Un dijous de jornada completa..23 Robadors i Nova Jazz Cava..des del Free al Jazz Modern

Ramon, Àlex i Iván
Doncs ahir va ser un dijous amb fort contingut musical i algunes estones de transport públic i privat, amunt i avall. La cosa va començar prop de les 18h30m anant de casa de cap a l'estació per anar a buscar el "carrilet" i poder-me plantar amb els estris al 23 Vintitres Robadors Robadors per enregistrar un tros de la sessió. La part humorística la vaig provocar jo, tot i demanant-los a lIván González i l'Àlex Reviriego, que em deixessin uns minuts entre el "tema 1" i el "tema 2" per recollir els trastos i marxar sense molestar. En parlar jo de "temes", van començar a fer broma..l'Àlex li va dir a l'Iván que si ja se l'havia estudiat a casa tot rient, els cabronassos, he, he. 

Tom, Míriam, Ramon i Iván
El fet és que quan vaig veure que havia de marxar a agafar el tren per tornar a casa i tenir temps d'agafar el cotxe per anar a Terrassa i arribar a temps per veure com començava en Gabriel Amargant Quintet, vaig començar a parar el Zoom H4, desconnectar l'allargador del triple posat a dalt del sostre i recollir-ho tot amb la millor discreció i circular. En fer-ho i passar per davant de la Marianne, aquesta em va fer entendre que bé, que fotés el camp d'una puta vegada. Vaig poder enregistrar un bon tros de la Free Session, Antoni, o sigui que aviat la podràs escoltar al blog si no passa res greu. Ahir, els protagonistes varen ser com sempre, el coordinador i ànima d'aquestes, en Ramon Prats, amb l'Àlex Reviriego, Tom Chant, Iván González i la convidada ahir va ser la violoncel·lista Miriam Fèlix. Els moments de compenetració entre els dos instruments de corda es van veure reforçats amb la dels dos de vent, mentre els timbals eren picats per les masses i sense bordonera. En Dave Foxall en farà una molt bona descripció al seu blog de ajazznoise.com de ben segur. 

Marco, Adrià, Miguel, Gabriel i Gonzalo.
Arribant a Sant Vicenç, sort en vaig tenir que em va venir a buscar el meu fill Valen a l'estació, tot just per portar-lo a casa i jo encarar cap a Terrassa. A la Nova Jazz Cava m'esperava una invitació del meu estimat Valentí Grau per poder veure i gaudir amb la doble i magnífica proposta del dia. Arribar a la Nova Jazz Cava i començar a trobar-te gent amiga, músics o no, va ser el vist i no vist. El primer, el sempre somrient Xavier Figuerola, amb el qual ens vam abraçar ( i res més, he ) i comentar les vegades, dues, que ens havíem vist en pocs dies i d'altres vicissituds. Saludar al Valentí i companys d'allà, al Joan, Marc Cuevas, Aldo Caviglia, Ernesto Aurignac, etc, demanar una bona menja (pa amb tomàquet amb truita de carbassó, boníssima) i un bon vi, i deixar-me portar per la coneguda música que aleshores va començar a sonar. Jo diria que del públic assistent, només dos, en Joan Vidal i jo, coneixíem la música que sonava, potser algun més, però no gaires. El projecte que presentava en Biel el va presentar jo diria en primícia al Jazz Club La Vicentina el 21 de març de 2014, més o menys ara fa un any. El bon costum que tinc d'enregistrar els concerts, em permet poder-los gaudir tot i escoltant-los una pila de vegades, tantes que aviat m'aprenc els temes. Suposo que el Joan se'ls aprèn per les vegades que els escolta en directe i potser en els assajos. El cas és que jo els vaig cantar tots, des del primer fins el darrer, i suposo que el Joan també. L'assumpte és que el projecte del Biel tenia format físic, editat per Fresh Sound Records New Talent, i amb el Jordi Pujol Baulenas allà mateix, acompanyat del seu amic Josep Mestres, un altre savi de veritat. Va ser un concert extraordinari, amb una gran compenetració de tots els músics amb individualitats tant importants com el Marco Mezquida, Adrià Plana, Miguel Serna i Gonzalo del Val. Cadascun d'ells va brillar en els seus solos i intervencions de grup i de manera especial la intervenció de l'Adrià en una magnífica intro d'un dels temes. Marco també va brillar com sempre fa, i nosaltres que ja n'estem acostumats, mai ens cansarem d'escoltar-lo. De la mateixa manera, Gonzalo que va estar impecable amb el Miguel fent anar la màquina, va fer un espectacular solo, fortament aplaudit per tothom. Però és clar que el líder, va ser el que es va emportar la gran part de la feina, melòdica i individual en els llargs i magnífics solos que va fer amb el saxo tenor, soprano i clarinet. Només per mencionar el tema del bis el qual va iniciar amb una llarga intervenció a clarinet aplaudida per tothom, i més encara de la manera com va anar evolucionant el tema, per la majoria, desconegut com els altres. En definitiva, un magnífic projecte que podrem escoltar en un proper programa a Jazz Club de Nit.

Jordy, Marc, Fredrik, Julián, Aldo i Hugo
La segona proposta, aquesta sí, incògnita, portava un nom propi que ja de per si et podia tranquil·litzar per la possible sorpresa. Un projecte totalment nou, enregistrat a Suïssa amb una formació mixta de suïssos-catalans-etc, i ahir amb noms tan il·lustres com els del Fredrik Carlquist, Julian Sánchez, Hugo Astudillo, Marc Cuevas i Aldo Caviglia. Un sextet de luxe amb tot de temes d'autoria pròpia del Jordi Jorge Rossy, i un del seu fill Damià, de quan tenia 8 anys i convenientment arranjat i harmonitzat per donar-li el cos necessari i adequat. L'assumpte és que la proposta va començar amb un magnífic tema en plan Hard Bop, amb un pletòric, divertit i comunicador, Jordi Rossy. Un mestre en tots el conceptes musicals, tot i escoltant amb la màxima atenció les intervencions dels seus companys, tot i mostrant sempre satisfacció i sorpresa. En termes generals, i per no passar-me de les quatre ratlles habituals, dir-vos que aquesta proposta que tant ens va agradar, i ja després del primer tema més canyero, va ser tota una gran delicadesa. Les melodies i sobretot els arranjaments sobre els tres vents, (i la resta, evidentment) varen ser magistrals. En Marc al contrabaix va desenvolupar uns magnífics solos en el segon tema, força complicat, i amb gran satisfacció i aprovació del Julian, una vegada en Marc l'hagués finalitzat. Fredrik, que era la nova incorporació va estar magistral al tenor i ens va captivar amb el clarinet baix. El segon tema va estar marcat per un punt de malenconia sobretot amb el so del clarinet baix. Després d'aquest tema, Jordi va presentar el projecte tot i fent conya sobre el seu nou vibràfon, tot just arribat des de Sevilla. En general, la música va ser força dolça, amb grans dosis d'escombretes per part de l'Aldo, i magnífica sonoritat del contrabaix del Marc en el segon tema amb més Hard Bop en el tercer tema, amb un Juilan magnífic a la "turuta" amb sordina. En Jordi cada dia domina més el vibràfon i des del primer dia els seus solos han estat sempre increïbles, a dues masses. Tampoc es tracta de parlar de cadascun dels temes interpretats i em sembla que amb aquest retall ja en teniu prou. No vaig poder-ho enregistrar amb el Zoom i sí que ho vaig fer amb el mòbil, i deu ni do tot i no ser high fidelity sí que és una bona mostra del que podrem escoltar quan aquest treball vegi la llum física de la mà de Fresh Sound. Només falta que ells dos es posin d'acord per editar-lo ben aviat. Dels tres primers temes dir-vos doncs que el primer tema va estar basat en un Rhythm&Changes en G, o sigui que es deia "GRhythm", mentre que el segon tema, un pèl trist, anomenat "Taïnos", la primera ètnia que va existir a la península abans que els exterminéssim a tots, menre que el tercer havia de dir-se "Easy to Love", però després d'harmonitzar-lo i canviar-ho tot, es va dir "Not so easy". En definitiva, una magnífica nit a la Nova Jazz Cava, després d'una Sessió de Free a 23 Robadors. Hora d'arribada a casa, les 2h45m, minut amunt, minut avall, quasi 8 hores de moguda, tota una jornada laboral. Miquel Tuset i Mallol.

Jamboree, WTF del dilluns i Jazz contemporani el dimarts

Paco, Oscar i  Santi
Dilluns passat vam gaudir d'allò més amb la WTF proposada per l'Aurelio Santos i encapçalada pel gran pianista suís establert a casa nostra, en Gilles Estoppey. Tot i ser ell principal causant de la moguda, el que van presentar és el projecte del seu amic Oscar Neira -The Quartet, "Walking in the Rain". Disc editat no fa gaire i que vam tenir la sort d'escoltar l'octubre de 2014 al Jazz Club La Vicentina. Aquest és un projecte de composicions de l'Oscar on la resta de companys hi participa donant-li tot el seu suport, com a músics i com amics. Paco Weht, contrabaix i Santi Colomer, ultimen el grup, on Oscar toca els saxos tenor i soprano. A les composicions de l'Oscar s'hi poden trobar reminiscències càlides, les de les seves balades i arrels, a la vegada que els temes més canyeros i més jazzístics. 

Gilles i Paco
Les melodies són força enganxoses i no per això de menys qualitat. Aquesta és la gràcia, al d'aconseguir composar melodies que el teu cap pugui memoritzar amb una certa facilitat i que siguin d'una demostrada qualitat. Així és el cas, i els temes del disc van anar sorgint, i a mida que anaven sonant, un servidor els anava cantant, no endebades vaig escoltar aquest projecte (enregistrat a la Sala Xica de La Vicentina) moltíssimes vegades pel fet que tant em va agradar. Posteriorment, i ja amb el disc a les mans, el vaig incloure en un recent programa de ràdio a Jazz Club de Nit, el de la setmana passada, Programa 196:

Paco, Oscar i Santi
Aquest dilluns, l'Oscar va venir amb la seva família, companya i dues filles petites, amb la més petita corrent amunt i avall i gaudint d'allò més de la música del seu pare i de l'entorn del Jamboree. Un que ja l'ha vist alguna vegada, el vaig veure amb l'adrenalina a tope, motivat al màxim per la situació i interpretant i presentant cadascun dels temes tot i recordant-nos la presència d'alguns compactes sobre la barra del Jamboree, ben controlada pel sempre somrient Oscar. 

El primer tema de la nit va ser també el primer del compacte, anomenat "Mirage", on ja vam poder escoltar el característic so del seu projecte, les seves particulars i belles composicions i tant ben interpretades, també. El següent tema va ser el "Flying" i tot demostrava que aquesta seria la seqüència del concert; la del mateix compacte. Un tema aquest on la preeminència del teclat del Gilles va iniciar el camí als solos, primer del mateix Oscar, aquest encara amb el seu tenor Selmer amb un magnífic so barreja de Rollins i Henderson. Paco s'hi va afegir i com sempre fa amb la màxima pulcritud estilística, i perfecte entonació, per deixar pas al motiu principal de la melodia, i acabant el tema amb un turnaround curtet per rebre uns merescuts aplaudiments. Varen continuar presentant el projecte tal i com el van enregistrar ara amb el tercer tema anomenat "Start again", iniciat amb el soprano fent aquest la curta i enganxosa preciosa melodia del tema per deixar pas al teclat del Gilles, amb el perfecte suport dels dos companys a la secció rítmica, Paco i Santi. Solo de l'Oscar amb el seu soprano de gran creativitat i el subsegüent del Paco, sempre contundent, i no de volum, i sí de ritme i pulsió. Al final un riif repetitiu de Gilles i Paco, va permetre al Santi desenvolupar un magnífic solo força ben acompanyat per tornar tots plegats a la coda i acabar el tema. 

Gilles
El quart tema de la nit va ser la primera balada anomenada "Toujours là", ara amb el tenor. Un tema, la melodia del qual ens fa capgirar-nos dins de nosaltres mateixos per endinsar-nos en la nostra intimitat. Un tant de malenconia no va gens malament si amb això veus una mica de pau interior. Alguna pau havíem de trobar, tot i escoltant primer el tenor de l'Oscar i després els sons més electrònics però força dolços del teclat del Gilles, aquest ara amb un so sintetizat la mar de delicat, i pel, darrera tan ben acompanyat pels seus companys. Tots plegats s'hi van sumar en desenvolupar la melodia del tema de nou, tot just abans de fer el seu solo el líder de la formació i compositor d'aquests magnífics temes.Un magnífic solo, totalment melòdic amb espurnes de moderns acords i ja després tornar a la melodia principal, fer un chorus i acabar de manera sobtada entre els aplaudiments de la penya, agraïda per la música que estava escoltant. El cinquè tema va ser també el cinquè del disc, tant clar és l'ordre mental de la producció d'aquest projecte. Aquest és el tema que dóna nom al compacte, "Walking in the raon", caminant sotal la pluja, títol significatiu pel que fa a tirar endavant a pesar de les adverses circumstancies. Aquest és un tema força viu amb un estil quasi rocker, amb un "beat" constant de la bateria, amb tempo i estructura adequada per desenvolupar un so encara més estratosfèric, so sintetitzat amb efectes de Wha-Wha i demés, tot obra i gracia de Gilles Estoppey. Un mestre ell, tot i desenvolupant els sons més diversos mitjançant el seu teclat, compost per un Nord col·locat sobre d'un magnífic Rhodes, que ben bé podria ser el del Jamboree. Després del solo dels teclats, Oscar inicià el seu només acompanyat del Santi a la bateria, fent aquest també una mena de solo a base de ritme constant i diversos redobles. Oscar ens va mostrar a tots plegats tot el seu saber, que és molt, en aquesta demostració de gran tècnica i habilitat interpretativa. Després, ja amb els acords del Rhodes de Gilles, Oscar va iniciar la melodia del tema i així van acabar tots plegats també de manera sobtada. El sisè tema de la nit va ser de nou una balada anomenada "Kimah", dedicada a les seves filles, a la petita crec que es deu dir així. Un altre tema, on la melodia se'ns fica ben dins tot i escoltant-la i captivant-nos ja a la primera estrofa. Curiosament, aquest tema en el disc comença amb els plors de la seva filla suposo, tot just en el seu dia en aquesta terra, i ves per on que la mateixa criatura, una mica més gran però no gaire la vam escoltar rient i tot jugant per la Cova. Una magnífica melodia que jo cantava a la vegada que l'Oscar interpretava amb el tenor, tal és de preciosa i ben construïda. Paco  va desenvolupar un magnífic solo melòdic per fer-ho igualment el Gilles amb el so del piano elèctric del Rhodes, un altre magnífic i identificatiu so que ens captiva també a la primera nota. Delicat solo d'aquest gran pianista que va deixar pas al més melòdic de tots els solos desenvolupat per l'Oscar, amb aires i espurnes com si de crits fossin, agraint l'arribada d'aquesta preciosa criatura anomenada Kimah. Seguint amb els temes del compacte, el següent que van tocar va ser el "Sweet Dreams", dolces somnis; tema amb aires càlids, rítmicament parlant i també amb aires alegres, on la melodia, riff repetitiu, ens va embolcallant fins arribar al pont. Altre cop, la destresa compositora de l'Oscar li ha permès encarar un magnífic tema on Gilles afegeix de nou tota la seva artilleria electrònica de manera ben controlada i desenvolupada. Uns sons de nou espacials ens van acompanyar en aquesta magnífic nit al Jamboree. Després d'aquest magnífic treball al sintetitzador va ser el líder qui va desenvolupar el tema amb un solo força reeixit, i sempre al darrera la secció rítmica amb els acords del Gilles, la pulsió del Paco i el precís ritme del Santi. Un solo, on l'Oscar va realitzar diversos licks perfectament adequats al so del seu soprano. I seguint amb el projecte del disc, el setè tema va estar introduït a saxo tenor solo des de l'inici, anomenat "Four for Three". Un magnífic solo amb tot el Jamboree en estricte silenci escoltant la seriosa proposta d'aquesta formació. El tema segueix però amb un ritme força ben marcat amb la melodia feta per saxo, teclat i contrabaix tots plegats. Després d'aquesta magnífica introducció amb el tema interpretat completament en un sol chorus, es va quedar sol en Paco fent el seu solo, deixant-nos a tots força clavats. Bateria i amb més contundència volumètrica el teclat de Gilles van agafar protagonisme amb el contrabaix per sota, Gilles amb una gran intervenció va deixar pas als quarts que varen fer amb la melodia com a riff i Santi a la bateria als solo. El pont va tornar a introduir el tema que varen acabar de manera sobtada. Ara mateix ja portàvem més d'una hora de concert, i estàvem tots imbuïts per la música tant personal de l'Oscar Neira. El tema novè va ser el "Lost in the dark", perdut en la penombra, iniciat també amb una melodia en to menor i un pèl melancòlica ben adequada al títol del tema. Paco feia un riff repetitu melòdicament, el ritme del qual anava totalment compassat amb del Sant a la bateria, un ritme complex enriquit per la melodia del saxo temor, primer en la A, i després amb un canvi rítmic fantàstic on la melodia es veu enriquida per aquest, i això va ser el pont del tema. A partir d'aquí va ser Gilles quim s'hi va posar de nou al teclat, al Rhodes, amb un so grandiós i un millor solo. Oscar va desenvolupar el seu amb un gran estil i un frenètic ritme al darrera ben marcat per la compenetració de la secció rítmica de tres, força ben compactada i compenetrada amb el projecte del líder. Un tema que va acabar de cop i que va deixar pas al darrer del disc anomenat "Never let your dreams go", dedicat a la seva esposa, Deborah. Una altra magnífica balada iniciada per la delicades electrònica de Gilles, amb una melodia deliciosa, també càlida i enganxosa, la qual també vaig cantar interiorment, no fos que em fessin fora de la Cova. 

Paco, Rodrigo i Santi
Amb aquest tema carregat d'amor van voler acabar la presentació del projecte, però seguint amb un altre tema que properament veurà la llum en un altre disc. Curiosament aquest tema també va ser el bis que van fer a la Sala Xica quan van venir l'octubre de 2014. Aquí però van convidar a l'amic Rodrigo G. Pahlen el qual els va acompanyar amb l'harmònica cromàtica que tant be manega. Una darrera balada que va mantenir a tot el públic de la sala amb el silenci i respecte per la música proposada. L'harmònica li va donar un color més subtil i també brillant, i Rodrigo, tan en la melodia com també en el posterior solo que li va tocar endegar va estar superb, considerant que quan va arribar em va dir que tocaria un tema, aquest, amb la partitura a la mà i que se n'anava a mirar-lo. Oscar primer i després Gilles van acaronar-nos amb les seves interpretacions per després deixar a Santi desenvolupar uns quarts mentre la resta repetia un tros del tema, magnífic tema que podrem gaudir quan surti en format físic. Força aplaudiments de tota la penya van donar per closa aquesta primera part per deixar pas a la Jam Session.

Us recomano escoltar l'àudio del concert i també el de la Jam Session, ara ja amb estàndards i amb amics i companys de l'altura de Guillermo Calliero, Rodrigo G. Pahlen, Matías Míguez i Anton Jarl, i un saxofonista mexicà anomenat Jerry López, entre alguns més. 

Oscar, Paco, Guillermo i Rodrigo
El primer tema de la Jam va ser el "Recorda me" del Joe Henderson interpretada la melodia pel saxo de l'Oscar, la trompeta del Guillermo Calliero i l'harmònica de Rodrigo. El metall daurat va ser el primer en sonar en el magnífic solo d'aquest gran trompetista argentí que afortunadament tornem a tenir entre nosaltres d'una manera bastant evident. Un magnífic solo del Guillermo el qual ja ens te acostumats a la seva gran mestria i magnífica sonoritat, no endebades és un dels millors metalls de les nostres contrades, amic dels altres metalls daurats amb els quals ha compartit projectes. 

Gilles, Oscasr, Paco i Guillermo
Aquest músic te un tècnica depuradíssima acompanyada d'una gran musicalitat i el què és més important, d'una gran generositat i humanitat, entregant-se literalment en cadascuna de les Jams en les quals hi participa. Oscar s'hi va ficar de ple en el solo d'aquest magnífic tema del Henderson, mostrant-nos el seu total domini dels estàndards tot i recordant-me l'època en la qual ens vam conèixer i el lloc, allà a Bellaterra, a les jams que organitzaven els divendres l'escola El Musical, jams coordinades pel genial Benet Palet i ara malauradament clausurades per les queixes d'un pòtol veí.  Rodrigo va iniciar la seva particular visió del tema amb el solo a l'harmònica ben aixoplugat per la secció rítmica. Gilles va continuar-lo ara només amb format trio, amb Paco i Santi mantenint el ritme bossa d'aquest magnífic tema. Un tema que va durar força minuts de gaudi, considerant la participació dels músics en les seves intervencions a solo i amb tres solistes al davant i tres al darrera. Després d'ell van iniciar de nou la preciosa melodia, amb una clara dificultat harmònica, amb uns canvis vitals i segurament complicats de desenvolupar. 

Rodrigo, Guillermo i Matías
Seguidament van interpretar "Caravan" de Ellington ara amb el Rodrigo al teclat i Matías Míguez al baix elèctric. El primer solo va anar a càrrec d'aquest mestre de les 88 tecles i de l'harmònica cromàtica. Un gran solo amb un ritme trepidant marcat per la contundència del baix i bateria. Guillermo el va seguir amb gran talent i concepció harmònica fent uns riffs ascendents a mode d'escala cromàtica que ens van deixar clavats. Matías ens va enlluernar com és habitual en cadascun dels seus rapidíssims solos i així va ser de nou de la mateixa manera que ho fa amb el seu magnífic acompanyament. Després d'ell van venir els "vuits" entre els solistes i el Santi a la bateria. Oscar s'havia pres el break per descansar i fer per la vida, mentre que Guillermo i la resta mantenien l'esperit ben alt del concert, ara amb la magnífica jam i aquests preciosos temes. Portàvem 30 minuts hi havien fet dos temes a la Jam, magnífica demostració de tècnica i domini dels estàndards i gran generositat dels músics.

Varen continuar amb l'Anton Jarl a la bateria i deixant descansar al Santi i ho van fer amb un magnífic tema el "There will never be another you", i ens va acompanyar un gran saxofonista mexicà que venia de tocar del Festival de Jazz de Terrassa amb George Cables i Javier Colina, ni més ni menys; un tros de monstre ens va acompanyar en un parell de temes, aquest i el següent. En aquest va deixar-nos bocabadats per la seva gran intervenció amb un magnífic so i millor digitació en un tema, estàndard, interpretat per milers de músics, milers de vegades. Guillermo el va seguir amb un so més calmat però que va agafar força a mida que s'anava desenvolupant. Gran mestre el Guillermo, assidu a les WTF i al qual esperem al concert-jam session del proper divensdres 27 de març, segons les seves paraules. Rodrigo va seguir amb gran mestria desenvolupant-lo per deixar pas al Matías fer-lo amb gran mestria i domini. En aquells moments teníem a l'escenari un sextet de lo millor i ho gaudíem pel mòdic preu de les WTF, al voltant dels 5€ i amb una jornada musical que comença a les 20h i acaba passades la 1h de la matinada. Un regal només a l'abast dels qui hi anem regularment, i així és com podem gaudir escoltant uns magnífics temes interpretats per grans músics de l'escena actual de casa nostra. Els quarts van seguir amb l'Anton i els companys amb els quals va alternar la seva participació. 

Anton
La Jam va acabar, la de la primera part, amb el tema de Shorter, anomenat "Footprints", interpretat per la mateixa formació. Un gran tema ternari també interpretat moltes vegades a les Jams de tot arreu...etc, etc...

Si tot això passava el dilluns, el dimarts ens esperava una moguda força seria al mateix indret i situada en un context musical totalment diferent. La proposta la liderava el gran bateria americà Tom Rainey, acompanyat de tota una representació del Jazz més contemporani europeu i americà, amb la Ingrid Laubrock, saxo tenor; Ralph Alessi, trompeta; Kris Davis, piano i Drew Cress, contrabaix. De fet, i sobretot des de les meves visites a les Free Jazz Sessions de 23 Robadors, les meves orelles s'han acostumat a deixar-se portar pels nous sons entrants, siguin com siguin i vinguin de l'instrument que sigui, això sí, no deixo que això passi a qualsevol dels sons que m'entren, sinó només als que jo vull, i aquests són els que escolto habitualment en els espais on jo vaig a escoltar música. Com deia, estic habituat a escoltar música diversa (de fet des de fa molts anys, molts) però sempre de qualitat i això em va permetre gaudir amb la proposta de Jazz Contemporani de Mr. Rainey. No mem vull estendre ni molt menys com he fet amb la WTF però sí que us diré que va ser sorprenent i de molta qualitat amb força músics en el passe de les 22h que volien veure de primera mà aquell projecte. Una concepció, una manera de fer Jazz interpretant els estàndards, molts d'ells coneguts per tothom, o segurament que tots ells coneguts per la crèm de la crèm dels músics assistents.  

Aquesta manera de fer els estàndards i quasi que no els puguis reconèixer o només una mica al final o al principi del tema, ens dóna una idea del projecte. Per exemple, el primer tema va ser "Stela by Starlight", del qual en vaig poder reconèixer una mica de melodia tot just al final. Una altra particularitat d'aquest tipus d'exposició musical és la dels solos, els quals no existeixen com a tals, de manera estrictament individual i per tant, qualsevol músic intervé quan un company teòricament està fent el seu solo, que no, que no és el seu solo. No hi ha interrupcions, i tothom està a l'aguait del què fan els companys i continua cadascú fent lo seu sense importar-li el que fan els demés i sí però, situant-se en el nou context i per tant, anant tots a una per seguir l'harmonia del tema i acabar-lo a la vegada. Molts temes van acabar de manera sobtada, com si res, i venint d'una improvisació col·lectiva, la qual cosa em va semblar força complicada, difícil i sorprenent de realitzar. Si a tot això li afegim el gran nivell tècnic de cadascun dels músics en les seves intervencions, doncs convindreu amb mi que aquesta és una proposta magnífica on a més a més es mostra un determinat camí a seguir, i més aviat penso que aquest camí és el que està seguint bona part de la població de músics amb l'esperit i la concepció moderna del Jazz. 

Temes com "What is this thing called love", "Yesterdays", "Whats New",  i d'altres van sonar i no va ser gens fàcil d'identificar, al menys per qui us escriu aquest rotllo. En definitiva, una increïble música interpretada per increïbles músics que el Pere Pons va presentar amb un Jamboree a tope en els dos passes. Com que no es pot enregistrar res de la manera com jo ho faig (amb el Zoom plantat allà davant), vaig enregistrar el segons passe amb el mòbil, i tot no ser alta fidelitat, se sent força bé i us pot donar una idea de com va anar tot. Miquel Tuset i Mallol.

Un cap de setmana gaudint amb dues cantants Laura Simó i Marina Tuset

Valguin les quatre ratlles que ja vaig penjar al Facebook dels dos concerts esmentats en la capçalera i que van ser el de la Laura Simó Quartet el dissabte al Jamboree, i el de la Marina Tuset Quintet, el diumenge al mig dia al pati del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa en motiu del 34è Festival de Jazz de la ciutat.

Laura Simó Quartet...un concert muntat a corra-cuita que ha omplert el Jamboree. Quina gran capacitat de convocatòria que te la Laura....acompanyada del seu inseparable Francesc Capella ( de fet amb paraules d'aquest, són parella de desfet) amb dos Davids el David Mengual al contrabaix i el David Simó? a la bateria. Un canvi radical de proposta per indisposició de la cantant Patricia Kraus que ha captivat tothom. Així de curtet.




Un dia magnífic per escoltar a la Marina Tuset Quintet al pati del museu de la ciència i de la tècnica...emmarcats dins el 34è Festival de Jazz de Jazz Terrassa. Soc totalment objectiu si us dic què és un magnífic projecte liderat per una gran veu. Un quintet, o més aviat una "banda" tal és el so tant compacte que ha sonat, amb una força variació d'estils però que ells han sabut fer-se seus. Una secció rítmica amb l'Arnau Figueres i el "Pasqu", Joan Pasqual, dedicada bàsicament a fer "caminar" la banda, i de quina manera ho han aconseguit, on el teclat del Kimi Saigi sovint s'ha desmarcat en els seves intervencions amb acords inversemblants i amb els magnífics solos que ha desenvolupat. L'Iscle....sorprenent, intuïtiu i amb un control de l'instrument que li permet obtenir uns harmònics, súper aguts, força nítids i clars, ha mostrat tot el seu saber en el tenor, primer en les melodies dels temes i després en els seus magnífics solos. Queda parlar de la "veu". Marina..amb una veu dolça a vegades i plena, potent i maca sempre, ens ha captivat a tots els qui omplíem el pati del museu. La dolçor, la fúria i el seu ampli registre ha mostrat una cantant, que tot i la seva joventut, demostra tenir ja una gran maduresa estilística i personal. La seva simpatia, més aviat empatia, i el seu somriure quasi permanent captiven quasi tant com la seva veu. Una veu en un projecte de quatre joves i ja força sòlids músics que fan que la música sigui així d'agradable. El públic ha gaudit i ha demanat un bis..tots hem gaudit de nou amb el bis que aquesta banda ens ha regalat...En definitiva, aquest és un projecte sòlid i totalment professional que mereix tenir les suficients oportunitats. Un projecte que he pogut enregistrar i que ha quedat força bé, excepte la terrible "cagada" de no haver portat el "wind protector" que m'ha esconyat algun tema.(acostumat als interiors) Merda !. 
Miquel Tuset i Mallol.