¡ Vanidad de vanidades !

En un libro sobre la historia del jazz moderno, publicado en el año 1993, en el apartado dedicado a la causa social y efecto musical, el historiador Frank Tirro, concluye: podemos afirmar con bastante seguridad que la música está divorciada de las realidades de la existencia cotidiana, pues se trata de una abstracción guiada por sus propias reglas, modelada por sus propios creadores y tan sólo comprendida por los miembros de la sociedad iniciados en su misterio.
La percepción musical del mundo está condicionada por el clima intelectual y espiritual del momento, que a su vez encuentra reflejo en el estilo.... (Beekman J. Cannon).
¿ Quién de los dos tiene razón ?
El señor Tirro parece estar defendiendo a aquellos músicos de jazz que en una determinada época tocaban de espaldas al público por que decían sentirse incomprendidos. ¿ Que sería de los músicos sin el público ?
Manos mal que toda aquello ha pasado a la historia. O no.
Hoy en día los músicos prefieren tocar de frente, como no podía ser de otra forma, dando la cara, pero a su ".... bola", es decir, condicionados por el clima intelectual y espiritual general de la época, y convencidos como están de que su mundo interior, expresado a través de su música, interesa a alguien.
¡Vanidad de vanidades !
....hay mundos interiores que sería mejor no conocer
Joaquin Rabassa

"SHARK" o el TOM JOHNSON QUINTET AL JAMBOREE

Hola aficionats al Jazz: Vam anar a veure el grup "Shark" que és una formació liderada pel Tom Johnson i formada per la Giulia Valle al contrabaix, Martí Serra al saxo tenor, Guim Garcia-Balasch al saxo alt, el Tom al trombó i de bateria, Ramón Rabinad. Què fantàstic va ser; realment és difícil d'expressar el munt d'impressions, sensacions i sons que et venen al cap quan escoltes música, però música com la que vam escoltar ahir, doncs encara ho és més. Van tocar una espècie de suite de jazz-groove composada pel Tom, d'una gran bellesa lírica i melòdica, d'una dificultat harmònica considerable, si tenim en compte qui ho escolta i no qui ho interpreta, i amb un ritme funky molt sincopat, de vegades molt difícil de seguir. Uns solos brutals dels dos saxos i més lírics els del trombó. En Guim va fer diversos solos rapidíssims tipus Bop, mentre que els del Martí van ser més melòdics, tot i que també algun sonava a Coltrane, Shorter, i a Serra. La Giulia és una contrabaixista extraordinària, d'una gran personalitat i que transmet concentració permanentment. També va fer el seu solo, el qual ens va captivar, encara que no sé si va ser ell o ella, no ho sé, o si? El Ramon va mantenir la màquina del ritme sempre mirant-se els papers, amb uns redobles suaus, plats i bombo a les entrades i sortides dels infinits canvis dins la partitura, tocant el "charles" i la caixa constantment i de manera sincopada i d'una dificultat extrema. El Tom, compositor de tot el que va sonar ahir que estava escrit, va fer també les seves improvisacions. El trombó de vares deu costar d'allò més el bellugar-la, la vara. Els sons del trombó son suaus, tot i que de vegades sonen estripats també. Ell el va fer sonar més aviat suau i melós. El Tom però, a més a més, te una simpatia i unes maneres totalment desinhibides, podríem dir a l'americana, que les transmet també dalt l'escenari. Ell es comunica amb naturalitat i simpatia amb els seus companys i també ho fa amb el públic, fins i tot amb humor i alegria; és clar, l'alegria de la persona que veu que el resultat de tant esforç per millorar professionalment i personalment ha quallat i s'ha consolidat i ara ja no queda res més que gaudir interpretant i comunicant-ho al públic. Als companys del Tom els vam veure de la mateixa manera, gaudint, rient, ballant, finalment vivint aquell moment màgic. Crec que això passa en no gaires professions, aquesta n'és una d'elles i a la majoria dels músics que toquen dalt d'un escenari els hi passa. Quina sort que tenen. La resta dels mortals gaudim amb ells quan ells ens ho transmeten, que sol ser quasi sempre. No va ser una nit d'estàndards de Jazz, va ser una nit de Jazz com el que feien The Jazz Compossers Orchestra, i d'altres investigadors d'harmonies "diferents", si se'm permet aquesta comparació. Quan cadascun del músics, en majúscules, van executar el seu solo vam sentir Jazz de debò i del bo. Crec que ha estat un dels millors "concerts" que hem sentit darrerament. Miquel Tuset.

VAM ANAR A LA INAUGURACIÓ DEL FESTIVAL L'HORA DEL JAZZ MEMORIAL TETE MONTOLIU

Doncs sí, allà vam ser, a ple sol i davant de l'ajuntament de la Vila de Gràcia. Un dia espléndid per començar aquest 19é Festival l'Hora del Jazz. Abans d'escoltar cap nota vam sentir el parlament del President de l'Associació de Músics de Jazz i de Música Moderna, en Max Suñé. Ell porta fent música tota la seva vida, que ja és una mica llarga, i que devia començar a fer-la a finals dels anys seixanta. Va formar part de Iceberg per només parlar d'una de les moltes formacions en les quals va participar. En Max va començar fent Rock, per després passar al Blues i per arribar al Jazz, una seqüència bastant lògica per cert, almenys en aquells tèrbols anys. Ell, amb el posat seriós de músic i home respectable, va explicar a tothom com encara li costa a la gent entendre que un músic de Jazz no és res més que una persona, tant respectable com qualsevol altra, que intenta guanyar-se la vida amb una professió tant digne com qualsevol altra. Qui dels músics de Jazz ha fet que aquesta professió comencès a veure's com a respectable i respectada a casa nostra ha estat ni més ni menys que en Tete Montoliu. En Max va retre-li l'homenatge que es mereix, i que per això des de ja fa uns 11 anys aquest Festival l'hora del Jazz va començar a dir-se també Memorial Tete Montoliu. Dit això va donar pas a la formació encarregada d'inaugurar aquest Festival liderada per un dels músics joves, 22 anys, amb més talent i projecció de l'àmbit musical actual, en Gabriel Amargant Quartet. Aquest quartet que vam veure va ser de luxe; al contrabaix en Rai Ferrer, a la bateria Ramón Angel, al piano Joan Díaz, i en Biel als saxos tenor i soprà. En Biel ens va presentar el treball que estaven a punt de realitzar, i que va girar al voltant dels temes del seu primer treball discogràfic First Station. Aquest disc el podeu trobar al web de l'editorial Fresh Sounds que és www.freshsoundrecords.com Van tocar diversos temes del disc a més d'un tema de John Coltrane. Una de les peces comença com una balada per continuar després amb més força rítmica; el títol és prou suggerent i enternidor: "I remember Iaia" m'en recordo de la iaia. En Biel i el Joan Díaz estaran junts aquest dimarts al Jamboree tocant balades del John Coltrane; hi mirarem d'anar. Per continuar amb la vetllada i després de finalitzar el seu concert el Gabriel Amargant Quartet es va presentar en Víctor Bocanegra. Ell és un pianista, compositor, cantant i lletrista no ben bé de Jazz però sí de Música Moderna. Es va presentar amb una formació de trio, tot i que va començar sol, i van tocar una sèrie de temes amb uns textos compromesos i de vegades amb un ritme que prou es podia catalogar dins del Jazz. Un migdia magnífic de Música Moderna i Jazz per inaugurar aquest Festival Memorial Tete Montoliu. Miquel Tuset.

EL SEGLE DEL JAZZ AL CCCB

Hola a totes i a tots: des del 22 de juliol i fins el 18 d'octubre podeu veure la exposició que ha preparat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB, sobre el món del Jazz i que es diu El Segle del Jazz. Una novetat és que es pot seguir l'exposició "online" tot i que segur que la gaudireu molt més si hi aneu. Miquel Tuset.