Què i com de la música comprimida. Una màster d'en Ferran Conangla


A instàncies del Miquel Tuset (i alguns més com l’Albert Bover que és un investigador nat...) i arran de la meva fulgurant aparició a TV, explicant una miqueta sobre els nous formats de distribució de música en “alta qualitat” i estant en una setmana que és tan cultural, m’he animat a aclarir i filosofar quatre coses sobre el tema. Intentaré fer-ho entenedor per no-tècnics...

PRIMERA PART:
En el món del so digital enregistrat (és a dir, tot el que no siguin vinils, cassettes i cintes magnetofòniques) el format que més qualitat pot oferir és el PCM. Aquest és el que fan servir els CDs (44.100Hz-16bit), el DVD -Audio (48.000Hz-24bit) i d’altres sistemes, com puguin ser els professionals de gravació i postproducció (Fins a 192.000Hz-32bit). Independentment de les freqüències i el nombre de bits (no hi entraré), que afectaran i molt a la qualitat final, aquest és un format sense pèrdues!!! Això és la part més important: Tot el que s’enregistra, tal i com s’enregistra i es processa, és el que es reproduirà. 

Si entrem en el món dels mp3, m4a, ac3, etc. estem en el món dels codificadors perceptuals. Paraules molt lletges que només volen dir que tenen en compte com percebem els humans per reduir/minimitzar la informació que no percebem.El criteri per no codificar el que no percebem està basat en uns models estadístics, en les corbes isofòniques i en una colla de “fenòmens psicoacústics” coneguts i estudiats com són l’emmascarament (temporal i freqüencial), les bandes crítiques, la fonamental elidida, etc. No hi entraré perquè això no és una master-class (ni tampoc és la meva especialitat).En qualsevol cas, tots aquests formats, en cap cas no transmeten tota la informació sonora que contenia l’arxiu original PCM del qual provenien.Fent un paral•lelisme entre móns, el PCM és al so el que el RAW és a la fotografia. I l’mp3 seria el JPG. Es redueixen les dades que conté l’arxiu original però, en molts dels casos, ja ens està bé. Ja tenim prou qualitat!

I aquí és on volia anar a parar!!! Més qualitat per què? Escoltem música només escoltant música? O fem cinquanta coses alhora? Conduir, caminar, cuinar, anar en metro, estudiar, etc.
Si no estem en un entorn prou silenciós (això voldria dir de màxim 40dBSPL de soroll de fons) per entendre’ns, una casa tranquila (sense cap carrer amb trànsit al costat), o en una habitació aïllada (p. Ex: estudi de gravació), o amb auriculars (i en una habitació prou silenciosa) difícilment podrem apreciar les diferències (mal que em pesi) entre un m4a a 320Kbps i un CD. En la majoria dels casos, on “consumim” música, els codificadors perceptuals fan una molt bona feina. Aiiiiiiix!

Em sap molt de greu dir-ho, però és així, la subtilitat no està de moda. No ho està en el món sorollós on vivim, envoltats de cotxes, avions, màquines i aparells que emeten so per tot arreu...Més enllà del catàleg de música (més o menys extens) que ens puguin oferir les noves plataformes digitals, podrem fruir, en les condicions d’entorn sonor que ens envolta, la diferència de qualitat que proporcionen?

I encara hi afegeixo més reflexions:
Amb quin reproductor escoltarem aquesta música? Té uns bons conversors DA (Digital-analògic)? Aquests són la mare dels ous. I com sempre, els bons són cars (Com els ous)! Té una bona sortida electrònica? Com tenien els reproductors antics, on alguns incorporaven fins i tot connectors d’or per garantir la millor transmissió elèctrica amb el mínim de pèrdues. Ho escoltarem en aparells dedicats en exclusiva a reproduir música? O en el primer ordinador que trobem? Amb la tarja de so, de sèrie, que ha posat el fabricant seguint, molt probablement, un criteri d’abaratiment de despeses...Un dels “experiments” que sovint fem a classe, amb els sonòlegs, és escoltar la mateixa cançó, reproduint-la amb l’ipod, l’iphone, l’ipad, el Mac, el PC, etc. I us puc ben assegurar que cada sortida sona absolutament diferent. Com també sona absolutament diferent un ipod connectat al dock o connectat per la sortida d’auriculars... Com veieu experimeto bastant amb tots aquests aparells i m’hi menjo bastant el coco! No en va, intento fer música que pugui sonar bé per aquests sistemes. Més enllà de la preocupació pels nous formats de distribució en alta qualitat a la xarxa potser hem de començar a pensar també en aparells exclusius per a la reproducció musical: Com sempre ho eren i ho havien estat el cassette, el vinil, o el cd...Aparells pensats per la música i que només poden reproduir música! Quin rotllo, no? Pensarà algú...I per descomptat, en fer un món més silenciós! Sinó, fruir del plaer dels pianíssims i de la dinàmica, cada cop és més difícil!


SEGONA PART.
Fa mooolts dies vaig prometre (Al Miquel Tuset) una segona part de l’article que parlava sobre les noves plataformes de distribució d’audio digital en alta qualitat...

El meu treball de recerca m’ha portat més estoneta de la que comptava, però ja està fet!

I la veritat, ha estat una mica decebedor...

Descobrir, d’entrada, que la majoria fan sevir el concepte ”Audio Hi-Fi”. A recordar, el concepte Hi-Fi es va definir l’any 1973 amb una norma alemana DIN, la 45500, que va estar en vigor fins l’any 1995, on va ser substituïda per la DIN EN 61035. Gràcies per l'apunt, Enric Giné.


http://en.wikipedia.org/wiki/High_fidelity

Tota aquesta normativa la superen, en escreix, els equips de so, des de fa molt de temps (Parlo d’equips de so, no d’equips informàtics). Estem uns quants anys més enllà, eh?

D’altra banda, el tipus de fitxers que pots escoltar en les “Noves plataformes d’audio en alta resolució” són del tipus FLAC (Free Lossless Audio Codec), que vindria a ser un RAR o un ZIP, pensat pel món del so. És a dir, un programet codificador/decodificador que ens permet aprimar els fitxers fins un 50%, per poder-los enviar per la xarxa i que, un cop rebuts, tornen al seu pes i qualitat originals. Fins aquí res a dir!

Però quina és l’Alta Fidelitat que ens envien per la xarxa?

Aquests famosos 1411kbps que ofereix Tidal, no és altra cosa que la qualitat del CD de tota la vida: 44.100Hz a 16bit


http://en.wikipedia.org/wiki/Compact_disc


És que no hem inventat res millor des de l’any 1979? No hem estat capaços de millorar aquell so (Per altra banda tan criticat en el seu dia...)? Tal dia farà 36 anys!!!

I tant que si! Avui en dia hi ha sistemes que poden enregistrar i reproduir amb molt més qualitat!

http://www.techradar.com/news/audio/5-best-cd-quality-digital-music-services-1270569

Posats a fer, entrem-hi de ple! Al món de l’alta fidelitat, però de la real, de 20Hz-20.000Hz d'ample de banda i amb 144dB de marge dinàmic!!!

A veure qui és el guapo que té un equip que aguanti això? Potser aleshores haurem de canviar els nostres reproductors (Ja en parlàvem fa dies d’això) i descobrirem que el catàleg que ofereixen les plataformes reals, en Alta Definició d’Audio no són massa extensos...

Clar! Estavem parlant de qualitat o també de quantitat?


https://support.tidal.com/hc/en-us/categories/200493591-The-Basics

http://www.deezer.com/features


http://www.qobuz.com/ie-en/offers/music-streaming-subscription

El negoci de la música fa moooooolts anys que està inventat...

Però, a mi que no m’enganyin, no hi ha res com un directe i a poder ser, ben a la vora dels músics i sense micros!

Us ho diu qui es dedica, cada dia, a gravar i a sonoritzar...

Ferran Conangla.

En Didier Richard hi va deixar aquest altre enllaç tot i contestant l'entrada d'en Ferran: 

https://www.ponomusic.com/ 

Programa 203: Evaristo Pérez, Yurgaki Trio, Santiago Acevedo, Aranjazza i The Jamboree Big Latin Band


Un programa dedicat als ritmes càlids de la llunyana Cuba amb cinc projectes que tenen aquest denominador comú. Podreu escoltar a Evaristo Pérez "Cajón Jazz Trio"; Yurgaki Trio "Puntos de giro"; Santiago Acevedo "Raices"; Aranjazza "Carabassejant" i The Jamboree  Big Latin Band, "Pavana Club". Això serà aquest dimecres i dijous a les 22h a Ràdio SantVi 90.2.