Doncs si el dia anterior vam gaudir amb Mr. Marsalis, l'endemà també ho vàrem fer amb el gran Lee Konitz i el seu Catalan Quartet. Una formació ad-hoc per a la ocasió amb el Marco Mezquida, piano; Bori Albeo, contrabaix i Ramon Prats, bateria.
I això és el que vaig escriure mentre tornava a casa, primer al metro i després al tren, tot i acabar-ho en arribar a casa....
La música, la persona, el mestre...Mr Lee Konitz...dos entranyables passes, un trosset de la seva vida que ha volgut compartir amb tots nosaltres. Si al primer passe ha estat una mica contingut, cantant potser més que tocant...estàndards enllassats a mode de medley, el segon set ha estat més instrumentista, amb un fraseig magnífic i amb algun tema propi, Lee?, i la seva versió del Out of nowhere. De fet ha estat una classe magistral per a tots els presents però molt més pel magnífic trio acompanyant Marco Mezquida, Bori Albero i Ramon Prats.
Qui millor què ells per gaudir-ho, gaudir-lo tan a prop. La compenetració ha estat total, a cada moment, a cada nota. La interacció, perfecte. Un concert 100% acústic, on la bateria l'ha fregat més que picat, Ramon, i la nitidesa del piano a les mans destres i avui sempre delicades del Marco, han catapultat el sempre expansiu i somrient, content, Bori. Aquest ha volat tot lo que ha volgut, sol, i també amb el suau frec de les escombretes. El mateix Lee ha intervingut al final tot i recordant-li que havia d'aterrar. Una lliçó d'humilitat, de música, de improvisació com quan el mestre ha tocat una línia tot i encoratjant-los a afegir-s'hi. En acabar-la, Marco ha tocat les últimes notes, tot i mirant-lo volguen dir que no era tan fàcil. Després sí, ho ha desenvolupat segons el seu criteri i els companys l'han seguit, així com també el mestre. Avui la música ha anat in crescendo o sigui que demà ja partirà de molt a munt. Si hi podeu anar, aneu-hi i ja m'ho explicareu. Voilà.
En aquestes ratlles no hi ha els sentiments que sorgien de tots nosaltres a mida que els minuts passaven. Veure de quina manera respectuosa els nostres nois acaronaven cadascuna de les seves intervencions acompanyant-lo quan ell solejava. Entendre a cada moment que el Mestre podia intervenir fins i tot en un solo teu, d'ells, i ràpidament deixar-lo i tornar a la feina d'acompanyant, humilment, orgullosament d'estar-lo acompanyant, doncs això no te preu. Mr. Konitz també està atrotinat, tot i això i en el primer dia que és quan hi vaig anar, vaig poder veure'n les seves dificultats a l'hora d'esbufegar un instrument que ara se li resistia. Cantar era la seva manera de mostrar-nos com improvisaria si tot estigués com abans. Improviseu cantant, ens estava dient. La canya li feia la guitza i tot i així va deixar anar unes improvisacions d'aquelles de llibre. Molts músics també van omplir el Jamboree i molts aficionats ja granadets hi van ser, escoltant tots nosaltres amb el màxim respecte, amb la màxima atenció i amor.
Em vaig quedar a fer unes menges gregues amb la Imma Casanellas i el Miquel Bricullè, i tot i jo portar-los a l'hort, va ser ell qui ho va pagar tot. Se'm va avançar....els n'hi dec una.
O sigui que hi vam tornar tot i esperant tornar-lo a veure'l i escoltar-lo i amb ganes de veure com encetava el segon passe. El fet és que aquest segon passe va estar força més reeixit amb moltes més intervencions amb el saxo alto i no tantes cantant i fent algunes línies d'improvisació força interessants, com vaig comentar el seu dia i haureu llegit més a munt en cursiva. En fi, que gràcies de nou al Pere Pons per aconseguir fer venir aquests grans mestres del jazz de tots els temps, i poder gaudir amb ells en els seus possibles darrers moments. No oblidem que s'acosten als 90. És evident que el meu desig és que visquin els més anys possibles si és que ho poden fer amb dignitat, dignament, car a vegades val més deixar-ho córrer d'una puta vegada.
Gràcies a l'Elena Màrquez per cedir-me les seves magnífiques fotos.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada