedat a la bateria en Robert i afegir-s'hi al piano en Martín Léiton, i aquesta va ser la liderada per un conegut (no per mi, ho reconec) instrumentista de corda, també de guitarra elèctrica, però que es va presentar amb un instrument originari del nord d'Àfrica i parlo d'en Walid Mahmud Mountassir, acompanyat del gran percussionista Aleix Forts, una noia al teclat i una altra al contrabaix, Laia. La música del nord d'Àfrica va aterrar al Jamboree, agermanant-nos en tots els aspectes que ens uneixen amb totes les cultures i que és la música que porta la pau. De cop i volta érem ben bé a un altre lloc, a un altre espai i així hi vàrem estar una bona estona com podeu veure amb els següents vídeos:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208344921455314/

Amb un tema d'un altre "pal", com passa amb el flamenc:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208346209367511/

Entremig de tot plegat que va pujar un noi a fer un bon Rap seguint les músiques de Walid alhora que intervingué també l'Oriol Vallès a la trompeta una petita estona i les músiques del nord d'Àfrica tan ben interpretades per la formació de Walid van anar-se diluint tot i deixant pas a d'altres músiques de les quals ja no en vaig ser partícip. Fet i fet, des de les 20h fins les 00h ja portava 4 hores escoltant les més i magnífiques diverses músiques i ja era hora de tornar cap a casa on m'esperaven el Tigret  i la Camarona.
Miquel Tuset i Mallol

Ivo Sans Quartet featuring Erik Vermeulen al Jamboree el 18 d'agost de 2017

Un dia després de la tragèdia a La Rambla causada per uns bojos assassins, vaig voler omplir el meu cap de la única cosa que em podia apaivagar la pena, la música, el Jazz. Al Jamboree hi havia programat un magnífic concert amb un quartet liderat per l'Ivo Sans i amb gent amiga i coneguda com Masa Kamaguchi i desconeguda com Jürg Wickihalder, saxo soprano i presentant a Erik Vermeulen, piano. Allà que hi vam anar amb el Joan Recolons amb ganes d'escoltar l'homenatge del 100è aniversari del naixement de Thelonious Monk, ell nascut el 10 d'octubre de 1917, encara faltant dies pel correcte aniversari, la qual cosa no importa gaire. Un Jamboree "desangelat" i "tristot" que també patia la pena, va ser l'escenari on la música de Monk havia de sonar. Tot i això, ens vam omplir de "valor" i ganes d'escoltar el projecte liderat per l'Ivo. Ja abans de baixar a la nostra cova-cava vam poder saludar als músics que s'estaven tot just davant del local fumant i xerrant, a l'Ivo i Masa i també sense conèixer-lo, al saxofonista Jürg Wickihalder, molt afables tots tres sense poder amagar una certa tristor.

El Pere Pons ens deia això des del web de masimas:

En motiu dels 100 anys del naixement de Thelonious Monk, el Jamboree t’ofereix un concert únic on, des d’una perspectiva molt singular, es recrea bona part de l’obra i l’esperit del misteriós Monk. Com a artífexs de la proposta, quatre músics, liderats pel baterista Ivo Sans i amb el belga Erik Vermeulen al piano, recreen a la seva manera l’univers d’un vers lliure en l’univers del jazz com és el del gran Thelonious Monk, autor d’autèntics clàssics com “Round Midnight” i “Evidence”.

Doncs sí, aquesta era la proposta magnífica que volíem escoltar i us haig de dir que la sorpresa va venir de la mà del líder en presentar-nos a aquests dos grans masters europeus, l'Erik i Jürg, car la mestria d'ell i de Masa ja la coneixíem. El primer tema que van tocar de Monk va ser el magnífic "Let's Call This", interpretat a un tempo més viu que l'original. Després de la melodia interpretada pel s dos músics, l'Erik Vermeulen va iniciar el seu impressionant solo amb un suport rítmic impressionant al darrera. El comentari que vam fer relacionat amb la manera de tocar del pianista era que ben bé no tocava a l'estil Monk, la qual cosa no implica rés més que una apreciació subjectiva. La mestria del pianista era evident tot i no tocar a l'estil Monk com fan per exemple alguns dels joves i nostres pianistes. 

L'altre sorpresa va venir de la mà del saxofonista suïs Jürg Wickihalder el qual va fer tot el concert amb el soprano obtenint una nova lectura de l'univers Monk car sempre l'identifiquem, al menys jo, amb el saxo tenor i concretament el de Charlie Rouse. El so magnífic obtingut d'aquest mestre europeu i la velocitat d'interpretació alhora que la seva particular creativitat i fraseig va ser la segona sorpresa de la nit. Parlar de com Masa realitza els seus solos i com abraça el contrabaix tot i dialogant amb ell és quelcom que tothom sap, igualment que el seu estil tan personal d'interpretar les estructures dels temes. Després d'aquest magnífic tema d'uns 10 minuts aproximadament, van tocar la magnífica balada "Ruby My Dear" a tempo original. Una preciosa melodia amb el saxo soprano va deixar pas sense quasi adonar-nos-en al seu delicat solo. Una preciositat de solo el d'aquest mestre suïs que sempre està somrient dalt l'escenari tot just després de fer frases que fins i tot semblen haver-lo sorprès. Alegre i comunicatiu presentant els temes, que els músics els va presentar el líder del projecte. El solo del pianista belga va seguir igualment la dinàmica delicada del tema i la seva concentració i interpretació va ser reeixida amb un solo farcit de melodia i prístina digitació. La melodia va sorgir de nou amb el soprano de Jürg i així, amb algunes alteracions sobre l'original varen anar acabant aquesta meravella de Monk, un dels més grans genis del Jazz. El "Ooooh" del Joan ho resumia tot. 

Un altre tema més viu de Monk va seguir la preciosa balada amb la melodia del tema força "recargolada" del "Four In One" interpretada pel soprano i mostra identificadora de com les gastava Monk. El pianista belga va desenvolupar un molt bon solo sempre recolzat pel swing de l'Ivo i el walking de Masa, i seguint-lo al soprano Jürg en una altra demostració de tècnica i creativitat a base d'intervals amplis i rememoració de la intrincada melodia principal, d'un altre tema típic de l'univers Monk. El nostre estimat contrabaixista va mostrar-nos de nou el seu especial talent i manera d'entendre la música, el Jazz, desenvolupant un solo on els salts d'intervals varen ser la clau de tot plegat, alhora que la pulsió rítmica i potent que imprimeix en les seves intervencions, totes plenes de "cor". La melodia intrincada d'aquest magnífic tema la va acabar el saxofonista suïs entremig de llargs aplaudiments. I varen seguir amb l'univers Monk ara amb el "Monk's Dream" interpretat pel soprano ara ja francament amb un so estripat a voluntat. El pianista belga va seguir l'ona quasi contemporània que havia encetat el saxofonista suïs Jürg Wickihalder i així amb aquesta modernitat vam seguir swingant gràcies a la sòlida base rítmica de Masa i Ivo. Un magnífic solo el d'aquest mestre belga amb el qual gaudíem cada vegada més i sense fer el seu, el saxofonista suïs va tornar a la coda per finalitzar el tema, deixant-nos una mica amb la mel a la boca. Un dels temes que van tocar va ser el preciós "Bemsha Swing" del qual en vaig aquestes imatges amb moviment:


I segurament que algun altre tema més, i tot això del primer passe. Però és clar que nosaltres en volíem més i per això vam anar a fer uns calamars al Glaciar per tornar-hi amb les ganes renovades, tot i dient-los abans que a veure si tocaven algun tema com per exemple el "Blue Monk" o el "Round Midnight", responent-nos que potser el primer sí com finalment va ser i per cert a un tempo quasi súper slow de Blues magnífic. Un magnífic solo del saxofonista ens va fer posar la "gallina de piel" on de cop i volta, i després de tanta súper modernitat ens vam imbuir de l'esperit del millor Blues amb un magnífic swing de la secció rítmica. I la modernitat va tornar amb les mans del pianista belga el qual ens va situar en una ona més moderna per llenguatge, arpegis i demés tècniques sense oblidar el blues resident en el tema. Magnífica interpretació d'aquest master belga i retorn a la melodia amb el soprano del suïs i final entre els aplaudiments de tothom i els nostres agraïments. I si aquest va ser el darrer tema del segon set, i com que en volíem més, vam aplaudir i cridar com bojos, jo, fins aconseguir que fessin el seu bis, el magnífic tema insígnia de Monk, "Epistrophy" el qual malauradament va durar menys que lo que canta un gall. Gràcies igualment mestres i gràcies a l'Àlex Monsoliu pel so, magnífic i al Pere Pons per oferir-nos la possibilitat d'escoltar la música de Monk de la mà dels nostres Ivo i Masa i els dos mestres Erik i Jürg.
Miquel Tuset i Mallol.