I això és el que vaig escriure al Facebook....aquesta matinada....les tres primeres fotos són de Josep Tomàs....gràcies rei..les altres, meves, by mòbil.
Doncs avui hem tingut la sort, els presents, d'assistir a una de les millors WTF dels darrers mesos, que jo recordi. N'hi ha hagut d'altres impressionants com la del XVè aniversari, per parlar només d'una, però amb la d'avui, hem flipat.
Només amb el nom dels músics convidats un ja es podia imaginar que sonaria de collons, però faltava escoltar el projecte, les músiques i arranjaments, i això companys, ha estat la clau de volta. Vicent Macian Pla, Marco Mezquida i David Xirgu, han estat els acompanyants escollits pel líder del projecte, en Thomas Kent Warburton Jr.. Aquest va rebre l'encàrrec de "muntar" una WTF de part del màster Aurelio Santos, i el resultat ningú el sabia, ni tan sols els mateixos músics, si m'atenc al comentari del Tom tot i dient-me que no havien assajat pràcticament gens, potser durant la prova de so.
Si penses això i et poses a recordar els molts moments brillants que hem pogut gaudir, te'n fas creus i fins i tot no t'ho creus.
Tos quatre amb les partitures de cada tema, i com he pogut veure al final del primer tema, quan el Tom avisa Vicent que es vagi preparant la partitura del següent, que la cosa no para. I així ha estat. Més d'una hora de música ininterrompuda, enllaçant el final d'un amb l'inici del següent, a vegades començat per piano, contrabaix o saxo tenor. Els dos primers d'un mateix compositor, compositora crec. El tercer un de Bon Marley, reconvertint el reggae a un ritme jazzístic. I tots ells amb el denominador comú dels magnífics arranjaments del líder de Kentucky. I parlant del seu país, on hi ha tornados, ha fet un tema d'un tornado que en lloc de destruir, netejava tot per on passava per tornar a començar de zero i ben nets. Un tema dedicat a tots els refugiats sirians, tema amb tot l'amor del món.
l'Aurelio ens ha fet quasi suplicar el tema bis fent-nos aplaudir amb totes les nostres forces als músics i com sempre fa, al mestre dels sons, llums i freds, Leo Bianchi. El bis ha estat una delícia amb aires delicats i amb una música quan l'interpretava Marco al piano amb aires del romanticisme, com m'ha dit l'amic Manu Dimango mentre ens menjàvem el trosset de pizza. Les intervencions dels solistes, inclòs David en els seus "quarts" i sempre quan toca, han estat espaterrants. Vicent ha estat estratosfèric en el segon tema, un d'aires Free totals, on cadascun d'ells s'ha enlairat al més enllà en els corresponents soliloquis. Thomas Kent ha estat sublim en el seu acaronament amb el contrabaix. Una afinació perfecte en unes interpretacions súper ràpides, segon tema, i delicades amb l'arc en la balada de Silvio Rodríguez, la del tema bis, crec recordar.
De moment no he tornat a escoltar res encara, o sigui que parlo de memòria, que fins aquí hi arribo, i si m'equivoco em disculpeu que ja ho arreglaré una vegada hagi editat els àudios del concert del The Quartet i la corresponent Jam Session. En aquesta hem pogut continuar gaudint a un molt bon nivell, gràcies a la persistència d'alguns dels mestres inicials com el Vicent que s'ho ha currat força. El primer en descansar i anar a menjar i beure ha estat el "the habitual worker man, the doublebassist" Tom Warburton. El primer en entrar ha estat doncs el Xavi Castillo per després fer-ho en Pau Domenech i el seu magnífic clarinet baix. Un St. Thomas de Rollins magnífic ens ha fet seguir dansant. Després ha entrat Jöel Gonzalez, Joan Casares, i seguint els dos vents i contrabaixista, tot i incorporant-se l'Oriol Vallès en el "On Green Dolphin Street".
Descansant en Pau i Vicent s'hi ha afegit la Cristina Miguel al tenor fent parella de vents amb l'Oriol en el darrer tema de la Jam, just abans de la "Trully WTF", moment en el qual he tocat el dos, amb el temps suficient per felicitar al Tom i dir-li que ho havia enregistrat. El seu somriure m'ha fet entendre que l'havia encertat, i quan ho tingui editat ell serà el primer en escoltar-ho i també suposo que li agradarà que ho pengi al blog del JCLV. Un trosset de pizza amb el Manu i tots dos de cap al metro, m'ha acompanyat fins Escanya, i jo després tren i cotxe i ell metro i metro. Coses dels canvis de línies. Avui i d'entrada ha estat el somriure de Marlene Martin qui ens ha rebut per després ésser l'Òscar el que controlés la situació fent parella amb la simpàtica mossa. he. Voilà.
Miquel Tuset i Mallol.
.jpg){kind=link}
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada