Pablo Martínez Flamenco Band al Jamboree, 27 d'abril de 2016

Doncs amb una formació a quintet, aquesta formació vinguda i arribada des dels Països Baixos, concretament des d'Àmsterdam i liderada pel trombonista, compositor i cantaor de flamenc, el murcià establert a Holanda, Pablo Martínez, oferir un primer set marcat pels accents aflamencats dels temes interpretats, els no estrictament flamencs. Una formació amb Lluc Casares, saxo tenor i flauta; Joan Comaposada, baix elèctric, Joan Terol, bateria, i un guitarrista murcià també, del qual ara mateix no en recordo el nom. Els estàndards de compositors diversos van anar sorgint des de l'escenari passejant-se per temes de Duke Ellington, Thelomious Monk i d'altres, encabint entremig temes propis. Alguns dels temes que van sonar van estar arranjats pel Lluc mentre que d'altres ho van ser pel líder. Com he dit, entremig van tocar una cançó amb arrels flamenques totals amb el líder al trombó, cajón, trombó i  veu i acompanyat només pel guitarrista. Una proposta engrescadora molt ben interpretada amb temes arranjats difícil d'identificar a prova dels més avesats oïdors. El darrer va ser un magnífic "Stompin at the Savoy". Lluc va reeixir en totes les intervencions solistes i ho va fer amb seguretat i amb un so delicat, voluntàriament expressat. El líder, alhora de ser un gran trombonista s'ho fa molt bé amb el cajón i te una gran veu per cantar "cante jondo", com el que va fer. 

El guitarrista es va mostrar segur i la seva participació solista va ser magnífica. El baixista elèctric Comaposada va encetar un parell de temes després de fer unes "intros" a com a solos, reconvertint-se després en temes amb una rítmica engrescadora. En Joan es va mostrar com sempre, segur, precís i delicat, a la vegada que potent, fent anar la màquina rítmica d'una manera totalment sòlida. En definitiva un magnífic projecte liderat pel Pablo el qual a més més presentava el projecte en format discogràfic, projecte que sonarà la setmana vinent acompanyat d'un altre projecte parit a Àmsterdam i també en format flamenc, el de l'amic Berbard van Rossum...O sigui que la setmana vinent a Jazz club de Nit dos projectes de flamenco-jazz parits a Holanda...ja és la hòstia.
Miquel Tuset i Mallol.

Martín Léiton Big Band a 23 Robadors, i Antonio Mazzei Quartet a la Sala Fènix, 25 d'abril de 2016.

Doncs aquest va ser un dilluns magnífic a 23 Robadors per després anar a gaudir de les distàncies encara més curtes a la Sala Fènix.

1.- Martín Léiton Big Band a 23 Robadors.


quatre temes enregistrats a punt d'editar...el primer, no....coses dels transports públics...amb...

Ramon Prats . Bateria
Marc Cuevas . Contrabaix
Toni Saigii . Piano
Daniel Perez .Guitarra
Maria Astallé . Trombó Baix
Rita Payés . Trombó
Joan Codina . Trombó
Vicent Pérez . Trombó
Joan Chamorro . Saxo Baríton
Gabriel Amargant . Saxo Tenor
Santi de la Rubia. Saxo Tenor
Marceŀlí Bayer . Saxo Alto
Albert Carrique . Saxo Alto
Iván González . Trompeta
Òscar Latorre . Trompeta
Milena Casado . Trompeta
Pol Omedes . Trompeta
Martín Léiton . Música i Clave

Us deixo que els escolteu i gaudiu a l'espera de tornar-los a veure aquest diumenge 1 de maig al Guinardó.

2.- Antonio Mazzei Quartet a la Sala Fènix.

Doncs el vaig poder escoltar en un o dos temes, al jove pianista, i vaig poder copsar el què em deia el Joan Recolons, que era molt i molt bo. En aquest espai, rei de les distàncies curtes com el 23 Robadors, s'hi fan cada dilluns propostes musicals coordinades a la bateria pel Joao Vieira, mentre que els acompanyants varien setmanalment. El quartet estava format pel mateix Joao a més a més del líder de l'esdeveniment, Antonio Mazzei, piano; Olivier Jambois, guitarra i Camilo Fernández, contrabaix. Un quartet que presentava disc i que Joan va adquirir, tant li va agradar. Espero que me'l deixi per poder-lo posar en el Jazz Club de Nit. A la Jam però que sí vaig assistir, vam poder escoltar al gran guitarrista Joel Moreno, i a algun altre pianista més. El format eminentment acústic del local ens permet posar-nos a primera fila per gaudir de les "vibracions" dels músics, fent-ho sense un so gens aclaparador, la qual cosa, jo personalment agraeixo.
Miquel Tuset i Mallol.

Bernard van Rossum Quartet al Concert-Jam al JCLV del 22 d'abril de 2016

Doncs aquestes van ser les poques paraules del concert-jam després de recollir-ho tot i ja ben entrades les 3h del matí....

Doncs hem tingut un concert extraordinari amb el Bernard Van Rossum Quartet...Ens han presentat tot de temes del líder, alguns encabits en el seu disc BvR Flamenco Big Band, amb la mateixa base rítmica, Xavi Torres, Marco Zenini i Joan Terol que avui ens ha fet fruir d'allò més. Agrair als amics i amigues que avui han vingut els quals han aconseguit que la Sala Xica tingués un bon aspecte. Després ens ho hem passat molt i molt bé tocant alguns temes amb ells com el Juan Carlos Speedy González, en Sergio Del Campo, el Josep Maria Martí, en Ronny Burke i jo mateix. Una Jam que s'ha allargat fins prop de la 1h, moment en el qual he acomiadat l'esdeveniment. Ara mateix, la Sala Xica ja la tenim preparada pel concert del proper divendres amb el Miguel Fernández Quartet, amb Xan Campos, Masa Kamaguchi i David Xirgu. Ara mateix les 3h24m. Ara encara haig de carregar el cotxe, anar a casa i descarregar-lo. A dormir a les tantes.

De fet, va ser un concert que es va allargar més de l'hora prevista gràcies a la insistència del públic en escoltar-los en un altre tema. Els temes van ser tot composicions pròpies exceptuant-ne el tema bis que va ser un estàndard i crec que entremig en van tocar un altre. Ja de ben aviat vam poder copsar la grandària d'aquest quartet, la magnitud de la proposta, i més encara, el plaer en cadascuna de les improvisacions. El saxofonista holandès nascut al País Valencià de pare holandès, va fer-nos fruir amb el tenor però també en alguna balada interpretada amb el soprano. Les composicions van ser magnífiques i la compenetració d'aquesta formació després de realitzar quasi tota la gira mediterrània va ser total. Alguns dels amics presents com el David Carreras i en Joan Recolons els van voler veure i escoltar de nou el diumenge al Cafè Bar de l'Auditori de Sant Cugat en un concert organitzat pels amics Jazzenviu. Nosaltres en vam ser uns quants, no tants com al Cafè però igualment vam gaudir amb la proposta d'aquest magnífic quartet. Una nota familiar la van donar els pares d'en Xavi Torres que van venir des de Tarragona a veure el seu fill, per després tornar tots tres cap a casa. En Bernard em va donar el seu disc en formació de Big Band tot i fent un homenatge al flamenc, disc el qual sonarà ben aviat al Jazz Club de Nit

Després d'aquesta magnífica intervenció del quartet, vam encetar la Jam Session essent jo mateix el primer en pujar a tocar el conegut tema Just Friends. D'altres músics, ja habituals, com en Ronny Burke, guitarra; Sergio del Campo, flauta; Josep Maria Martí, bateria i Juan Carlos "Speedy", saxo alto, vam ser els afortunats en poder tocar al costat d'aquests grans músics. Da'ltres temes que vam tocar van ser el "The days of wine and roses" per acabar amb el "Blue Monk" i d'altres estàndards entremig. Una Jam que es va allargar fins la 1h amb una permanent assistència de públic.
Ara ja, esperant el concert del divendres 29 amb el Miguel Fernández Quartet.
Miquel Tuset i Mallol.

Monographic Trio plays Lennie Tristano a 23 Robadors i Chris Potter Quartet al Jamboree, 20 d'abril de 2016

Un altre dia amb concert doble, primer amb els Monographic Trio i després amb el Chris Potter Quartet.....

1.- Monographic Trio plays Tristano a 23 Robadors.


Un altre mes amb una nova proposta per part d'aquest trio format per a desenvolupar projectes de músics, fins ara tres pianistes, havent-ho començat amb en Bill Evans, per seguir amb en Fred Hersh i aquest darrer amb la obra musical de Lennie Tristano. Juan Pablo Balcázar, contrabaix; Gonzalo del Val, bateria i Toni Saigi, piano són els Monographic Trio que mes a mes es dediquen a fer un treball dedicat a l'obra d'un músic, fins a pianistes. És una proposta educativa i de reconeixement de l'obra dels grans mestres del Jazz interpretada amb tot l'amor i respecte, alhora que amb tota la delicadesa i concentració. Un públic cada vegada més receptiu a aquesta proposta en un dels espais més emblemàtics de la cultura musical de l'altre cantó de les Rambles, el 23 Robadors, es reuneix cada mes per gaudir amb la proposta d'aquest trio de mestres. La comunió entre tots tres es veu refermada dia a dia, mes a mes, i la complicitat és evident. Les intervencions de cadascun dels seus membres és força reeixida i la mestria dels dos més grans permet al més jove desenvolupar-se en qualsevol de les propostes fins ara realitzades. Què podrem escoltar el mes vinent? Doncs aviat ho sabrem.

2.- Chris Potter Quartet al Jamboree.

Després de gaudir a 23 Robadors en petit format i a la distància curta, ens en vam anar al Jamboree a veure el segon passe d'aquest màster de les canyes diverses, en Chris Potter. Tot just arribar a la Cova-Cava i trobar-me al Pere Pons tot i dient-me després de les salutacions mútues que a baix estava tot a petar. Efectivament així em vaig trobar la Cava, plena de gom a gom amb força assistència també de músics. Un dia en què no s'hi cabia, de la mateixa manera com, darrerament, ens hem trobat el nostre club moltes vegades. L'expectació era evident i més encara, les cares de satisfacció dels presents després d'haver gaudit d'allò més en el primer passe així ho mostraven. En Pere va presentar el mestre tot i encabint-lo en la magnífica programació del mes d'abril i els músics van pujar a l'escenari. El que va passar a partir d'aquell moment es fa difícil d'explicar, car el més fàcil seria dialogar amb qui també hi va assistir. Llavors, amb poques paraules en tindríem prou. Tot i així comentar que la mestria de Potter la vam constatar en tots els diferents registres que va emprar, en els diferents temes i tempos, a la vegada que amb els tres instruments que va emprar, saxo tenor; clarinet baix i saxo soprano. El tenor és el que més va sonar i la mestria en què ho va fer va ser aclaparadora. 

És ben bé que estem davant d'un dels Totems actuals del tenor. Un fraseig lleuger, ràpid i farcit de recursos tècnics alhora que un control total de l'instrument, li van permetre recórrer tot el registre de l'instrument a la vegada que també pujar als súper aguts inexistents pels mortals. La tècnica, abassegadora, el va situar tocant amplis intervals alhora que interpretar amb dinàmiques diverses i no tocant sempre al límit de les seves forces. El control de la respiració circular es va fer palès en alguns dels temes interpretats i la variació rítmica d'aquests va fer que el concert no decaigués en cap moment. Les cares d'admiració i els aplaudiments a cada solo i en finalitzar els temes, només constataven de quina manera ho vivíem. Els altres tres van brillar també en les seves intervencions, si més no va ser el pianista David Virelles qui més va fruir de les intervencions solistes alhora que també acompanyant al líder. El contrabaixista Joe Martin i el bateria Marcus Gilmore van ser també solistes i van formar una potent i precisa secció rítmica, conjuntament amb el pianista. El so va anar perfecte de la mà de l'Àlex Monsoliu i la barra alegre amb la bellesa i simpatia de na Marlene. Certament els que hi van poder anar el dia següent ho van gaudir fins i tot més que nosaltres, essent això normal en tots els concerts i amb tots els músics, o sigui que ja us podeu imaginar com devia anar. Impressionant.
Miquel Tuset i Mallol

Les 5 estacions discordianes de El Pricto a la Sala Fènix, 19 d'abril de 2016

El discordianismo es, dependiendo a quién preguntes, una broma elaborada disfrazada de religión, o una religión disfrazada de una broma elaborada. Sus adherentes no se la toman completamente en serio, lo cual es uno de sus principios básicos, ya que los discordianos no se toman nada completamente en serio. El discordianismo es un sincretismo absurdista con elementos de Zen, dadaísmo, surrealismo, religión, posmodernismo, escepticismo y más, probablemente inventado bajo la influencia de substancias psicodélicas fue revelado por la diosa griega Eris, también conocida por su nombre romano Discordia, la diosa del caos y el conflicto. La mejor manera de describir el discordianismo es como un trabajo intencionadamente ilógico de arte dadaísta o surrealista que utiliza la filosofía y la religión como medio artístico, en un intento medianamente serio de ocupar una visión de la realidad en algún espacio de la mente humana, con algo inherentemente escéptico, subversivo y antidogmático.


El principal libro sagrado del discordianismo se llama Principia Discordia, o “Cómo encontré a la diosa y lo que le hice cuando la encontré, donde se explica absolutamente todo lo que vale la pena saber sobre cualquier cosa; El Magnum Opiáceo de Malaclypse el joven”. Es un trabajo en el dominio público de literatura ergódica absurdista, lleno de parábolas sin sentido e ilustraciones chifladas. Es la única religión que cree que el humor es la principal virtud y que todas las religiones son verdaderas. Esta muy inspirada en el arquetipo del loco o del “trickster”, cuya contraparte real eran los bufones y/o juglares que encarnan temáticas similares a las del discordianismo: la cualidad de saltarse normas sociales y de orden establecido. Los juglares tenían la función de poder decir todo lo que quisieran y podían ser críticos hasta de los gobernantes. Si la audiencia pensaba que iban demasiado lejos, se les podía tildar de payasos o bromistas, lo que coincide con la temática de no tomarse nada demasiado en serio. Muchos autores, pensadores, teóricos conspiracionales y paseantes han influenciado el discordianismo.

Una influencia importante es el psicólogo contra-cultural Timothy Leary, que sugería que los humanos ven el mundo a través de túneles de la realidad, una idea desarrollada por Robert Anton Wilson, otra gran influencia discordiana. Su trilogía Illuminatus! (escrita junto a Robert Shea) y su conexión con el discordianismo durante toda su vida le dan el rol de quasi-santo. Wilson y Shea trabajaban como editores de la revista Playboy en los setenta, y mucha gente les escribía sobre teorías conspiratorias las cuales utilizaron para escribir Illuminatus!, una novela de ciencia ficción también inspirada por la obra de James Joyce. El discordianismo es una especie de anarquía utópica, que no respeta a las figuras de autoridad. Los cinco principios básicos del discordianismo son: – El profundo y obvio “insight” de que los humanos perciben falsamente orden o desorden a través de varios esquemas o mapas mentales (percepción). Aprender a cambiar estos esquemas es el primer paso en desacreditarlos completamente para acceder a la iluminación. El caos representado por Eris es más como una interacción de cualquier tipo. La idea de que el orden es impuesto por la mente humana sobre el caos omnipresente también aparece en la psicología Gestalt. – Ambos orden y desorden, de cualquier manera en que se conciban, tienen el potencial de ser negativos o positivos. Tanto orden como desorden pueden ser creativos o destructivos, la tendencia a establecer una ética que atribuya valores morales a estos aspectos de la percepción se considera como “La Maldición de Caragris”. – Las sociedades modrnas tienden a priorizar orden sobre desorden, sin importar si son positivos o negativos. El discordianismo propone priorizar el aspecto positivo o creativo. – Todos los fenómenos ocurren en cincos o están relacionados de alguna manera con el número cinco. Este principio de la filosofía discordiana puede ser interpretado como una sátira a la pareidolia religiosa. Lo que no significa que los demás principios sean completamente serios. – Los discordianos no creen en nada de lo que leen. – Se pueden mantener los puntos de vista discordiano y no-discordiano a la vez.

Para más información:

Sobre mi pieza Las Cinco Estaciones Discordianas:


Esta basada en el calendario discordiano en el que las estaciones equivalen a meses del año y por supuesto son 5. Cada estación tiene 74 días.



Las Cinco Estaciones por El Pricto Discordia 36, 3182

Mensaje de Eris (diosa del caos y la discordia):
He venido a deciros que sois libres. Hace muchas eras mi consciencia abandonó al hombre para facilitar su desarrollo. He vuelto para ver este desarrollo llegar a su culminación, pero está siendo obstruido por miedos y malentendidos.

Habéis hecho para sí armaduras psíquicas y a través de ellas vuestra visión es restringida, vuestros movimientos son torpes y dolorosos, vuestra piel dentro está magullada y amoratada, y vuestra alma se cuece por el calor del sol.

Yo soy Caos. Soy la substancia con la cual vuestros artistas y científicos construyen sus ritmos. Soy el espíritu con el que vuestros niños y payasos ríen en felíz anarquía. Yo soy Caos. Estoy viva y os digo que sois libres!

Se dice que Eris es hija de Vacío, y es la hermana gemela de Aneris. Eris es fecunda y hace que las cosas existan, mientras que Aneris es estéril y hace que la progenie de Eris sea inexistente. Eris crea el orden, lo que le permite observar el desorden, el cual no le era posible ver antes porque todo era caos. Entonces divisa maneras para obtener diferentes combinaciones de orden y desorden. Luego Vacío trajo un hermano para Eris y Aneris, Espíritu, y declara que si Espíritu se vuelve inexistente a causa de Aneris, tendrá que ser reabsorbido por Vacío. De esto se deriva que el último destino de los humanos es que la noexistencia nos sacará de la existencia para enviar a ese espíritu sin nombre de vuelta al Vacío. Como un niño cansado en casa después de un circo salvaje.

El principio erístico es desorden aparente y el principio anerístico es orden aparente, ambos son ilusiones. Ninguno existe, ambos son construcciones mentales que permiten a los humanos afrontar la realidad, la cual es puro caos. Orden y Desorden son aspectos diferentes de Caos.

-          Extractos de “Principia Discordia” y “El libro de Eris”



Caos (Nacimiento-infancia) – Fuego - Tesis

Origen de la atmósfera-etapa primigenia.

El instinto de supervivencia, La voluntad. Estado natural, balance entre orden y desorden. Las cosas se organizan de manera natural. Se crean los dioses. Trauma, desconcierto, fascinación, juego.

Santo patrón: HUNG MUNG

 “Nunnungagap”: Vacío en la mitología nórdica



 Discordia (Adolescencia) – Agua - Antítesis

Etapa prebiótica-condensación del vapor de agua/formación de océanos.

El ego. Las emociones. Empiezan a aparecer los gobiernos y las clases poderosas. La autoridad se vuelve el principal organizador de sistemas y creencias. La antítesis hegeliana. Las clases inferiores se dan cuenta que sus intereses no son los mismos que los de sus gobernantes. La sociedad se divide.

Santo patrón: Dr. Van Van Mojo

 “Hay que poner orden para poder presenciar el desorden”

 “Hay un ojo que todo lo ve” “Mojoooooooooooooooo”

 “Siempre hay otro mejor”

 “Cuthulhu” “King Kong Murió por tus pecados”


 Confusión (Joven adulto) – Aire - Síntesis

Etapa microbiológica-Producción de oxígeno en el océano y hacia la atmósfera.

Es un intento de restaurar el balance y conseguir la síntesis, el intento de restaurar la naturaleza por medios artificiales. Se desconfía de la intuición. La gente trata de escapar de ideas autoritarias utilizando esas mismas ideas. Cada revolución se vuelve un espejo de aquello que quiere erradicar.

Santo patrón: Sri Syadasti

La voz siempre que canta notas tenidas lo hace con sílabas del siguiente mantra:

Sri Syadasti Syadavaktavya Syadasti Syannasti Syadasti Cavaktavyasca Syadasti Syannasti Syadavatavyasca Syadasti Syannasti Syadavaktavyasca (variar ad lib)

 _._. / .._ / _ / …. / .._ / ._.. / …. / .._

“Nada es real, todo está permitido”

Burocracia (Mediana edad)-Tierra - Paréntesis

Etapa biológica-aumento de oxígeno en la atmósfera-creación de ozono para la protección de rayos ultravioleta lo que permite la aparición de formas de vida terrestre.
Cuando la síntesis no logra reconciliar a los opuestos. La sociedad está extenuada, pero parece que estuviese luchando. Las ideas y las reglas se vuelven más importantes que las personas que las hacen. La inteligencia es gobernada por la idiotez, por políticas primates (macho alfa).
El paréntesis que resulta cuando la síntesis no consigue una exitosa conexión de los opuestos. El vacío y la ausencia de divinidad. La torre de Babel. Arcano XVI.
Minimalista, hablado, todo lo que se hable o cante tiene que ser sobre material de oficina, máquinas varias (impresoras, fax, fotocopiadoras, grapadoras), papeles, pasaportes, marcas. Comprar, consumir... joder, parece que todo es lo mismo cada día.... Datos, robots, archivos.

Santo patrón: Zaratud

Ha llegado un fax, hay que buscar café, la impresora está trabada, actualizar el programa operativo, se adelanta la reunión!

Hoy hay que fichar!



Secuela (Vejez y muerte) – Espíritu/éter – Parálisis

Después de la vida terrenal. Disolución de contrarios. Disipación.

Donde mucha gente por esperanza y/o desesperación se vuelve hacia la intuición y la superstición, para recuperar el conocimiento de su naturaleza. La burocracia ha colapsado por el propio peso de las ideas intelectuales y el “papeleo”. La combinación de las deidades masculinas y femeninas, retorno al caos, a la homogeneidad, la igualdad. Se termina la energía y se vuelve a acumular para volver a generar caos. Depuración para un nuevo comienzo del caos.
Santo patrón: Malaclypse

“Más entropía Todo vuelve a ser polvo No más opuestos Fin del orden en desorden Vuelve la vida”


El Pricto.

Mark Guliana Quartet al Jamboree i Paulus Schäfer & Friends al Barcelona Pipa Club, el 16 d'abril de 2016

Doncs un dia amb doble concert que em va permetre gaudir de dos magnífics i diferents projectes...poca lletra i molta música...

1.- Mark Giuliana Quartet, al Jamboree.

Molt interessant el projecte del Mark Guiliana, bateria....ritmes trencats (per dir alguna cosa) barrejats amb algun swing.. Concepció moderna de la música que sembla agrada a un públic jove, que sí, potser hagin vingut a veure el bateria, i la prova ha estat els molts bateristes entre aquest públic jove. Aquest, el líder, ha aprofitat la seva embransida per desenvolupar-ho amb un Jazz actual i interessant. Els altres, senzillament superbs, i els altres van ser en Jason Rigby, saxo tenor; Shay Maestro, piano i Chris Morrisey, contrabaix. Vaig poder assistir a la primera part, per després seguir amb la ruta prevista, però, sí que us haig de dir que en Joan Cortés, que també va a totes, es va quedar per flipar en el segon passe, la qual cosa em vaig perdre per guanyar-ne una altra, aquesta....

2.- Albert Bello & Oriol Saña Quartet featu. Paulus Schäfer, al Pipa Club Bcn.

Canvi radical ....ara al Pipa Club amb l'Albert Bello, Oriol Saña, Queralt Camps, Claudio Lázaro i presentant el mestre holandès Paulus Schäfer...subtil·leses recordant Django... swings i vals diversos. Recordo que vam quedar-nos astorats veien i escoltant-los i més sobretot al gran guitarrista holandès. Aquest es va mostrar súper ràpid i amb el swing adequat, tot i el tempo, i gràcies també a la gran feina que van fer na Queralt Camps i Claudio Lázaro. Els líders i amics, Oriol Saña i Albert Bello, van estar ben bé a l'altura tècnica del mestre holandès en tots els temes que van tocar. Un espai el Barcelona Pipa Club al capdavant del qual hi ha, pel que fa a la programació (crec jo) el mateix Bello. Aquest és també un dels responsables que s'ensenyi el "gipsy jazz" a casa nostra, concretament a l'Hospitalet, on segur que també hi deu ser l'Oriol. Després del concert vaig adquirir dos dels discos d'en Paulus Schäfer els quals vaig posar en un programa posterior a Jazz Club de Nit
Miquel Tuset i Mallol.

Bartolomé Barenghi Quartet presenta d'Ebano a la Casa de Cultura de Valldoreix, 9 d'abril de 2016.

Doncs en una nit fresqueta però sense ploure, vam poder gaudir de la delicadesa del projecte d'en Bart Barenghi, anomenat D'Ebano. Una música d'arrel mediterrània i càlida com la fusta dels instruments que intitula el projecte amb l'afegitó i companyia de grans músics com en Gabriel Amargant, clarinet; Giampaolo Laurentacci i David Xirgu, bateria. Una substitució de darrera hora, la del David, però que evidentment no es va notar, tal és la mestria d'aquest músic que tindrem ben aviat al Jazz Club La Vicentina. Aquest projecte del Bart, també el vam gaudir en un Concert-Jam en format trio a la Sala Xica, amb un públic respectuós i silenciós, com el que va assistir a la Casa de Cultura de Valldoreix, espai aquest de l'EMD Valldoreix i programació feta de la mà dels amics de Club de Jazz Sant Cugat. En fi, que vam passar una vetllada magnífica i la pega és que no n'érem masses.
Miquel Tuset i Mallol.

Jam Session a la Nova Jazz Cava amb el Combo Coltrane de l'Esmuc, 7 d'abril de 2016

I aquestes són les paraules, després de veure'ls i no tocar....devia haver-me fotut un whisky...


Molt bon dia a tothom, un divendres remullat una miqueta, que ja convé, on encara estic astorat pel què vaig veure ahir a la Nova Jazz Cava..(ja fa temps que ho estic d'astorat, però ahir més).

Cavil·lacions d'un músic aficionat.

Doncs ahir hi havia la Jam dels dijous a la Nova Jazz Cava i resulta que hi havia un combo de l'Esmuc, el Combo Coltrane amb tota aquesta colla de nois i noies: Joan Mar Sauqué, trompeta; David Mallo, saxo alto; Marta Riba, saxo tenor; Ferran Jaumira, guitarra; Clara Lai, piano; Jon Unanua, contrabaix i Joan Moll, bateria. Un magnífic combo que ens va mostrar de quina manera treballen i com toquen, ells i ella, tan jovenets. De fet havia portat el saxo alto, llançat com vaig i amb ganes, i ahir veient el que veia, i escoltant el que escoltava, mica a mica se'm van anar marxant, les ganes. Primer pel fet de gaudir escoltant-los i després tot i cavil·lant de quina manera havia de participar jo en aquella moguda, i mica a mica, anava comprenent que no m'hi havia de ficar. Perquè no t'hi fiques em deien els amics? I jo pensava.... però és que no us adoneu què està passant? No veieu de quina manera ho estan fent? 

Com puc posar-m'hi i no fer el ridícul més absolut? Ja sé que ningú m'ho mostraria de manera explícita però l'hauria fet i jo ho hauria sabut. I això que darrerament he estat força atrevit tocant aquí mateix (jam del 35è festival) i a la WTF del Jamboree, però van ser altres circumstàncies i d'altres companys. Ah? és això doncs....sembla que per a un músic aficionat tocar amb gent més o menys de la seva edat li sigui més fàcil que tocar amb joves? Doncs no ho sé....fa 6 anys que organitzo el Festival de Jam Sessions amb combos similars de cinc de les millors escoles de casa nostra i quasi cada any hi participo. És clar que en organitzar-ho també m'hi obligo i aquesta és la excusa. Ahir, no ho organitzava ni res de res. Allà veia i escoltava i se'm van marxar les ganes. Quan saps que no tens ni tècnica suficient ni llenguatge que a algú li recordi el Jazz, dius, què collons foto jo aquí? De quina manera es pot prendre l'aficionat que està escoltant el fet de la intervenció d'un músic aficionat que de cop i volta ensorra el castell musical que fins ara s'estava construint? Doncs com a mínim amb resignació, i també amb bona voluntat, tot i pensar en el seu si, que millor que no s'hi hagués ficat. Tot i que pugui semblar que em vaig deprimir, no va ser així. La voluntat de tornar a participar en alguna jam encara la tinc viva, tot i entendre tota aquesta "veritat" que ja fa temps que sé. L'assumpte és què, amb la gran quantitat d'alumnes i no alumnes, músics joves en formació o ja formats que hi ha i que van a les jams, no sé quin espai hi ha pels músics aficionats, veient alhora, que cada vegada hi ha menys d'aquests músics en les diferents jams. Llavors?

Pel proper dijous hi haurà un altre de ben segur magnífic combo aquesta vegada del Equip Taller de Músics ESEM amb Isaac Rodriguez, veu; Néstor Vinaixa, saxo tenor; Pau Mas, guitarra; Josep Ruete, guitarra; Esteve Martínez, baix elèctric i Glòria Maurel, bateria. Una aposta pels combos de les escoles des de la Nova Jazz Cava, de la qual, l'aposta, m'en sento part implicada des de fa 6 anys, inici de la idea del Festival de Jam Sessions, quan parlant-ne amb el Xavier Figuerola em va aconsellar que els alumnes també havien de cobrar.


Bé, a la Jam d'ahir hi van participar joves cracs també com en Jofre Alemany, alumne també, però havent-lo vist algunes vegades a la Nova Jazz Cava i sempre fotent-ho tan bé, com ahir...Recordo que li va dir al Xavier Figuerola (que també va tocar)..."després podríem fer el "Softly as in a morning sunrise" (crec), i així investiguem"....o similar..al final però, no el van fer...Qui també va tocar va ser el guitarrista intitulat de superior, en Rai Paz de Casacuberta, el qual va omplir de delicadesa el racó i espai de les jams...D'altres també van participar en el combo de la jam com el contrabaixista Xavi Castillo (acompanyat a la bateria d'un seu amic i conegut meu tot i no recordar-ne el seu nom), i d'altres dels quals tampoc els he sé i que també ho van brodar.Llavors? Anar-hi anant.
Miquel Tuset i Mallol.

WTF amb Guillermo Calliero New Quartet al Jamboree, 4 d'abril de 2016

I aquestes van ser les paraules al FB del dia després....

Doncs avui ens ho hem passat d'allò més bé, (ja se sap que tot és relatiu)....Cert però, que el concert amb el Guilermo Guillermo Calliero New Quartet ha estat com sempre impressionant amb l'Albert Bover, Horacio Fumero i Nicolas Correa...presentant el seu projecte de Jazz barrejat amb ritmes i músiques argentines. Un quartet extraordinari amb músics de primera fila que ens han fet vibrar una molt bona estona...Rodrigo G Pahlen els ha acompanyat en un primer tema a l'harmònica i poc després ha començat la Jam de la primera part. Una bona colla de músics hi ha assistit, dia que han aprofitat unes mosses aficionades a cantar i un menys mosso aficionat a tocar el alto. 


Hi ha hagut però joves mestres com el magnífic saxo alto francès Baptiste Herbin, Marina al piano i teclats (Rodrigo també ha tocat el piano en un parell de temes) en João Silva, sempre impressionant, i no tan joves tot i que encara ho són prou com l'entranyable Pere Loewe, el potent Roger Serrahima, etc...El Anónimo ha fet de "mestre de cerimònies" i ha convidat hip hoppers a compartir l'escenari amb ell i un jove a la bateria, un tal Peter, que s'ha mostrat força convincent. Doncs res, quatre ratlles per no allargar-me massa que ho faria, tot i agraint al Guillemo i companys la oportunitat de tocar amb ells un parell de temes. Com sempre passa, a casa sonen millor que fora de casa...ho hauré de millorar..i apa que no en tinc per estona...paciència, que potser arribarà. I a la barra, la gràcia i salero de l'Òscar i al so, acompanyat d'un dels meus primers fans, l'Albert Prunera, (he..he), l'Àlex Monsoliu amb un so perfecte. Gràcies amics. No em prendré al peu de la lletra això de tornar-hi....he..he. I la foto on surto jo, doncs què va ser la meva primera WTF i no és cosa que es pugui oblidar....espero atrevir-m'hi a les properes...he.
Miquel Tuset i Mallol.

Concert 24600, amb Pedro Iturralde Quartet, Tete Montoliu aniversari 80 + 3, l'1 d'abril de 2016

Doncs tot i que ja fa dies....toca actualitzar el blog i això és el que vaig escriure al FB el dia després del concert...

Molt bon dia a tothom, bon dissabte tot i estar un pèl enteranyinat. Avui encara amb el plaer d'haver escoltat, vist i millor encara, saludat, al més històric en actiu del jazz peninsular a la vegada que entranyable persona, Pedro Iturralde. En un segon passe ple i en el primer a vessar (paraula de l'home del jazz, Pere Pons), Iturralde ens va oferir un petit mostrari del seu amplíssim repertori. Va recordar musicalment als mestres espanyols com Turina i va parlar d'ell, Granados, Falla, etc. Va alternar el saxo tenor amb el clarinet, i el soprano el va lluir en una sola i curta intervenció. Va tocar assegut motivat per la seva avançada edat, 84 crec, i sí que se'l veia cansat, sobretot en presentar, on la seva veu poc s'escoltava motivat també per la no sustentació del micro prop de la boca (aquí poc podia fer l'Àlex Monsoliu, que ja va fer lo adequat per què sonés tot molt bé) suposo jo que també per l'esgotament comentat. Tot i això, el seu llenguatge jazzístic està intacte i se'l va poder escoltar fins i tot en algun tema bopper a un tempo prou viu i improvisant amb prou energia. 

Les seves anècdotes, explicades amb tendresa i humilitat, la dels grans mestres, i sense donar-les importància, ens situaven gràficament a Tànger, on va aprendre el francès i va començar a escoltar el Jazz i el "Quintet du Hot Club de France", història relacionada amb el darrer tema de la nit "Les fueilles mortes", "Autumn Leaves", de la qual ens va comentar que quasi ningú tocava la introducció i que ell ho faria, i que li hauria agradat fer-ho cantant, però no, ho va fer amb el clarinet. D'aquest, ens va recordar de quina manera se'l va deixar de banda a partir del Bebop i que ell mateix, deia, el va haver de deixar tancat a la funda durant una pila d'anys. Un instrument que va sonar tocat per ell amb la màxima calidesa i que ens va fer posar la pell de gallina. Entremig va fer una meddley amb trossos de Turina, Ellington (Sofisticated Lady), etc, tot i mostrant-nos el seu extens saber. Val a dir que va estar acompanyat d'una bona secció rítmica liderada pel pianista Mariano Díaz amb en Richie Ferrer al contrabaix i César de Frías a la bateria. Una secció rítmica a la mida del mestre, tot i donant-li el suport necessari i adequat alhora que també essent uns grans improvisadors. Una vetllada magnífica, una vetllada de bon Jazz i el què és més important, d'una gran humanitat. Si la música va sonar com ho va fer, la mar de bé, i ja he dit qui en va ser el responsable, dons aquesta vegada la simpatia a la barra la va protagonitzar na Marlen. Voilà.