Raphael Wressing Organ Trio al Jamboree el 22 d'agost de 2017

I tant que volíem veure aquest trio amb l'orgue Hammond i Leslie del Jamboree i gaudir de la proposta de la qual en teníem alguna lleugera idea de per on aniria, tot i suposar per la presència a l'escenari del guitarrista mallorquí de blues Balta Bordoi que les "coses" anirien per aquí. Dons una formació liderada per Raphael Wressnig orgue Hammond B3,  amb Balta Bordoy guitarra i Hans Jürgen Bart bateria. Dels tres ja vegeu que només el Balta el reconeixem i per ell també és que hi vam venir, ell, amic del Joan Recolons amb qui per descomptat vàrem aparèixer per la nostra cova-cava a escoltar com s'ho faria el Raphael amb el Hammond B3

En Pere Pons ens deia això des de la web de masimas:

Si al continent europeu hi ha un mestre de l’orgue Hammond la seva titularitat correspon a l’austríac Raphael Wressnig. Sota l’influx tant de l’increïble Jimmy Smith com de Booker T. Jones & Joe Zawinul, Wressnig domina a la perfecció els recursos d’aquest instrument amb un so únic. Des del 2013 fins el 2017 el seu nom sempre ha figurat entre els millors organistes de l’any a la revista “Downbeat” al costat d’altres il·lustres com Joey DeFrancesco i Lonnie Smith. El blues, el jazz, el soul i el funk són els ingredients que es combinen en el seu repertori, on manté viva la tradició i actualitza el seu llenguatge i les seves vibracions. Una nit per a reivindicar l’esperit de Lou Bennett, que tantes vetllades màgiques va protagonitzar a la cava del Jamboree.

Doncs amb aquest historial i alguns vídeos al "youtube" un es podia fer una idea del que podia passar tot i la diversitat que havíem d'escoltar derivada cap el Blues i R&B, tot i reconèixer quelcom situat més en el Jazz, el més swingat, el de Jimmy Smith. La majoria de les músiques però, varen recórrer el camí del Blues amb els seus diversos ritmes inclosos, amb balada inclosa crec recordar. Ja portàvem més d'un quart d'hora i gaudíem amb el tema més Jazzy que escoltaríem aquesta nit en el primer passe. Haig de dir que la inclusió del Balta potser venia donada per impossibilitat d'assistència del guitarrista "oficial", cosa que desconec però que ben bé podria ser. L'assumpte és que la professionalitat del guitarrista mallorquí i la seva tècnica depurada tocant la guitarra "a pèl", on algú podia pensar que sonava "dura" o que no estava fi, no era així i sí que el fet de no portar cap distorsionador o pedal modificador de cap dels sons feia que la guitarra sonés "pura i dura", i tocada amb total mestria Bluesera, on el mateix Raphael se'l mirà amb clares expressions de satisfacció pel que escoltava i de "com s'ho pelava" el nostre guitarrista. 

El líder ens va fer una explicació del què i com del Organ Jazz passant pel Blues, R&B, Hard Bop i demés estils derivats, i tot això abans de tocar l'esmentat Blues a tempo de balada, un bues d'aquells tan "arrastrats", magnífic per cert. Els solos d'aquest mestre de l'orgue varen ser força reeixits tot i que per a nosaltres potser amb una mica massa de "parafernàlia". Les seves "manifestacions desinhibides" sovint van fregar la perillosa ratlla de l'histrionisme, segons la nostra opinió. Potser és que no estem acostumats a mogudes com aquesta on la música sovint es veu superada per l'escenografia. S'ha de dir però que no va ser així en tots els temes i sí que a mida que avançada el concert, la "cosa" anava derivant cap aquí. Després d'aquest "Blues de veritat" el líder ens va presentar el següent tema, ja emmarcat en el "Funky" més estricte amb bones intervencions dels solistes i bon ritme marcat pel bateria suïs Hans Jürgen. Balta Bordoi va estar brillant en aquest tema amb un so igual i més situat  en els més aguts del seu registre, mànec amunt, o mànec avall, depèn com t'ho miris. Un magnífic tema a tot funk que va deixar pas al següent més rock & roll picant de mans tot i seguint la seva iniciativa, amb escenografia diversa i música d'orgue variada escoltant quelcom de Gospel entremig de tot plegat. Després d'això, la màquina rítmica es va desbordar a tot tren i ritme trepidant ja totalment "desmadrat" i ja amb quasi una hora sense parar amb un baterista trepidant i líder amb més potència si això fos possible. Al final Balta i ells dos el varen acabar seguin la melodia inicial. El final del concert el van fer a tempo mig amb un tema "funky" ideal per acabar aquest concert de so Hammond que no repetiríem en el segon set només pel motiu que no volíem tornar a escoltar les mateixes músiques, tot i agradar-nos força. Tot i haver-hi només tres instruments deu ni do com van sonar i tot gràcies a l'Àlex Monsoliu. Doncs com sempre agrair-li al Pere la qualitat i diversitat de la programació que podem gaudir al Jamboree. Que així sigui, amen.
Miquel Tuset i Mallol.

Martín Léiton Quartet a la Jam del Jamboree, el 21 d'agost de 2017

Evidentment que tampoc podíem faltar a aquesta magnífica proposta, primer amb concert i després amb la Jam posterior, tot i conèixer el projecte de Martín Léiton per haver-lo vist en la seva presentació a 23 Robadors. Hi havia però una novetat en el músic que tocaria el saxo tenor, i també per això hi vam anar. Aquest és un projecte de temes del contrabaixista canari alhora que també amb arranjaments de temes estàndards quasi reconvertits en una altra cosa. Un projecte inicial que vam veure a Robadors amb Martín Léiton, Toni Saigi, Andreu Pitarch i Santi de la Rubia. El canvi doncs el vam tenir aquí, en el tenor i amb el Gabriel Amargant al capdavant. Tot un seguit de temes d'autoria pròpia o personals pels arranjaments tan brutals i en molts casos reconeguts per haver-los escoltat tot i que no pas tots. El primer a un tempo ben viu i swing magnífic amb intervencions solistes rellevants de Saigi, Amargant, Léiton i el mateix Pitarch en una revisió molt personal d'un clàssic com és el "All The Things You Are", reconegut ben bé al final quan la renovada melodia seguia una coneguda harmonia. Martín va presentar el següent tema anomenat "El secreto peor guardado" iniciant-lo a contrabaix solo, amb una intro i magnífica demostració del domini que ell te d'aquest instrument. Ben aviat va aparèixer la melodia dolça a cavall d'un ritme càlid, una melodia interpretada pel Biel amb total delicadesa. Un precís solo de Toni va deixar pas al més potent a moments del saxofonista d'Argentona amb tota una demostració de tècnica i creativitat amb un so totalment reconeixible, un "So gens Amargant", ja m'enteneu. 

En fi una proposta de Léiton de la qual ja en vaig fer una crònica en aquest mateix blog, i que ara es veuria modificada bàsicament per les intervencions del "substitut de luxe", Gabriel Amargant. Varen seguir amb les "revisions" dels estàndards i ho van fer amb un arranjament bestial del "Old Devil Moon" on el tempo i ritmes eren totalment canviants, aconseguint situar-nos en una nova moguda musical. Després un tema propi anomenat "La raiz de la alegria", una preciosa balada que ens recordava algun estàndard tot i que de molt lluny. El solo del Gabriel va ser càlid i amb un relat magnífic portant-nos amb la melodia principal de la mà, de la mateixa manera que el del cada vegada més i millor pianista en Toni Saigi. Allà que hi érem amb el David Carreras a primera fila gaudint, al menys jo, d'allò més de la proposta de Martín i amb les intervencions de tots quatre. I així van seguir fins acabar de presentar el projecte més d'una hora després tot i encarant la Jam Sessions que aviat gaudiríem i de quina manera.


I així és que el Juan Rodríguez Berbín, coordinador aquesta nit de les Jam Sessions, va encoratjar-nos a aplaudir als músics del quartet inicial i va convidar a dos grans trompetistes, Oriol Vallès i Pol Omedes, a iniciar la Jam amb la formació base i ho van fer amb el tema de Monk anomenat "Let's Call One". Parlar-vos d'aquests dos músics és quelcom que em fa molta il·lusió, car jo com molts altres aficionats els hem vist créixer com a persones i músics, havent arribat ara per ara a un nivell molt alt pel que fa a la improvisació i sobretot obtenint un molt bon so dels seus difícils instruments. Les llargues hores que empren els músics en l'estudi de l'instrument alhora que els aplicats a la teoria, harmonia i improvisació acaba donant resultats, i la fita conquerida per ells dos així ho testifica. De la mateixa manera parlo de la resta de músics que hi havia, amb la mateixa circumstància, en Toni Saigi i l'Andreu Pitarch, mentre que els dos grans cracs, Léiton i Amargant ja fa temps que van passar pels mateixos o similars camins de creixement. Magnífic tema i magnífiques intervencions de tots els presents varen donar pas al següent tema proposat i que va ser el "It Could Happen To You" iniciada la melodia per la trompeta de Pol Omedes i amb la continuació del solo magnífic de Gabriel Amargant. En fi, que posteriorment s'hi va afegir el Lluc Casares tot i proposant al magnífic saxo tenor d'Argentona tocar el "A Night in Tunissia", tema que Biel havia de fer al piano tot i no coneixent-lo massa, al piano és clar. Tot i el dubte d'aquest i gràcies a les insistències dels seus joves amics, Lluc, Oriol i Pol, tot i que més el primer, Gabriel va asseure's al piano i tot i escoltant la resta de músics, es va anar situant harmònicament de tal manera que després dels solos dels joves vents, va desenvolupar el seu en el primers chorus encara tímidament, la qual cosa va desaparèixer del tot ja en el segon. Mestre en els vents, mestre en la música, posseïdor d'una gran oïda musical, Gabriel ens va mostrar què és això de ser un músic complet. El mateix Lluc i en un tema posterior que vaig filmar i on hi va participar un trompetista anglosaxó anomenat Bob amb una "pocket", també va demostrar la gran formació musical, ell també al piano, rebuda de les institucions d'aquest petit i gran país. D'altres temes que van sonar amb la formació comentada van ser el "I'll Remember April" a tot Bop. Moments després Juan Berbin va acomiadar la banda base tot i desitjant a l'Andreu una bona estada a Nova York

L'escenari va canviar de músics i així doncs vam tenir a la pocket trumpet al Bob, al saxo tenor a Nil Mujal, al Lluc Casares al piano, a Dimitri Skidanov, contrabaix i Robert a la bateria. El tema que va tocar aquesta formació i que vaig enregistrar amb el mòbil P9P va ser el magnífic blues "Billie's Bounce", o sigui que aquí el teniu:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208344775331661/

Després d'ells, Juan Berbín ens va presentar una altra banda o modificada en alguns instruments cridant a una noia xilena anomenada Isabel la qual va acompanyar a la formació en un tema del qual recordo que em va agradar més en l'scat que en la melodia primera i que després, al final del tema, també amb la melodia, ja segurament més relaxada. Després d'ella va pujar una altra cantant cubana anomenada Olvido amb la qual van cantar un magnífic "Bésame Mucho" del qual en vaig poder fer aquest vídeo:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208345335465664/

Van passar més coses amb aquesta formació o lleugerament modificada, però els canvis importants encara havien de venir, i nosaltres sense saber-ho. Juan Berbín va presentar-nos una formació totalment diferent tot i haver-se quedat a la bateria en Robert i afegir-s'hi al piano en Martín Léiton, i aquesta va ser la liderada per un conegut (no per mi, ho reconec) instrumentista de corda, també de guitarra elèctrica, però que es va presentar amb un instrument originari del nord d'Àfrica i parlo d'en Walid Mahmud Mountassir, acompanyat del gran percussionista Aleix Forts, una noia al teclat i una altra al contrabaix, Laia. La música del nord d'Àfrica va aterrar al Jamboree, agermanant-nos en tots els aspectes que ens uneixen amb totes les cultures i que és la música que porta la pau. De cop i volta érem ben bé a un altre lloc, a un altre espai i així hi vàrem estar una bona estona com podeu veure amb els següents vídeos:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208344921455314/

Amb un tema d'un altre "pal", com passa amb el flamenc:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208346209367511/

Entremig de tot plegat que va pujar un noi a fer un bon Rap seguint les músiques de Walid alhora que intervingué també l'Oriol Vallès a la trompeta una petita estona i les músiques del nord d'Àfrica tan ben interpretades per la formació de Walid van anar-se diluint tot i deixant pas a d'altres músiques de les quals ja no en vaig ser partícip. Fet i fet, des de les 20h fins les 00h ja portava 4 hores escoltant les més i magnífiques diverses músiques i ja era hora de tornar cap a casa on m'esperaven el Tigret  i la Camarona.
Miquel Tuset i Mallol

Ivo Sans Quartet featuring Erik Vermeulen al Jamboree el 18 d'agost de 2017

Un dia després de la tragèdia a La Rambla causada per uns bojos assassins, vaig voler omplir el meu cap de la única cosa que em podia apaivagar la pena, la música, el Jazz. Al Jamboree hi havia programat un magnífic concert amb un quartet liderat per l'Ivo Sans i amb gent amiga i coneguda com Masa Kamaguchi i desconeguda com Jürg Wickihalder, saxo soprano i presentant a Erik Vermeulen, piano. Allà que hi vam anar amb el Joan Recolons amb ganes d'escoltar l'homenatge del 100è aniversari del naixement de Thelonious Monk, ell nascut el 10 d'octubre de 1917, encara faltant dies pel correcte aniversari, la qual cosa no importa gaire. Un Jamboree "desangelat" i "tristot" que també patia la pena, va ser l'escenari on la música de Monk havia de sonar. Tot i això, ens vam omplir de "valor" i ganes d'escoltar el projecte liderat per l'Ivo. Ja abans de baixar a la nostra cova-cava vam poder saludar als músics que s'estaven tot just davant del local fumant i xerrant, a l'Ivo i Masa i també sense conèixer-lo, al saxofonista Jürg Wickihalder, molt afables tots tres sense poder amagar una certa tristor.

El Pere Pons ens deia això des del web de masimas:

En motiu dels 100 anys del naixement de Thelonious Monk, el Jamboree t’ofereix un concert únic on, des d’una perspectiva molt singular, es recrea bona part de l’obra i l’esperit del misteriós Monk. Com a artífexs de la proposta, quatre músics, liderats pel baterista Ivo Sans i amb el belga Erik Vermeulen al piano, recreen a la seva manera l’univers d’un vers lliure en l’univers del jazz com és el del gran Thelonious Monk, autor d’autèntics clàssics com “Round Midnight” i “Evidence”.

Doncs sí, aquesta era la proposta magnífica que volíem escoltar i us haig de dir que la sorpresa va venir de la mà del líder en presentar-nos a aquests dos grans masters europeus, l'Erik i Jürg, car la mestria d'ell i de Masa ja la coneixíem. El primer tema que van tocar de Monk va ser el magnífic "Let's Call This", interpretat a un tempo més viu que l'original. Després de la melodia interpretada pel s dos músics, l'Erik Vermeulen va iniciar el seu impressionant solo amb un suport rítmic impressionant al darrera. El comentari que vam fer relacionat amb la manera de tocar del pianista era que ben bé no tocava a l'estil Monk, la qual cosa no implica rés més que una apreciació subjectiva. La mestria del pianista era evident tot i no tocar a l'estil Monk com fan per exemple alguns dels joves i nostres pianistes. 

L'altre sorpresa va venir de la mà del saxofonista suïs Jürg Wickihalder el qual va fer tot el concert amb el soprano obtenint una nova lectura de l'univers Monk car sempre l'identifiquem, al menys jo, amb el saxo tenor i concretament el de Charlie Rouse. El so magnífic obtingut d'aquest mestre europeu i la velocitat d'interpretació alhora que la seva particular creativitat i fraseig va ser la segona sorpresa de la nit. Parlar de com Masa realitza els seus solos i com abraça el contrabaix tot i dialogant amb ell és quelcom que tothom sap, igualment que el seu estil tan personal d'interpretar les estructures dels temes. Després d'aquest magnífic tema d'uns 10 minuts aproximadament, van tocar la magnífica balada "Ruby My Dear" a tempo original. Una preciosa melodia amb el saxo soprano va deixar pas sense quasi adonar-nos-en al seu delicat solo. Una preciositat de solo el d'aquest mestre suïs que sempre està somrient dalt l'escenari tot just després de fer frases que fins i tot semblen haver-lo sorprès. Alegre i comunicatiu presentant els temes, que els músics els va presentar el líder del projecte. El solo del pianista belga va seguir igualment la dinàmica delicada del tema i la seva concentració i interpretació va ser reeixida amb un solo farcit de melodia i prístina digitació. La melodia va sorgir de nou amb el soprano de Jürg i així, amb algunes alteracions sobre l'original varen anar acabant aquesta meravella de Monk, un dels més grans genis del Jazz. El "Ooooh" del Joan ho resumia tot. 

Un altre tema més viu de Monk va seguir la preciosa balada amb la melodia del tema força "recargolada" del "Four In One" interpretada pel soprano i mostra identificadora de com les gastava Monk. El pianista belga va desenvolupar un molt bon solo sempre recolzat pel swing de l'Ivo i el walking de Masa, i seguint-lo al soprano Jürg en una altra demostració de tècnica i creativitat a base d'intervals amplis i rememoració de la intrincada melodia principal, d'un altre tema típic de l'univers Monk. El nostre estimat contrabaixista va mostrar-nos de nou el seu especial talent i manera d'entendre la música, el Jazz, desenvolupant un solo on els salts d'intervals varen ser la clau de tot plegat, alhora que la pulsió rítmica i potent que imprimeix en les seves intervencions, totes plenes de "cor". La melodia intrincada d'aquest magnífic tema la va acabar el saxofonista suïs entremig de llargs aplaudiments. I varen seguir amb l'univers Monk ara amb el "Monk's Dream" interpretat pel soprano ara ja francament amb un so estripat a voluntat. El pianista belga va seguir l'ona quasi contemporània que havia encetat el saxofonista suïs Jürg Wickihalder i així amb aquesta modernitat vam seguir swingant gràcies a la sòlida base rítmica de Masa i Ivo. Un magnífic solo el d'aquest mestre belga amb el qual gaudíem cada vegada més i sense fer el seu, el saxofonista suïs va tornar a la coda per finalitzar el tema, deixant-nos una mica amb la mel a la boca. Un dels temes que van tocar va ser el preciós "Bemsha Swing" del qual en vaig aquestes imatges amb moviment:


I segurament que algun altre tema més, i tot això del primer passe. Però és clar que nosaltres en volíem més i per això vam anar a fer uns calamars al Glaciar per tornar-hi amb les ganes renovades, tot i dient-los abans que a veure si tocaven algun tema com per exemple el "Blue Monk" o el "Round Midnight", responent-nos que potser el primer sí com finalment va ser i per cert a un tempo quasi súper slow de Blues magnífic. Un magnífic solo del saxofonista ens va fer posar la "gallina de piel" on de cop i volta, i després de tanta súper modernitat ens vam imbuir de l'esperit del millor Blues amb un magnífic swing de la secció rítmica. I la modernitat va tornar amb les mans del pianista belga el qual ens va situar en una ona més moderna per llenguatge, arpegis i demés tècniques sense oblidar el blues resident en el tema. Magnífica interpretació d'aquest master belga i retorn a la melodia amb el soprano del suïs i final entre els aplaudiments de tothom i els nostres agraïments. I si aquest va ser el darrer tema del segon set, i com que en volíem més, vam aplaudir i cridar com bojos, jo, fins aconseguir que fessin el seu bis, el magnífic tema insígnia de Monk, "Epistrophy" el qual malauradament va durar menys que lo que canta un gall. Gràcies igualment mestres i gràcies a l'Àlex Monsoliu pel so, magnífic i al Pere Pons per oferir-nos la possibilitat d'escoltar la música de Monk de la mà dels nostres Ivo i Masa i els dos mestres Erik i Jürg.
Miquel Tuset i Mallol.

Anton Jarl Quartet plays A Love Supreme al Jamboree, el 15 d'agost de 2017

Doncs tot i haver-ho vist al Campari Milano volia tornar-ho a veure en un espai més adequat i amb el públic més predisposat a escoltar i no xerrar tant. O sigui que és el que vaig fer, anar al Jamboree per deixar-me portar fins el 1965, any de creació d'aquesta magna obra d'un dels més grans de tots, John Coltrane. La formació liderada pel baterista suec establert a casa nostra, Anton Jarl Quartet amb Vicent Maciàn, saxos tenor i soprano; Albert Bover, piano; Tom Warburton, contrabaix i Anton Jarl, bateria. Un projecte que va estar a punt de venir al JCLV no podent fer-se degut a la sobtada recaiguda de la mare de l'Anton la qual patia una malaltia. Com que ja tenia lligat el grup, van venir els que van poder que van ser Albert Bover, Vicent Maciàn, Jordi Gaspar i Gonzalo del Val, un magnífic quartet que ens van oferir els millors dels estàndards de Jazz possibles. 

De la web de masimas, en Pere Pons ens deia:

Entre els músics que han marcat un abans i un després a la història del jazz, John Coltrane (1926-1967) és un dels exponents més reivindicats. La publicació del seu disc “A Love Supreme” (1965) és un dels cims no tan sols de la seva carrera sinó del gènere jazzístic per excel·lència. Enguany, es compleixen 50 anys de la seva aparició i per a celebrar aquesta efemèride el baterista suec instal·lat a Barcelona Anton Jarl, admirador i coneixedor del so Coltrane, ha reunit un quartet per a recrear la vigència de la seva obra mestra i ha assolit uns resultats realment excepcionals. Una declaració d’amor suprem a la passió pel jazz.

Quan es va muntar aquest projecte va ser el 2015 què és quan feien els 50 anys, no obstant això, amb el projecte muntat és del tot lícit fer-lo còrrer per on sigui, car aquesta és una música excepcional i els intèrprets són de lo millor de cada casa. Què podríem dir de cadascun dels músics del quartet que no sapigueu, havent-los escoltat també moltes vegades de ben segur. La "flor i nata" del Jazz de casa nostra, amb un Vicent Maciàn reconvertit en John Coltrane amb la més pura sonoritat i la més propera al so del mestre. De fet, semblava que t'estaves escoltant-lo a ell, salvant les distàncies de tècnica increïble la del geni, però no pas de sonoritat, ben bé la mateixa o quasi. La mestria de l'Albert Bover no té discussió i se'l pot considerar com un dels més avançats pianistes per tècnica, coneixements teòrics i creativitat mostrada en cadascun dels projectes on hi participa. No oblido el projecte a duo amb l'Horacio Fumero que vaig tenir la sort de veure i escoltar a la primera fila de 23 Robadors. De Tom Warburton us diré que ha vingut algunes vegades al JCLV (com també els dos anteriors) amb Roger Mas, però també amb Geni Barry i la primera crec que va ser amb el projecte del trombonista anglès Tom Johnson anomenat "Shark" amb d'altres companys de luxe. L'Anton Jarl, baerista eclèctic capaç de gaudir amb el Jazz més modern com és el cas, però també amb els projecte de R&B dels Mambo Jambo, Els Saxofonistes rebels, i demés projectes, és qui organitza les Jam Sessions dels dimarts al Campari Milano conjuntament amb el Matías Míguez. En fi, qualitat per descomptat en els músics i més i millor encara per les músiques que ens havien de tocar, les de A Love Supreme.

Un projecte que John Coltrane va fer el 1965 i que va revolucionar al públic de l'univers Jazz, situant-lo en una altra esfera, i més d'elevades i espirituals que en va fer el màster abans de morir per un càncer de fetge, músiques posteriors que no van ser enteses per la majoria  dels seus aficionats, aconseguint fins i tot que el xiulessin en un concert  fet a Europa quan ja va decidir canviar els sons dels seus saxos, i crec recordar que fins i tot abans d'aquest disc.
Un disc amb quatre parts i que els nostres herois es van encarregar de tocar en el mateix ordre, cosa evident, a la vegada que fent-nos retrocedir 52 anys i situant-nos en aquella època de canvis radicals en la música i la societat americana.

Part I - Acknowledgement
Part II - Resolution
Part III - Pursuance
Part IV - Psalm

Un A Love Supreme magnífic amb magnífiques intervencions dels solistes, bàsicament Maciàn i Bover i en alguns temes amb la participació de Warburton i Jarl, varen deixar pas a dues obres mestres de Coltrane la primera "My Favourite Things" que Maciàn va interpretar amb el soprano, només faltaria, i després com a bis, el preciós "Naima" amb un solo súper delicat de l'Albert. El tenor de Vicent va sonar en tots els casos, com he dit, com si de Coltrane es tractés. Especial menció el seu so amb el soprano en el tema anterior, clavat al del mestre, i amb fins i tot la manera idèntica de com el van estructurar. Una balada d'aquesta intensitat i relació amb el mestre no podia ser sinó la millor de les cireretes d'un concert que va ser extraordinari. Tant de bo els puguem escoltar de nou en d'altres espais, la qual cosa voldrà dir que no s'haurà mort aquest projecte. El so va anar a càrrec de Rafa fent que sonessin la mar de bé i per acabar agrair-li al Pere Pons el recolzament a la música que  fan els nostres músics, i l'Anton n'és un d'ells tot i ser suec,  de la mateixa manera que el Tom tot i ser americà i el Vicent ell dels Països Catalans. Com que l'Albert és barceloní, d'ell ja no en dic res no sigui que no li agradi l'etiqueta. 
Miquel Tuset i Mallol.

Txell Sust & August Tharrats Trio al 26è Festival de Jazz d'Arenys, l'11 d'agost de 2017

Doncs per poc que no veiem cap concert d'aquest magnífic  26è Festival de Jazz d'Arenys i per això vam aprofitar l'avinentesa per anar-hi amb l'excusa de saludar als nostres amics d'aquesta formació. Txell Sust & August Tharrats Trio amb Nono Fernández i Xavi Hinojosa. Haig de dir que dels quatre que hi vam anar, Juana Muñoz, David Carreras, Joan Recolons i jo  mateix, només el Joan era qui els coneixia tots quatre. En el meu cas vaig poder saludar al Nono i al Xavi en acabades les músiques de Jazz i Blues. Aquest és un Festival encabit en cinc caps de setmana, cinc divendres des del 21 de juliol fins el 18 d'agost, amb propostes diverses com varen ser: Big Band Arenys + Hat Hausen Elastic Band, Leonn & Special Edition, La Locomotora Negra, Txell Sust & August Tharrats Trio i The Jazzcare Allstars

Nosaltres vam arribar d'hora i amb temps de fer uns entrepans boníssims a un dels bars de la Rambla, riera principal, pel fet de no saber-ne el nom. Un divendres que havia plogut i semblava que en tenia més ganes, fins i tot va ploure moments abans de començar tot i que varen ser quatre gotes. El piano, de Pianos Catalunya de la família Sinyol de Sant Vicenç dels Horts, estava allà sobre l'escenari mullant-se una mica i els Sinyol patint de valent allà al costat de la taula de mescles. Al final van començar a tocar amb quatre gotes que es varen anar assecant, tot i que al final va voler-s'hi posar de nou.

La informació del projecte, extreta de la web del Festival ens ho venia així:

Aquesta formació es va formar el 1993. Al llarg dels anys el seu característic estil Blues-Swing ha estat un referent de l’escena del jazz a casa nostra. Han enregistrat 3 Cd’s: Blue Time, Gran Hotel Havana i Non Stop i ara, després de 14 anys de no gravar, s’hi han tornat a posar, juntament amb Nono Fernández al contrabaix i Xavi Hinojosa a la bateria, amb un repertori de temes propis per crear el nou disc Jazz Nature. Aquest nou treball es va presentar el dia 2 d’abril al Festival de Jazz de Terrassa.

Doncs ves per on que aquest disc editat per Temps Record i enviat a casa per la Núria, serà un dels protagonistes dels primers programes de la 9ena temporada a Jazz Club de Nit. Amb això vull dir que ja coneixia les músiques que escoltaríem, car el "Jazz Nature" me l'he escoltat algunes vegades per decidir els temes que posaré en el programa. Tot i això vaig voler participar de la festa anant a Arenys a gaudir d'una bona nit de músics i amb la millor companyia. De passada vaig poder saludar a un dels responsables de tot plegat, no sé amb quin nivell de responsabilitat, en Joan Carles Reigosa, ell també company de les ones i amb un programa de ràdio de Jazz a Ràdio Arenys que no sé si seguirà la propera temporada. 

Doncs ens va agradar veure com Txell Sust es movia dalt l'escenari, amb gràcia i simpatia alhora que cantant la mar de bé, amb una veu que s'ha anat fent més de dona passats els anys des que va començar que ja van cap a 25, o potser més, si considerem les etapes de formació. No oblidem que aquesta magnífica veu i presència va estar cridada per l'Alejandro Sanz per fer-li veus, cors en els seus magnífics espectacles, sí, aquests que recorren el món occidental durant un any, amb aturades concretes, fent la feina en 9 dels 12 mesos. Així és com ho ha fet en el darrer Sirope i així ho devia fer en els altres projectes i periples. 

Les músiques de Blues amb arranjaments dels dos músics de jazz, el Nono i Xavi, tenen el que s'ha de tenir de qualitat alhora que el plus de la veu de la cantant i les composicions pròpies li donen un valor afegit que les improvisacions de Tharrats més en clau de Blues, amb el necessari Swing, i les més jazzístiques de Nono, acaben d'arrodonir. El projecte Jazz Nature de 10 composicions pròpies, totes cantades excepte una d'instrumental anomenada "Thrio", varen anar brollant des de l'escenari. Temes com "Better with you", Dear Future Husband", "Inhale Exhale", van omplir de bones maneres i música agradable el magnífic pati, ple de gom a gom d'aficionats al Jazz més amable i el Blues més swingat. Un èxit de convocatòria que la regidora de Cultura d'Arenys es va encarregar de comentar tot just abans de començar a escoltar les primeres notes i que tots plegats ens vam encarregar de corroborar amb els nostres aplaudiments. Èxit total. Felicitats gent d'Arenys.
Miquel Tuset i Mallol.

Voro García Quintet al Jamboree el 10 d'agost de 2017

Doncs amb l'ai al cor vaig arribar al segon set del concert després de perdre'm el primer tema de la nit anomenat "A la Luz", quasi tot per culpa d'una d'aquelles "cues" que un es troba de tant en tant a la Ronda del Litoral. Una formació de luxe amb Voro García, trompeta; Chris Cheek, saxos; Peter Bernstein, guitarra; Dee Jay Foster, contrabaix i Jordi Rossy, bateria.

Amb paraules de Pere Pons extretes del web de masimas, ens deia que:

Voro García és un dels músics més destacats de la seva generació. El trompetista valencià, malgrat la seva joventut, ja ha sabut fer-se un espai propi amb una veu personal i decidida en el jazz que es cuina per aquestes latituds. La prova fefaent de la seva consistència queda, a més, reflectida amb uns "companys de cambra" (Roommates) com el saxofonista Chris Cheek, el guitarrista Peter Bernstein, el contrabaixista Dee Jay Foster o les baquetes de Jordi Rossy.

Efectivament, el Roommates era un dels discos que hi havia sobre el taulell del Jamboree, disc enregistrat el 2011 i editat el 2016, amb els "companys de cambra" què eren els millors que hi podia haver. El següent tema de la nit, d'aquest segon passe, el va començar Peter Bernstein a la guitarra i crec que s'anomena  "Bones", resultant ser una preciosa balada interpretada en els inicis pels  dos vents, tots plegats tot i compartir melodia a vegades, primer l'un i després l'altre. El gran saxofonista va ser el primer en ficar-s'hi de ple, amb un magnífic so i  millor tècnica, en una improvisació marcada per la creativitat, desenvolupada aquesta també pel mateix líder, el qual, va dominar el seu metall obtenint-ne un so càlid i quan li convingué un so més brillant. I tal va ser la interpretació del gran guitarrista alhora que càlida la seva sonoritat de la seva magnífica  guitarra. Al final, els dos vents van encarar de nou la melodia del tema acabant-lo delicadament. Més swing vàrem tenir en el tercer tema del segon set, amb una "melo" curteta però efectiva que va deixar pas al solo del líder, mentre una imparable secció rítmica, Foster - Rossy i liderada pels acords de Bernstein li donava el suport adequat. Un Jordi Rossy que no va parar de "crear" en tot moment alhora que mantenir la màquina rítmica a tot tren. En sortir ho vàrem comentar amb Guillermo Calliero, i alguns amics seus, músics com Martín Laportilla i fins i tot en vam parlar amb un alumne del trompetista argentí. Chris Cheek va seguir en la magnífica línia encetada amb un solo espaterrant a base de les notes de més curta durada interpretades amb tot el swing possible. Mestre també aquest saxo tenor molt amic de molts músics de casa nostra com Marc Miralta, Elisabet Raspall, Benet Palet i els que l'acompanyaven a l'escenari. El solo de Bernstein, precís i creatiu el va acabar amb una roda d'acords, cosa habitual en els guitarristes, acords però d'aquells que no estan escrits, o sigui inversions i demés superesctructures. Els dos vents van acabar plegats aquest magnífic tema farcit de swing. Un tema anomenat "Hell Lamer", més o menys. I després d'un tema a tope de swing Voro ens va presentar el següent que seria una balada anomenada "Ibiza Gris", dedicada al seu cotxe, entre amistoses rialles del personal. Una balada iniciada pel so càlid del tenor de Cheek, amb "vibrato" inclòs al final de frases. El líder el va acompanyar també per després deixar pas al primer solo del contrabaixista Foster, solo aquest farcit de melodia i recursos tècnics que va deixar pas al del líder, l'amic i gran trompetista Voro García, ell, no oblidem que ens va acaronar amb la seva música en el darrer Concert-Jam de la Sala Xica el febrer d'enguany. 


Trompeta i saxo tenor van fer-nos gaudir amb les diferents sonoritats, les del metall i les de les canyes. I mentrestant, i al darrera de tots ells, els acords delicats de la guitarra, les notes profundes del contrabaix i la imparable creativitat del mestre de les baquetes, Jordi Rossy. I fet i fet devíem estar a la meitat del concert, d'una meravella de concert que ningú dels presents volia que acabés, si exceptuem a una parella de joves, asseguts a la primera fila i centrats que no van parar de xerrar i riure a un pam de nas dels músics. Em volia aixecar i dir-los que ja estava bé, però em va semblar que no hauria estat oportú, car si el noi, instigador de mil converses quan havia d'estar-se calladet era capaç de fer-ho sense importar-li ningú ni rés, què hauria estat capaç de fer al veure's sotmès a una interpel·lació. En fi, que la música d'aquest magnífic quintet, la majoria o tots temes de Voro García, va seguir encara una bona estona, amb temes com "Coartal" i "Samba pa Tri", sense oblidar el magnífic arranjament que va fer Voro del gran tema de Benny Golson, el imprescindible "Stablemates", però jo ho deixo aquí amb el benentès que mirareu d'aconseguir els discos d'aquest mestre de la trompeta, ara professor al Conservatori Superior de Música de València i embolicat ja ho vegeu amb magnífics projectes. Al final, i després de dir-li lo magnífic que havia estat, em va donar el seu darrer treball, el comentat Roommates el qual sonarà en un proper programa de Jazz Club de Nit d'aquesta novena temporada que està a punt de començar. Per cert, el so va anar a càrrec del Jorge Pérez i ben bé que ho va fer, car tot va sonar a la perfecció. Gràcies Pere per recolzar els músics de casa nostra.
Miquel Tuset i Mallol.

The Voodoo Children Collective amb/de Toni Vaquer al Jamboree, el 6 d'agost de 2017

Doncs per aquest diumenge teníem una magnífica proposta a la qual no hi podíem faltar per diversos motius entre els quals per haver-ne estat testimonis de la seva creació en la seva primera aparició. Evidentment també volíem veure el seu desenvolupament i nova perspectiva amb la nova proposta musical a l'escenari del Jamboree. Una Big Band amb gent com Pep Garau, Iván González, Julián Sánchez, Natsuko Sugao i Pol Padrós trompetes, Vicent Pérez, Rita Payés i Aram Montagut trombons, Amaiur González tuba, Miguel ‘Pintxo Villar, Joan Mas, Gorka Garay, Albert Cirera, Santi de la Rubia i Marcel·lí Bayer saxos, Jaume Llombart guitarra, Albert Bover i Marco Mezquida;  piano i teclat, Pau Sala & Marc Cuevas contrabaix, Ramon Prats & Roger Gutiérrez bateria, Félix Rossy, Enrique Oliver, com a convidats i amb Toni Vaquer direcció i arranjaments.

El mateix Pere Pons  ens deia des del web de masimas:

The Voodoo Children Collective és una orquestra que neix de la mà de Toni Vaquer a Boston i té com a objectiu principal l’exploració en profunditat del so de big band. Obrint el ventall d’influències i inspirant-se en contexts musicals fora del jazz, la banda busca narrar una petita història en cada peça. The VCC germina a la primavera de 2014 a Boston, fruit de la col·laboració entre artistes del New England Conservatory i del Berklee College of Music. Posteriorment, Vaquer trasllada el projecte a Barcelona on ha gravat el CD ¨Voodoo Kids Vol.1¨. Aquesta nit presenten el disc on podeu trobar repertori original de membres del conjunt com Albert Bover, Jaume Llombart o Jordi Rossy, entre d’altres.

Així és que saben ja de què va el projecte només ens faltava escoltar-ne la segona part, el segon Volum, el Vol 2 al Jamboree. Difícil se'm fa explicar el que vàrem escoltar, tot i això, ho intentaré. I deia el Pere que es tractava d'explorar en profunditat el so de Big Band, i això sí que ho vam escoltar, sense premises rítmiques establertes ni molts menys melòdiques, car unes i les altres eren totes sorgides d'un univers personal i realment ric en tessitures i "colors" diversos. El fet d'haver-hi dos bateristes, dos contrabaixistes i dos pianistes, un amb piano i l'altre amb teclat, ja diu molt quina pot ser l'ampliació sonora explorada en profunditat. Tot i això, la sorpresa va sorgir en el tema iniciat per la guitarra de Llombart, el segon tema iniciat sense quasi interrupció del primer, més rítmic. Una balada en podríem dir si parléssim en clau de Jazz, però es que tampoc va ser aquesta la situació ni l'estil. Vam escoltar Jazz? Si i No. Sí, perquè quasi tota la música improvisada ho és, segons Sonny Rollins i No, pel fet de no veure's encabida en cap dels diferents estils d'aquesta música, la més completa si parlem d'improvisació. El tema en qüestió va ser del Jaume i s'anomenava 5/4 i en Toni Vaquer va aprofitar per explicar-nos-ho, alhora que parlar del primer tema dedicat a la banda i anomenat "The Voodoo Kids",... Va demanar un fort aplaudiment pel Gorka i va convidar a l'Enrique Oliver a participar amb el seu tenor en el següent tema, cançó dient-nos que el dedicava a Mingus. Tota la banda es va veure embolicada en un tema "a lo Mingus" per harmonies, melodies i ritmes. Un homenatge on vàrem poder escoltar "riffs" típics d'aquest gran innovador previ a l'Avant Garde però ja amb tots els ingredients. l'Enrique va "volar" amb el seu solo per sobre de totes les estructures possibles i les que no, en un solo magnífic seguit després per seccions de vents i metalls, moment en el qual vam poder escoltar el magnífic solo de l'Albert Bover al piano. 


Espaterrant, per resumir-ho, i seguint l'aura del mestre Mingus amb una total demostració de mestria, on la tècnica va anar de la mà de la creativitat. Tots els vents a cor recordant-nos a Mingus i així encarar el final del tema, impressionant, dedicat al mestre. Toni Vaquer va dedicar la següent cançó a David Mengual que ves per on el teníem ben bé al costat, ell que va dirigir al mateix Vaquer en la seva David Mengual Free Spirits Big Band per la qual el mateix Vaquer n'havia fet composicions i arranjaments. Una altra cançó lenta, delicada, el que seria una balada sense ser-ho. De nou Albert va iniciar una improvisació, ara a piano solo i farcida de calidesa, tendresa i delicadesa, omplint-se el volum de la nostra cova-cava de tota la música sorgida ara amb tots els vents, cordes i percussions, o sigui amb tots plegats, en una cançó molt bonica i bellament interpretada. La següent cançó va ser la segona part de The Voodoo Kids, magnífica i impressionant peça amb solos magnífics de Joan Mas Milena Casado. Un següent tema amb referències a algun grup de rock dels 70s que ben bé podria ser Led Zeppelin per com sonaven les melodies de tots els vents, plegats. Els teclats sonaven alhora quan de cop el so d'un trombó aparegué entre la boira i els dos percussionistes compartien ritmes i sonoritats. Un tema impressionant amb aires que rememoraven a la Free Spirits amb un tempo beat ben remarcat i no gens ràpid. Després dels llargs aplaudiments i sense deixar que marxés ningú de l'escenari, Toni va convidar-nos a escoltar un arranjament d'una cançó popular de sa illa, Mallorca. Ens vam trobar de nou amb una delicada cançó i preciosa melodia, mentre els dos pianistes compartiren sons de piano i teclat. Els vents, metalls i canyes, seguien l'estructura de la cançó, certament majestuosa i que ben aviat se'ns va ficar al cap, al cor. Magnífic projecte Toni. Felicitats a tot el Voodoo Children Collective.  En aquesta ocasió, qui va tenir la gran feinada de sonoritzar-ho tot va ser el Pol que per cert ho va fer a la perfecció, car s'escoltaven tots els instruments la mar de bé. Gràcies Pere Pons per oferir-nos la possibilitat d'escoltar les propostes dels nostres músics i aprofitar l'avinentesa del retorn, temporal, de Toni Vaquer a casa nostra. Acabo dient que hi vam tornar al segon passe on crec recordar que l'Ivan González va fer una magnífica conducció. I ja per finalitzar us deixo l'enllaç a itunes del primer disc d'aquesta magnífica Big Band:

https://itunes.apple.com/es/album/toni-vaquer-and-the-voodoo-children-collective-vol-1/id1277676937

Miquel Tuset i Mallol.

Begues Camp, concert de professors, 5 d'agost de 2017

Doncs com cada any que podem, i sembla que sempre podem, anem a veure el concert de professors del Begues Camps al Centre Cívic de Begues, al teatre Goula. Enguany ens hi vam reunir gent amiga com la Mary Gumà, Maria Rosa Ferré, Teresa Ferré, Joan Cuadras amb Juana Muñoz, Joan Recolons i David Carreras entre molts altres que omplirem el teatre. Recordem que aquest esdeveniment i concert és el fi de festa, el fi de la feina de tots aquests músics durant una fructífera setmana on una molt bona colla d'alumnes han participat en aquest seminari on les clases teòriques i pràctiques s'han complementat amb jam sessions diàries en la mateixa masia i crec que també fora del café del Centre Cívic

En fi, que en Jordi Rossy que enguany no hi ha pogut ser, ha deixat les regnes de quasi tot plegat en mas de Roger Mas i Dee Jay Foster, amb més companys voluntaris com Guillem Arnedo, Jaume Llombart, Pascal Morente, Ray Paz, Santi Colomer i potser alguns més, s'hauran encarregat que tot fluís la mar de bé entremig de classes i jam sessions. Entre alguns músics assistents al concert vam poder veure a Elisabet Raspall, Adrià Mateo, Carles Benavent, actualment resident a Begues i algun més, guitarrista amb fill trompetista, magnífica persona de la qual ara no en recordo el nom.
Un concert que vam gaudir després de fer un magnífic soparet al pati exterior del cafè del Centre Cívic, molt ben acompanyats per la gent de Begues, Rosario Muñoz, Teresa, Teresa i Joan, el primer bateria dels Mustang

Els músics i professors ja són els habituals de cada anys, al menys van ser els mateixos de l'any passat amb Judy Niemack, veu; Peter Bernstein, guitarra; Chris Cheek, saxo tenor; Mike Kanan, piano; Putter Smith, contrabaix i l'entranyable Jimmy Wormworth, bateria, aquest ja amb una colla d'anys i trempera inacabable. Primer va sortir el quintet instrumental a tocar el primer tema, encara ells una mica "freds". En sortir Judy Niemack la "cosa" va canviar i així és que amb només la seva simpàtica, empàtica presència va fer que tot esdevingués molt més càlid i més encara quan ens va cantar una magnífica balada anomenada "Lush Life". Després d'aquesta meravella, Judy ens va presentar el proper tema, composició feta per a la ocasió, melodia encetada per Chris Cheek amb el seu so càlid del seu tenor. Pel meu gust, el so no va estar massa ben compensat, car no escoltàvem gairebé al contrabaixista, mentre que la resta de músics sonaven prou bé. També em va semblar que Mike Kanan no desenvolupà massa els seus solos i ens va semblar una mica fred, tot i la magnífica tècnica que mostrà. El coratge del vell baterista contrastà amb la no tanta energia d'alguns dels seus companys. Aquest tema compost per a la ocasió va ser totalment instrumental i ens va agradar força alhora que els solos de Cheek i també el de Kanan, elegant i precís en aquesta interpretació. Al capdavant i d'empeus al costat del saxofonista vam tenir al gran Bernstein persona afable, amable, sempre amb un somriure i atent si te li acostes a parlar amb ell. Alhora es va mostrar com el que és, un gran guitarrista, solista i acompanyant perfecte. Els temes varen anar brollant de l'escenari però abans de seguir, Roger Mas va presentar l'esdeveniment i els músics de l'escenari i professors del Begues Camp un Campus que ja porta 9 anys fent-se i que ell va dir que era com si hagués estat ahir. Content i satisfet de com havia anat tot, el seminari bàsicament, va recordar a tots els professors voluntaris, a tots els estudiants que hi han participat, a Can Rigol, als representants de l'Ajuntament pel seu suport, etc, etc, recordar al gran absent i ànima de tot plegat, en Jordi Rossy. Judy ens va demanar un aplaudiment per a Roger Mas i va començar un nou tema farcit de swing i fins i tot demanant-nos que l'acompanyéssim a cops de mans. Després de la melodia, ella mateixa va iniciar el que sap fer com poques cantants i és el fet d'improvisar a base de "Scat". I ja sabeu, etc, etc, etc, però que serveixin aquestes quatre ratlles per recordar i rememorar aquest esdeveniment.
Miquel Tuset i Mallol.

Pere Soto Swing Jazz Trio al "Chiringuitaly" el 29 de juliol de 2017

Doncs aprofitant l'estada temporal del Pere Soto entre nosaltres, vam decidir anar-lo a veure, amb la Joana, i no només a ell i els membres d'aquest magnífic Jazz Swing Trio amb en Curro Gálvez i Enrique Heredia, car l'esdeveniment estava promogut per una colla d'aficionats al "Lindy Hop" segurament encabits en alguna escola de ball de Badalona. Així és que primer ells, ballant tot seguint les instruccions d'un on més professors de ball, i després el trio liderat pel Pere a l'espai xiringuito de platja anomenat Chiringuitaly. Qui tampoc hi podia faltar va ser la Paola Pasquali, ella balladora de Lindy Hop, alhora que acompanyant de l'Enrique, ambdós residents a Rubí

Va ser una actuació magnífica amb un repertori de Jazz i swing amb grans interpretacions del líder i solista alhora que magníficament acompanyat pels seus dos amics i grans músics, ells també, desenvolupant alguns solos en alguns temes. De fet el que més em flipa del Pere és la seva versatilitat i "obertura de mires" pel que fa a la música en general, alhora que la seva gran capacitat de treball i entrega al 100% a l'escenari. La voluntat que té de donar el màxim de sí mateix a cada actuació i que sempre acaba fent, i l'exemple el  vam tenir en aquest bolo.
Aquest dia vam escoltar-lo en una sèrie de temes fent unes magnífiques improvisacions en cadascun d'ells i tot a un nivell estratosfèric, llàstima de no haver-ho enregistrat. Les condicions per fer-ho però no eren gens les adequades.  Un concert a casa, amb molt bona colla d'amics entre el públic, tot i no ser aquest l'espai que millor el podia acollir. Crec que els queda pendent, als badalonins, ells i elles, muntar un concert de Música amb les diferents propostes musicals de Pere Soto, Jazz, Jazz-Rock, Gipsy Jazz, Blues, etc. Seria un magnífic concert i homenatge a aquesta figura cabdal de la música. 
Miquel Tuset i Mallol

Uri Caine al Jamboree, el 28 de juliol de 2017

Doncs em moria de ganes de veure i escoltar a un màster especial del piano, el gran Uri Caine i vam tenir la sort de fer-ho al Jamboree i evidentment ens vam quedar en els dos passes. En Pere Pons ja ens havia explicat algunes coses des del web de masimas i així mateix ens ho va deixar escrit:

Uri Caine (Filadèlfia, 1956) és un dels músics més versàtils i sorprenents de l'escena contemporània. El seu ampli coneixement dels llenguatges del jazz, la música clàssica, el folklore jueu, la improvisació, el pop i l'electrònica el converteix en un autèntic paradigma de l'exploració sonora sense límits estilístics i conceptuals de cap mena. Els seus concerts de piano solo són autèntics viatges a través de la història de la música on poden confluir des d'Scarlatti i Mozart, fins a Thelonious Monk, Art Tatum, John Zorn i The Beatles amb una naturalitat esfereïdora. Pocs músics tenen la capacitat de convertir un concert de piano solo en una odissea de sensacions farcida de referències comuns amb una personalitat tan pròpia i el factor sorpresa com una constant.

Jo mateix vaig deixar escrites les meves impressions post concert d'aquest mestre de la música improvisada, el gran Uri Caine:

Molt bon dia a tothom, avui encara escoltant les meravelloses músiques sorgides de les mans, del privilegiat cervell de Uri Caine. Ahir el Jamboree va inaugurar el Festival Mas i Mas amb aquest concert estelar de magnitud inclasificable per la grandària del mestre, del músic i persona afable i propera. Ja Pere Pons ho va dir en fer la presentació, que era un honor poder comptar amb ell, essent-ne la primera vegada que "trepitjava" el Jamboree.
L'essència del músic complet podria ser, crec, la d'aquest geni de la creació. Les raons són diverses però rauen en el fet de la "interdisciplinitat", en el fet que un músic pugui tocar, i aquí hauríem de dir-ho com deia fa pocs dies l'Albert Marques, el "Jouer", el "Play" i no tant el "Tocar". El Joc, la manera d'entendre la música passejant-se per "estils musicals" diversos en un mateix "meddley", car aquest seria el concepte en lloc de "tema", és la "Clau de Volta" del seu projecte, del seu "Concert". El primer set va començar amb variacions clàssiques sobre quelcom que sonava a Mozart. El "medley" sobre el "Blackbird" de Lennon & Mccartney va seguir enlluernant-nos , i és que entremig de tot plegat, Uri Caine, anava d'un món musical a un altre amb frases que així ho exemplificaven. La seva capacitat creativa, segurament amb una base estructurada prèviament on igualment la improvisació sorgia a cada compàs o quasi, es va veure, jo per primera vegada en directe, en cadascun dels "medleys" que van anar sorgint de l'escenari com una referència al Jazz més Clàssic tot i escoltant quelcom de Fats Waller, amb el swing més esclatant, sempre però, encabint-hi d'altres "històries" musicals. 

Després d'aquests tres "temes", va agafar el micro i va comentar que li feia molta il·lusió estar al Jamboree i ens va agrair la nostra presència. Seguidament va parlar del "home de taronja", una clara referència al més "Trump" de tots, i així és que es va avergonyir que aquest paio fos qui dirigís el seu país, un tipus que coneixen els Novaiorquesos des de fa quasi quaranta anys, i així és que li vas dedicar un tema anomenat "Agent Orange", tema que ja d'entrada va sonar amb fortes i clares dissonàncies amb el tema "New York, New York" de fons. El piano es va veure colpejat, quasi, i els acords no semblaven això, sinó un grapat de notes tocades alhora sense cap control. Moments pel classicisme també els va incloure, tot i que van durar lo just per ben aviat colpejar el piano amb una determinada mala llet. El Blues també va fer acte de presència, i sí, el Blues més arcaic, el més clàssic, tot i que no va durar massa.

En el següent "medley" va aparèixer el "Nefertiti" de Wayne Shorter així com per art de màgia, tot i mostrant-nos la seva ja demostrada versatilitat i mestria. Encara en va tocar un altre abans del que seria el Bis, una magnífica "Night in Tunisia", després de la qual ningú volia marxar a dormir i així és que el Bis va aparèixer sense fer-se pregar gens ni mica, tot i mostrant agraïment vers l'audiència silenciosa i astorada pels fets increïbles provocats per ell mateix. Amb ganes de continuar aquestes quatre ratlles, però això serà un altre dia i sí dir-vos que amb un sol instrument dalt l'escenari, centrat, i amb dos únics i segur que magnífics micròfons, Leo Bianchi, va aconseguir que amb els mínims sonés com els màxims. Voilà del primer set tot i havent començat el segon passejant-se pel 'Round Midnight.

En fi, un dels "grans" músics de l'era actual ens va meravellar. Gràcies Leo pel so, tot i haver-hi un sol instrument, el piano, al bell mig de l'escenari, però és que el magnífic i nou Yamaha va sonar brutal, gràcies a les mans de Uri Caine.
Miquel Tuset i Mallol.

Geni Barry 4tet a la Jam de la Nova Jazz Cava, el 27 de juliol de 2017

Doncs tampoc podíem faltar a la darrera Jam Session de la Nova Jazz Cava, però també per quins n'eren els protagonistes, el Geni Barry Quartet. Una formació en quartet amb músics magnífics però que en Geni no hi havia tocat mai o molt poques vegades, si exceptuem en Manel Fortià amb qui ha tocat en algun dels Festivals de Jam Session organitzats per qui això escriu. Geni Barry, vibràfon; Elisabet Raspall, piano; Manel Fortià, contrabaix i Ramón Ángel Rey, bateria. Un quartet magnífic que va saber transmetre tot l'esperit del Jazz dels anys 60s, el Hard Bop, amb magnífiques intervencions de tots quatre. Varen començar amb un dels temes que més m'agrada darrerament, el "All of You" de Cole Porter. Tema del qual en Geni m'havia comentat que havien enregistrat feia 18 anys a Madrid en una setmana d'actuacions a la Sala Clamores enregistrant-se posteriorment un disc als Estudis de TVE. M'havia ensenyat els arranjaments que havia utilitzat per a la ocasió i que van ser els que va emprar en aquest el primer tema de la darrera Jam de la Nova Jazz Cava. Impressionant la memòria d'aquest músic complet, el qual, en només comentar-li el nom del tema, va regirar entre els molts discos que té a ca seva i em va treure el que he comentat enregistrat després d'una setmana a Clamores. D'altres temes varen sonar en aquest petit concert d'aquests màsters del Jazz de diferents generacions, i molt bé que ens ho vàrem passar. 

Després d'un curtet descans, van començar la Jam Session, la darrera de la temporada, amb la participació de qui això escriu i molts més, músics professionals la majoria si exceptuem a Carles Pineda Jr, i jo mateix. La resta varen ser Nuri Palet, Carles Pineda, Oriol Vallès, Oriol Cot, Pau Gurpegui, etc. Precisament amb aquest baterista, Geni va fer "scat" en el tema "Confirmation" de Charlie Parker. Nuri Palet i Carles Pineda Jr, varen cantar plegats en alguns dels temes acabant la Jam amb el magnífic tema de Monk anomenat "'Round Midnight" amb la veu del petit dels Pineda. S'ha de comentar la gran professionalitat del jove Oriol Vallès, el qual, amb seriositat i presència dalt l'escenari va tocar de manera magistral tots els temes on hi va participar. Així mateix Geni Barry va mostrar-nos les seves diverses habilitats alhora que Elisabet Raspall va omplir de sensibilitat els espais d'aquest raconet de la Nova Jazz Cava. Ramón Ángel i Manel Fortià varen ser el "motor" que ho fa bellugar tot o quasi tot, i les veus de Nuri Palet i Pineda Jr van brillar per la seva calidesa. 
L'amic Carlos Sampietro va ser molt amable en preparar aquest vídeo d'alguns dels qui vam tocar i ves per on que aquest és el meu torn:



Miquel Tuset i Mallol.

Pere Soto, Josep Traver i Curro Gálvez "Gipsy Jazz Trio" a Artte, el 25 de juliol de 2017

I el dimarts 25 de juliol vàrem anar a veure els nostres amics i grans guitarristes de "Gipsy" i de Jazz en general, Pere Soto i  Josep Traver, acompanyats en els més baixos per l'amic i gran contrabaixista Curro Gálvez. Aquest dia ens vam apuntar un quartet amb la Montse, David Carreras, Joan Recolons i jo mateix, car no podíem faltar a la cita amb la mestria d'ells tres i les músiques de Django Reinhardt. Aquest és un espai magnífic, amb restaurant, galeria d'art en el seu llarg passadís d'entrada i molt bon ambient. Una garantia que tot sonarà el millor possible la tenim en el fet què qui manega els sons i llums és el nostre amic i mestre Leo Bianchi. Doncs aquest dia vam assistir a la presentació en societat del disc editat per Temps Record a duet dels dos guitarristes anomenat Still Here. El fet de convidar al seu vell amic Curro Gálvez només va fer que ampliar les sonoritats i per tant millorar els colors sonors de la proposta. Un disc que el Pere em va donar i que posteriorment va també sonar a Jazz Club de Nit en un "Especial Temps Record".

Vàrem anar-hi ja amb la millor taula, la de davant de l'escenari, reservada per a nosaltres, car, havia d'estar a primera fila per poder-ho filmar tot la mar de bé. Així havíem quedat amb el Pere i així van quedar de bé tots els vídeos, alguns dels quals vam compartir al Facebook pocs dies després i que aquí us tornaré a posar els enllaços. Aquest va ser un esdeveniment organitzat per la incansable Mercè Porras, amb la qual vam xerrar pels prolegòmens relacionats amb la reserva de la taula i demés particularitats, com per exemple el possible descompte per ser amics de tots ells, la qual cosa no vam acceptar, i així és que vam col·laborar a que l'economia global sortís a flote. Teníem un magnífic trio i no hi havia ningú que els presentés, o sigui que em va tocar a mi fer-ho, després de la insistència de Mercè i el beneplàcit dels directors de la sala i trio de músics. Quan presentes algun concert ja cal que sàpigues de què va sinó la cagaràs lo més segur. Com que alguna cosa en sé, vaig pujar a l'escenari a dir quatre coses més o menys ben dites tot i fent-ho amb el disc que ja m'havia donat el Pere a la mà, i explicant alguns ets i uts dels tres músics i projecte que tothom estava a punt d'escoltar. 

La formació a trio de Gipsy Jazz, com la del Biel Ballester, magnífica també, consta d'una guitarra solista, Pere Soto, una guitarra rítmica, Josep Traver i un contrabaix, Curro Gálvez. Tot i ser la configuració bàsica en aquest concert, en molts dels temes els dos guitarristes varen fer també les funcions intercanviades, fent el Josep uns magnífics solos mentre Pere l'acompanyava la mar de bé. Una base rítmica potent, la de guitarra rítmica i contrabaix , aquest fent  "walking" sobretot ens els temes més vius, i sense oblidar els preciosos vals, permet al guitarra solista desenvolupar els seus solos amb total "impunitat". La solvència i mestria de Pere Soto a la guitarra, a la guitarra elèctrica de qualsevol estil dins de la música moderna, és de tots coneguda, i la seva particular visió del Gipsy Jazz ja li ve de lluny, i tots recordareu el seu grup anomenat Django’s Castle amb el seu amic Traver i Joan Martí al contrabaix. 

Temes com "Jitterbug Waltz" de Fats Waller, "La geta de la mongeta", tema propi del Pere, "Passion", "Clar de Lluna", de Django, "Isn't She Lovely" de Steve Wonder, "Limehouse Blues", i alguns més són els que vam poder gaudir escoltant-los i veient de quina manera els nostres herois "bregaven" per l'escenari. Com que vaig enregistrar tots els temes en vídeo (amb el P9P) i els hi vaig enviar al Pere, ell mateix en va fer la selecció dels que més li van agradar i així és que els va penjar al seu canal de Youtube. En resum dir-vos que va ser un concert extraordinari, amb tres músics magnífics i amb una magnífica proposta, la qual va agradar tant i tant que ha fet que s'hagi programat un altre concert amb la mateixa formació de cara a finals d'octubre i evidentment en aquest magnífic espai del carrer de Muntaner anomenat Artte. Gràcies Mercè, Pere, Josep i Curro. Ens hi tornarem a veure a l'octubre.

Doncs aquí teniu alguns dels vídeos:


Miquel Tuset i Mallol.