Free Session a 23 Robadors amb The Octet, 8_10_15

Doncs sí, aquest dijous 8 d'octubre s'hi havia d'anar per diversos motius entre els quals l'octet que s'hi presentava però també pel fet de poder veure a dos músics que, al menys jo, no havia vist a la cova de Robadors, en Pablo Selnik i Amaiur González. Flauta i Tuba que  acompanyarien a la resta i els més habituals Ramon Prats, bateria; Àlex Revireigo, contrabaix; Tom Chant, saxos tenor i soprano; Iván González, trompeta; i els que no hi van sempre però molt sovint Marco Mezquida, piano i Marcel·lí Bayer, saxo alto i clarinet


Un esdeveniment que ja te una colla d'adeptes i fidels oïdors dels sons que se n'obtenen. Un espai, ara per ara de referència per ser el primer però no l'únic, que va obrir les portes a la innovació de les Sessions de Lliure Improvisació a la ciutat, i d'això ja fa 4 o 5 anys, aconseguint que, més o menys, passi el mateix al Soda de Gràcia. Si a 23 Robadors l'ànima és el Ramon Prats a Sosa l'ànima és El Pricto, (Discordian Records).

Ramon i la resta van decidir fer dos combos incials per després tocar plegats. Es van fer quatre paperetes amb un 1 i quatre amb un 2. El sorteig va fer que a la primera formació hi hagués Marco Mezquida, Amaiur González, Marcel·lí Bayer i Àlex Reviriego, mentre que a la segona formació hi va haver Pablo Selnik, Ramon Prats, Tom Chant i Iván González.

I perquè no hagis de buscar, aquí ho pots escoltar si és que no ho escoltes ja amb el reproductor de l'Ivoox..

http://www.ivoox.com/free-session-octet-23-robadors-8-10-15-audios-mp3_rf_8877712_1.html

Cadascuna d'aquestes formacions va fer la seva aportació, primer uns i després els altres, i com a colofó final, van tocar plegats el darrer "tema". 
Val més que ho escolteu perquè poques coses es poden dir, o moltes, i jo em decideixo per les que ja he dit. Això sí, us recomano que hi vingueu, si encara no ho heu fet, i així podreu valorar "in situ" aquesta particular moguda que es fa cada dijous a partir de les 19h45m al carrer Robadors número 23.
Miquel Tuset i Mallol.

Gabriel Amargant Quintet al Jamboree, 6 d'octubre de 2015

Veure qualsevol de les propostes de Gabriel Amargant és sempre tot un plaer. L'evolució constant  d'aquest jove músic, ja amb una sòlida trajectòria, amb només 5 o 6 anys de professional, és evident i es fa palesa en cadascun dels concerts que realitza, propis o com a convidat. Des del seu primer First fins el seu segon And now for something completly different han passat prou anys, experiències i multitud d'actuacions com a líder i com a sideman d'altres companys a més a més de participacions amb la Vicens Martin Dream Big Band. Un bagatge sòlid que es fa dia a dia també acompanyant a Santiago Auseron i acompanyant cantants i balladors de flamenc, no endebades Biel és obert a totes les mogudes musicals, ja què en definitiva, ell és músic.

Aquest darrer projecte el va estrenar al JCLV ja deu fer un parell d'anys en primícia abans d'enregistrar-lo en disc i ja ens va emocionar. Gabriel és un dels músics que més es deixa la pell dalt l'escenari. És tot cor, però també cap. Sentiment a dojo en cadascuna de les seves interpretacions és el que desprèn quan toca el saxo tenor, soprano i clarinet i ahir ben bé que ens ho va tornar a mostrar. Un Jamboree ple en els dos passes, (potser més en el segon que en el primer) va aplaudir al líder de manera particular (presentava el seu projecte) però també a la resta de companys, la majoria habituals. 

Ahir remenant el contrabaix no hi havia el Miguel Serna, resident ara a Alacant sinó que ho feia un dels grans músics canaris que ens acompanya de fa alguns anys, en Martín Leiton. Músic d'una contrastada qualitat i que ha participat i participa de molts dels projectes que s'estan coent ara mateix. A la vegada, és un assidu a les WTF del Jamboree, tot i que ara se'l veu una mica menys. La resta de companys són els habituals de la formació estable del seu quintet amb Marco Mezquida, piano; Adrià Plana, guitarra i Gonzalo del Val, bateria. Què podem dir d'aquests altres monstres de l'escena de casa nostra que ja no sapigueu, oi? 

Doncs això, ja us podeu imaginar quin tros de concert que vam tenir ahir al Jamboree. Dir-vos que els discos van desaparèixer del mostrador, de la barra, havent-hi persones com el Joan Recolons (Jam Session, Sabadell) que se'n va endur un parell. El so i fresques va estar controlat pel gran Leo Bianchi acompanyat ahir del Pol i que l'amabilitat a la barra va tenir de nou la simpatia de l'estimat Òscar de Pombo

Finalment, dir-vos que aquest és un disc Fresh Sound New Talent i que en aquest enllaç hi podeu trobar tota la informació que necessiteu, a banda de dir-vos que el podeu trobar a la botiga Blue Sounds del carrer Benet Mateu 26 del barri de Sarrià-Sant Gervasi.


Miquel Tuset i Mallol.

Homenatge a la Conxita (Jam Session) amb la presència del Joan i els màsters Valentí Grau i Lluís Coloma, encarregat de tots els músics. Diumenge 4 d'octubre a la Nova Jazz Cava.

El dia del seu 62è aniversari

No sé ni per on començar....
Avui, diumenge 4 d'octubre i a la Nova Jazz Cava de Terrassa s’ha produït un esdeveniment que mai oblidarem els qui hem tingut la sort de compartir-lo. L’homenatge a la Conxita Alemany del Jam Session. Una idea del Lluís Coloma en honor a la persona (desapareguda fa uns mesos), ànima compartida amb el Joan Recolons, d'una vida dedicada a la música i al jazz en particular.


Ells dos havien portat les regnes d’un reducte musical a Sabadell dedicat a la música en viu des de fa força anys. Per allà hi ha passat quasi tothom, per no dir tothom. Músics que ara són un referent hi van anar quan tot just començaven i allà, la Conxita i el Joan, els hi van donar la oportunitat de presentar els seus projectes. Jam sessions quasi diàries, i concerts diaris tot lluitant contra els elements, que sovint els posaven pals a les rodes del swing.

Amb paraules d’en Joan, la música els hi va donar els millors moments i les institucions, que mai els van ajudar, els hi van posar els pals, portant-los també quasi a la ruïna. Multes inadmissibles a gent que només vivia per la música, intentant acabar amb la paciència i fent-los quasi plegar. Però no, ells dos van continuar a pesar de les institucions que no els van considerar de cap de les maneres. Lleis, lleis i lleis, amb caps quadrats al darrere, sense veure més enllà d’un pam de nas. El final del Jam Session acabaria només pel trist decés de la Conxita. I com el Jam Session sense la parella Conxita-Joan no seria res, en Joan va decidir tancar-lo.

Arribar a la Nova Jazz Cava i trobar-la plena de gom a gom ja m’ha donat la magnitud del que aviat Valentí Grau començaria a explicar. Joan ha estat convidat a pujar a l’escenari per Valentí i no ha pogut contenir la emoció. Ja ens havia dit que ploraria, segurament. El record de la Conxita, la millor parella de la seva vida, la millor dona, la que més va estimar, és present i quasi palpable. La veu trencada i algunes llàgrimes així ho han fet palès. 

Aquí podeu escoltar la primera part del concert homenatge:

http://www.ivoox.com/1era-part-homenatge-conxita-jam-session-4-d-octubre-audios-mp3_rf_8867782_1.html

Lluís Coloma ens ha explicat com aniria tot plegat i així ha estat com ell i els components del seu trio han començat amb un tema que agradava força a la homenatjada. Coses que passen, i em van passar a mi, així doncs va resultar que els dos primers temes del Lluis Coloma Trio no els vaig enregistrar. Em vaig oblidar de prémer la tecla. Ho sento Lluis.
Manolo Germán i Marc Ruiz, contrabaix i bateria, respectivament, han acompanyat al líder, gran pianista i millor persona en el primer tema de la nit.

Els primers convidats han estat en Joan Pau Cumelles i Sergio del Campo harmònica i flauta respectivament en un altre tema que li encantava a la Conxita, “Georgia on my mind”. Un tema interpretat amb el màxim sentiment pels dos solistes convidats i acompanyats per un trio sòlid i implicat, que els hi ha donat el suport adequat.



El següent convidat ha estat un altre dels habituals al Jam Session, en Big Dani Pérez, en un altre tema que emocionava a la Conxita el profund “Harlem Nocturn”. Un altre músic que ha donat tot i més el que podia donar en la seva “sentida” i “emocionant” interpretació. Un altre, com tots els que sortirien posteriorment, que s’estimava  a la Conxita, que s’estima al Joan.

I els convidats han anat pujant i ara els hi ha tocat a dos grans mestres de l’escena, el cantant i guitarrista Erwyn Seerutton i el millor dels trompetes de Terrassa, Josep Mª Farràs acompanyats del trio base, en un tema cantat en francès, (m’ha semblat) anomenat, més o menys, “Return la casse miss Dady”.





Qui no podia faltar en aquest esdeveniment és qui s’ha segut davant del piano, un home referent per a tots els amants del jazz a casa nostre, un home de casa nostre, ara per ara el més gran i qui lidera a tota la fornada que el segueix, en Pere Ferré. Un trio dalt l’escenari amb un altre convidat de luxe, l’entranyable Adrià Font fent parella rítmica amb el més simpàtic dels contrabaixistes, l’inefable Manolo Germán.

I ara li ha tocat a un dels amics més íntims del Joan i segur que també de la Conxita, al gran Ronny Burke, guitarrista americà, de Sant Diego, establert a casa nostra de fa anys i panys i que podem veure sovint tocant la guitarra en molts dels espais on s’hi fan Jam Sessions i per tant, un assidu a les Jam Sessions del Jam Session. L’han acompanyat en Pau Bombardó, bateria i Jordi Gabarró, saxo tenor, amb el més gran dels pianistes i el més catxondo dels contrabaixistes en un Blues marca de la casa Burke.


La companya d’en Ronny, la Isabel Martin ha pujat a cantar el “The Days of wine and Roses” de Henry Mancini, amb en Joan Martí al contrabaix i amb el mateix suport de piano, guitarra i bateria.

I en Lluís ens ha presentat els següents convidats, el magnífic Jaume Vilaseca Trio amb Dick Them, contrabaix i Ramón Díaz, bateria, i en Jaume al piano. Aquest ha recordat de quina manera els van ajudar la Conxita i Joan en tirar endavant els seus projectes dedicats a l’obra de Gènesis en clau de Jazz, Jazznesis, tot i agraint al Joan el suport donat en aquells els seus moments inicials. Hem pogut cantar (al menys jo) un dels temes de Gènesis que tant havíem escoltat, això sí, en clau de jazz, com il faut.



Després del tema de Gènesis, Jaume ha presentat una cantant, la Montse Franco que ha cantat un tema que segons ella havíen assajat tot venint amb el cotxe, el magnífic “My funny Valentine”. Tema interpretat per aquesta cantant, atípica i alhora càlida i sentimental, d’una manera que a mi, particularment, m’ha captivat. Jaume ha desenvolupat un preciós solo que ha servit per continuar el tema amb la magnífica veu i acabar-lo també amb les sinceres explicacions i agraïments de la Montse.

El mateix Jaume ha presentat a una altra cantant que feia temps que no vèiem, inclòs ell mateix, la magnífica Ángela Suárez. Una dona potent, de veu i presència, atrevida per dins i per fora, la qual ens ha explicat de quina manera la Conxita l’havia aconsellat en dir-li l’Ángela que s’anava a casar. Crec que ens ha dit que la Conxita li va fer una mena de mocador o similar (ja em corregireu). Jo diria que l’Ángela va tenir primer un fill, i després tres de cop, i així ens ho explicava. L’amor brollava des de l’escenari a cada paraula que la cantant pronunciava i el tema no podia ser res més que un bolero, el “Toda una vida”, dedicat com tots a la Conxita

Un tema que ens ha mostrat a una cantant en plena forma, i amb tot el sentiment. Aquí m’esplaio en les explicacions pel fet que ha estat una actuació que m’ha colpit, a mi, a tothom i més al mateix Joan, el qual en acabar l’ha anat a abraçar, i allà hi era jo per captar-ho. Abans però, l’Ángela ha anat acabant el tema suaument tot cantant “Ay Conxita, ay Conxita....”. De pell de gallina.

Lluís Coloma ens ha marcat una pauta similar a la d’un descans previ a la segon part, i en l’entreacte, la seva companya Anna Caixat, ens ha fet cantar amb aires i sons del més llunyà est, i enlairat dalt de l’Himalaia. Nan, nari nan, nari naaan...Nan nari nan, nari Non....Amb els llums encesos, i mentre els dos tècnics de la Nova Jazz Cava anaven preparant el nou background, l’Anna ens ha situat en el més enllà per trobar-nos en el més aquí.


La segona part la iniciat el canvi estilístic musical de la mà del gran Pere Soto en solitari, tot i interpretant un tema composat per a la ocasió. Un tema del qual n’ha portat unes quantes partitures per si de cas alguns dels músics participants en volien alguna còpia. Sembla que han volat de les seves mans, això m’ha dit tot i portant-lo a Badalona. Un tema, un Blues, tot i les gens fàcils variacions rítmiques i melòdiques, on el genial compositor i guitarrista ha improvisat sobre la base harmònica de la seva única composició.

En Pere s’ha assegut sol, acompanyat de tot un reguitzell de cadires buides les quals s’acabarien omplint amb tota una colla de guitarristes de l’estil Manouche, amb un clarinet central interpretat per Philippe Colom, i amb en Joan Pau Cumelles, Pere Soto, Lluís Gómez, Valentin Moya, Walter Coronda, Albert Bello, Pep Casadó i Diorama Jazz. Aquesta magnífica formació ha interpretat tres temes d’aquest estimat estil acabant la seva actuació amb el grandíssim tema “Nuages”, interpretat a un tempo i amb un swing força delicat, com el mateix tema és.

Després d’aquesta selecció de temes Manouche per tota la colla d’especialistes entre els quals alguns amics, ens va arribar una altra de les sorpreses de la nit amb un altre canvi estilístic musical el qual, i a mi en particular i a molta gent que ho va viure, em va impressionar molt. Escoltar la música dels The Shadows de la mà d’un quartet de casa nostra em va transportar a la meva llunyana primera adolescència, on els havia escoltat força conjuntament amb Cliff Richard. Anys de descobriments musicals quasi previs a la revolució Beatles, època en la qual escoltàvem de tot el que ens venia de fora. Poder escoltar el tema emblemàtic Apache conjuntament amb una mena de Medley em va quasi emocionar. Ja veus la música el que té, oi?. Una formació amb gent de casa, enamorats de les Ombres, les mateixes Sombres.

Després d’aquests magnífics records hem entrat de nou en el Blues ara de la mà de dos grans artistes i amics, l’Amadeu Casas i August Tharrats acompanyats del Marc Ruiz, bateria, un baix elèctric i en Carlos Shelly, guitarra. Un Blues cantat en català anomenat  “Quan te’n vas no brilla el sol”. Un tema dedicat a la Conxita i el Joan, cantat amb la màxima emoció per l’Amadeu, a més d’ampliar-la amb el seu magnífic i delicat solo.

Després d’aquesta magnífica formació va aparèixer en Maurici Morera, harmònica i veu; veí de Sabadell el qual va dedicar unes paraules als artífexs del Jam  Sessiom, Conxita i Joan. Una formació presentada pel Lluís amb    Miguel Ballester, bateria; Carlos Shelly, guitarra; Abel Moya, baix elèctric i August Tharrats. Un altre Blues, aquest una mica més boogie-woogie que el Blues lent anterior. Un Blues vital, anomenat “Oh Baby, you don’t miss me when I’m gone”, títol prou evident pel record a la Conxita.

Després del Blues vam tornar al Jazz amb una formació farcida d’amics entre els quals Nuri Palet, veu; Carles Pineda, saxo alto; Pere Soto i Toni González, guitarres; Ignasi González, contrabaix i  Adrià Font, bateria. Tots presentats per l’incansable Lluís Coloma el qual es va “currar” tota la moguda de contactar amb els músics a més a més de presentar tots els músics.

Nuri va presentar el tema i el Carles va afegir-hi unes paraules més en el tema “The Sunny side of the Street”. Per fi escoltàvem un saxo alto i amb quin so més preciós i delicat en aquest emblemàtic tema en una llarga “intro” que donaria pas a la veu de la cantant. Després de la melodia cantada per la Nuri seria el Carles amb el seu solo, magnífic: el també delicat solo del Toni, i després amb el del Pere que no se’n volia perdre ni una.

Després d’aquesta delícia, va pujar una cantant que també havia anat sovint a les Jams del Jam Session, i ja anàvem arribant al final...amb Antonia León a la veu, i acompanyada del Carles, Pere, Ignasi i Marc en un tema preciós anomenat “Corcovado”: una delícia interpretada amb el màxim sentiment i amor vers la persona estimada, la persona estimada per tothom qui la va conèixer, i que tothom va constatar. Una Bossa, que era la que faltava, interpretada per aquests mestres amb l’Antonia, segur que una de les moltes aficionades i aficionats que hi anaven a cantar i tocar. Pere va tornar a  mostrar-nos la seva gran versatilitat i seguretat a l’hora de fer el solo d’un Pa de Sucre amb la màxima delicadesa. Veu de l’Antonia i final de tema i aplaudiments com en tots els altres.

Ens quedava ben poc i els qui van pujar van tocar un tema de Pat Metheny. Un trio, on el baix elèctric, en Pipo Vidal¸ baix elèctric era un assidu al Jam Session. En Lluís va agrair a tots els presents l’assistència però també a tota la gent de Jazz Terrassa per fer-ho possible, als tècnics de la Nova Jazz Cava en Marc i Oriol per desfer-se literalment per fer que tot sonés a la perfecció. El trio liderat pel Pipo amb el Iol Cases¸ bateria i Oest Stv, guitarra.

I ara ja com a tema final en Lluís Coloma  va tancar el tema, en Valentí Grau li va agrair tota la seva feina i els acompanyants van anar pujant entre els quals el Sergio del Campo, Joan Pau Cumellas, Ronny Burke, Jordi Gabarró, veu; Pere Soto, Manolo Germán, Marc Ruiz, i Lluís Coloma, melòdica, en un tema força trempat “When the Saints go marchin’ in”. Al final tots ens vam posar a picar de mans, la majoria però en el 1 i el 3 i uns quants en el 2 i 4, ai, ai, ai...Solos diversos van enriquir el fi de festa amb tota la gent dempeus i amb cara de joia, alegria i emoció.

En Valentí va fer pujar al Joan que emocionat va agrair a tots els presents la presència i participació en un acte únic que recordarem força temps. Gràcies a tots per fer-ho possible...Una abraçada Joan i un record permanent Conxita.
Miquel Tuset i Mallol.

Cornellà Jazz & Beer el dissabte 3 d'octubre amb Guillem Arnedo Quintet i Tumbando a Monk

El dissabte ens vam deixar caure pel Cornellà Jazz & Beer per gaudir de la proposta de provar cerveses artesanes amb alguns entrepans a la vegada que fer-ho escoltant música, la música que tant ens agrada, el Jazz. Vam arribar a les 20h quan ja havien tocat l'Albert Sanz & Javier Colina amb la col·laboració del gran Jordi Rossy. Un espectacle que no vam veure però sí el del Guillem Arnedo Quintet presentant el seu projecte de cançons, les que més li agraden al Guillem i que la Celeste Alias es va encarregar de cantar. Aquesta és una formació que va presentar aquest projecte tot just el setembre passat en un diumenge a la plaça de la vila de Gràcia. Un disc farcit de balades que tot i la seva qualitat innegable, potser no hi encabien del tot en un ambient de gresca i moguda de cossos. Tot i això, vam gaudir de la proposta per molts motius entre els quals la gran qualitat dels intèrprets entre els quals el mateix Jordi Rossy, vibràfon; Jaume Llombart, guitarra; DeeJay Foster, contrabaix, Guillem Arnedo, bateria amb Celeste a la veu. Com va dir i recomanar Celeste en acabar la seva actuació, havíem d'anar a comprar el disc per escoltar-lo tranquil·lament a casa i fer-ho de manera totalment relaxada i sense cap soroll aliè. La suavitat de la proposta implicava una escolta totalment absenta de sorolls espuris que embrutaven els sons que sorgien de l'escenari. En un ambient de soroll com aquest, no era la millor opció per escoltar la delicada proposta d'en Guillem Arnedo i amics.

Després d'ells vam tenir força estona per anar a buscar cerveses artesanes i entrepans, gaudir-los en menjar-los i anar encara amb temps per escoltar de nou (ja ho havíem fet al Jamboree) als Tumbando a Monki el seu En abriendo el Thelonious. La proposta ens va agradar tant que la vam voler escoltar de nou, i de passada gaudir de l'entorn del Festival Jazz & Beer. A l'aire lliure van sonar també força potents i compactats i tot i fer-nos quedar drets (els de les cadires volien plegar d'hora i els organitzadors van pensar que tothom ballaria) sí que ens vam poder bellugar però ningú vam veure ballar de manera desenfrenada. Entre el públic força presència de músics entre els quals alguns dels qui ja havien tocat com el Jordi i Guillem i entre els que no, Juan Pablo Balcázar, Jordi Berni, Vicent Maciàn i segur que molts més. Vam estar-nos no gaire estona per motius de salut de la Joana que estava força constipada. Joan i Carlos Sampietro, jo i la Joana vam anar passant després de comprar alguns discos que venien els de la organització. Un muntatge molt ben fet, on un dia a l'any, els aficionats de Cornellà i rodalies poden gaudir de concerts de Jazz i provar les molt bones cerveses artesanes de casa nostra, considerant que no tenen cap club de Jazz ni indret a la ciutat on es pugui escoltar Jazz de manera habitual. Per descompat que els vaig convidar a venir al Jazz Club La VicentinaMiquel Tuset i Mallol.

Tumbando a Monk al Jamboree Jazz presentant "Se abre el Thelonious", el 30 de setembre de 2015.

Un dimecres amb ganes d'anar a veure un projecte que podia ser força sorprenent només considerant la gran presència d'un dels líders de la formació, una formació amb lideratge col·lectiu segurament, en Javier Galiana. Coneixent al Javier i a un altre dels mestres del metall en Julián Sánchez, no hi havia dubte que el gaudi seria total. Allà que ens hi vam trobar amb el Joan (Jam Sessions, Sabadell) el qual havia vingut acompanyat d'en Ronny Burke. Dos amics i grans aficionats que van gaudir també com tots els presents, els quals ens vam emocionar a mida que anàvem escoltant els temes de Monk passats pel sedàs de les conyes i ritmes d'aquesta gent del Sud. Un Monk revisitat i redescobert amb unes harmonitzacions fantàstiques i canvis rítmics diversos en molts dels temes. Estàvem asseguts però hauríem d'haver estat drets, la qual cosa no vol dir que ens deixaríem anar fent ballaruques diverses. Un projecte que ha sortit editat en disc i que afortunadament ara ja tinc a punt per posar-lo, quan li toqui i li trobi la parella adequada en el programa Jazz Club de NitUna formació amb Pedro Cortejosa, saxo tenor i percussions menors; Javier Bermúdez, baix elèctric; Juan Sainz, bateria, Malick Mbengue, percussions i els dos anteriors, piano i trompeta i fiscorn. 
Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb concert doble amb Mariano Camarasa, primer amb Joao Silva i després amb un sextet de figures, 28 de setembre de 2015.

El dilluns vam poder gaudir amb una WTF doble a càrrec del gran pianista/teclista Mariano Camarasa. El primer projecte presentat pel Mariano va ser el del seu duo amb el violinista portuguès Joao Silva. Aquesta parella d'amics van presentar alguns temes del seu primer treball a duo "Pasa Tiempo". Una música a cavall entre els clàssics i aspectes de la actual modernitat. Temes delicats amb grans interpretacions a càrrec dels dos solistes. Saudade, Aloe Vera i demés temes vans ser els què ens van enlluernar per la seva senzillesa i delicadesa. Concepció moderna en alguns d'ells per no oblidar-nos on estem, i classicisme de d'altres per no oblidar d'on venim. Una bona estona escoltant una meravellosa música amb un públic rendit als peus d'aquests dos joves músics. Familiars i amics n'hi havien,  és ben cert, però també públic que si bé alguns coneixien als músics, d'altres no en sabien res. Una WTF a càrrec de l'Aurelio Santos amb un so controlat pel gran Leo Bianchi, amb llums i encara  freds.  

Després de breus presentacions i que en Joao desaparegués momentàniament, van començar a pujar diversos músics entre els quals Paul Evans, trompeta; Melissa Bertossi, saxo alto; Raül del Moral, guitarra, acompanyats de Vicente Juan, baix elèctric i Gabriel, bateria. Una proposta a les antípodes de l'anterior mostrant-nos a tots els presents la versatilitat d'aquest músic adaptable a totes les mogudes. Temes amb marcat accent rítmic funk i demés estils van anar sonant l'un darrera l'altre. Gaudir escoltant a uns solistes tan bons com el mateix Mariano, fidel a les Jam Sessions de la vertadera WTF, el Paul Evans, trompeta titular als Catarres, i amb moltes ganes de tocar Jazz. La merescuda i reconeguda saxofonista Melissa Bertossi, la gran inventiva i creativitat d'un guitarrista que en aquesta jornada va brillar per dret propi i que també forma part de la súper banda de Llibert Fortuny per no parlar de la gran contribució de la secció rítmica del baix i bateria. En fi, que sense donar-nos compte vam estar escoltant un altre projecte nou que portava la ploma d'aquest gran pianista/teclista, de l'ona de l'Esmuc com el seu amic Joao Silva

Aquest és un projecte que aviat va passar a Jam Session, quasi sense adonar-nos-en, i sempre de la mà de Raül del Moral que va saber co-dirigir amb el Mariano a la vegada que aportar línies melòdiques i rítmiques que els demés seguirien i que en alguns casos ens apropaven al Rock-Blues americà.  En aquesta Jam hi va participar també Joao i un saxo tenor de les afores anomenat Lorenz, anglosaxó, probablement i que ho va fer la mar de bé.
Ja a les acaballes, les meves, i quan em disposava a marxar, vaig poder saludar a la Tamar Mc Leod i a un company italià, mentre escoltava com l'Aurelio  convidava a un altre dels músics que actualment estant en l'ona de la Escola Superior Jam Session del Luís Blanco, el Gilles Estopey. Aquests tres darrers, tot just venien de la Escola Jam Session de veure una "master class" d'un gran bateria que havia tocat amb Black Sabbath en Vinny Appice. Una escola que te un repte al seu davant que segur tirarà endavant amb tot l'èxit que es mereixen en Luis i la Elisabeth. Miquel Tuset i Mallol.                                 

Avantbrass i Eladio Reynón Quintet al Festival l'Hora del Jazz, el 27 de setembre de 2015 a la plaça de la Vila de Gràcia

Doncs el diumenge vam anar, com no podia ser d'una altra manera, a gaudir de nou a la plaça de la Vila de Gràcia amb un altre dels concerts dominicals, i ja seria el darrer d'aquest any. Un doblet de concerts com és habitual, però amb el desconeixement del primer projecte, els Avantbrass i el coneixement absolut del projecte de l'Eladio pel fet d'haver-me donat el disc, que presentava, en pròpia mà el dia de Festival de Jam Sessions a Can Comamala

La sorpresa dels Avantbrass va derivar en una estranya sensació de gaudi superlatiu que es va anar incrementant mica a mica. Uns temes interpretats sense instrument harmònic i amb lligams fins i tot fins el llunyà New Orleans, això sí, amb importants matisos que el feien totalment actual. Composicions pròpies d'alguns dels membres de la banda com en Josep Tutusaus, trombó; Pol Padrós, trompeta i Guillem Arnedo, bateria. Temes tradicionals com "Rosó", "The Waltz" dels Art Ensemble of Chicago, i demés temes tots magníficament interpretats pels companys comentats i Iván González, trompa; David Parras, tuba i Aleix Forts, contrabaix. Una banda amb un primer projecte sota el braç d'una modernitat aclaparadora, en melodies i concepció d'estructures, i interpretacions solistes de gran volada. Crec però que impera l'esperit col·lectiu vers les individualitats. Fins i tot, i parlant de la primera època, ens recordarien aquelles primeres improvisacions col·lectives ara però amb una aclaparadora modernitat. Un disc anomenat Filum Terminate què em va donar el Pol després del concert i que jo li digués com ens havia agradat. Com no podia ser d'una altra manera, editat per la més discordant de totes les editorials, Discordian Records d'El Pricto.

Després de l'estoneta de descans per anar a refrescar-nos i xerrar amb músics i amics, ens vam preparar per gaudir amb la proposta, més reposada per l'estil i també amb temes coneguts, de l'amic Eladio Reynón  dedicada a recordar alguns dels temes que més li han agradat. Una proposta diversa que recórrer diversos estils i compositors passant pel jazz més modern de Coltrane,  a la resta de composicions, totes de l'Eladio amb ritmes de Boleros i Rumbas i d'altres temes en Latin Jazz. No hem d'oblidar que aquest Sr. i mestre te editats diversos discos, un amb Big Band, amb el gran master Bebo Valdés. Algú més ho pot dir, això?. No, que jo sàpiga. Qui domina el Latin Jazz aquí a casa nostra és l'Eladio. No vull oblidar el projecte del Guim Garcia, Colors que també és un referent. Bé, aquest gran mestre anava acompanyat del seus amics Jordi Gaspar, contrabaix; Matthew L. Simon, trompeta; Jaume Llombart, guitarra i David Xirgu, bateria

L'Antonio Narváez, yeah.
Un quintet de Masters al servei de la causa de revisitar els temes estàndards interpretats però amb la mestria que els caracteritza. Cadascun dels temes va seguir la seqüència de solos de cadascun dels companys, poden apreciar d'aquesta manera les seves particulars visions musicals dels diferents estils. Una proposta acompanyada de disc, com he dit abans, anomenat "Misceladio", editat per A sense of music, JazzTones que us recomano de totes, totes. Temes com el Countdown de Coltrane interpretat a un tempo força més suau que l'enriquia de sonoritats més dolces, La rumba de las mil flores seran temes que podreu escoltar en aquest disc que aviat, quan acabi la seqüència dels Jazz From Catalonia posaré al Jazz Club de Nit. El mateix li passarà al disc d'Avantbrass que també sonarà al programa, conjuntament amb tots els altres que m'estan arribant a casa o que jo compro en alguns dels concerts on tinc la immensa sort d'assistir. Miquel Tuset i Mallol

UNO al Festival Jazzin II al S.A.T. de Sant Andreu

Joan
Doncs el dissabte 26 de setembre ens vam deixar caure pel SAT per veure de nou, al menys jo, el projecte del gran Ernesto Aurignac UNO. Aquest és un projecte que vam poder veure en la seva estrena mundial al lloc on es va enregistrar, la Nova Jazz Cava i en l'anterior Festival de Jazz de Terrassa. Un disc que ja havia escoltat força vegades abans d'anar-lo a veure l'any passat, i del qual me'n sabia la melodia de tots els temes. Un disc que també havia sonat en dos programes de ràdio a Jazz Club de Nit tal i com vaig fer amb el també majestuós projecte de l'Emilio Solla, "nominat" als Grammy d'aquest any. 

Aquesta idea del Jazzin  ve de la mà de l'ànima de quasi tota la música que es fa per Sant Andreu en Joan Chamorro i ell va ser l'encarregat d'obrir l'acte tot i agraint als molts i molts que van col·laborar amb el Verkami que ho ha fet possible.

Joan va presentar al seu amic Ernesto, amic i potser en alguna ocasió i temps llunyà alumne al Taller de Músics del carrer Requesens. No endebades, aquest músic malagueny, com tants i tants altres, havia passat una bona i llarga temporada estudiant en aquesta valenta institució liderada per l'irreductible Lluís Cabrera

Ernesto dirigint
Els músics d'aquesta magnífica Big Band van començar a aparèixer dalt l'escenari, entre els quals alguna presència nova com la d'en Roger Mas, piano i Santi de la Rubia, saxo soprano. De dreta a esquerra, i si mal no recordo Ernesto Aurignac, saxo alto; Enrique Oliver, saxo tenor; Santi de la Rubia, saxo soprano; Mari Pepa Contreras, óboe; Fernando Brox, flauta; Pau Domènech, clarinet baix, Martín Melendez, cello i la magnífica Arpa i la seva intèrpret anomenada Tiziana Tagliani. A la segona líni el gran Toni Belenguer, trombó i un parell de trompes amb Lorena Fernández i Javier Cámara. Una única trompeta amb el gran Julián Sánchez que a més a més va realitzar tasques de direcció. En Jaume Llombart, guitarra; DeeJay Foster, contrabaix, Roger Mas, piano; Ramon Prats, bateria i Carlos Cortés, percussions,  i com a convidada a cantar el bolero, Mayte Alguacil, la qual va brodar el preciós tema.

Julian dirigint
Bé, com que ara no es tracte de comentar gaires més coses, només dir-vos que si no teniu encara aquesta meravella, mireu d'obtenir-la el més aviat possible. Mireu d'aconseguir UNO a les botigues de Jazz de casa nostra i no us en penedireu. 

Afegir que l'Ernesto ens va presentar un parell de temes del que serà el seu nou àlbum i que es dirà DOS, com no podia ser d'una altra manera. Temes que seguien aquesta mena d'aura melòdica encetada en aquest projecte inicial i que ens van encantar. Dis-vos que les interpretacions de tots els músics, melodies i solos van ser magnífics i per no parlar de tots, val més no parlar-ne de cap. Tots ells són tan impressionants que la música va parlar per si sola. Miquel Tuset i Mallol.