Guilllermo Calliero presentà S.A.P. a Cerdanyola el 14 de juliol de 2017

Doncs el divendres 14 de juliol em vaig deixar caure per Cerdanyola concretament al museu d'història, enclavament d'un anterior poblat ibèric a Ca n'Oliver. En un espai municipal, un magnífic pati exterior amb l'entrada gratuïta i amb un munt de cadires per omplir, la qual cosa va succeir posteriorment. Ple de gom a gom per escoltar Jazz i músiques del con sud, concretament de l'Argentina natal del Guillermo. Un projecte que ja ha vist la llum en disc, i així és que me'l va donar en acabar el concert. Disc anomenat "Guillermo Calliero S.A.P. Vol 1", de South American Project i si parla de Vol1 vol dir que al menys n'hi haurà un altre. Vaig arribar d'hora i així és que em vaig poder situar a la primera fila, al costat de dos aficionats ja granadets més o menys com jo, els quals em van semblar força entesos en la matèria, tot i que a ells, als de  Cerdanyola, els tira més el Blues que el Jazz. 

Ja abans de pujar a l'escenari vaig poder saludar-los a tots o quasi tots, a una formació de sextet amb alguna substitució sobre la formació original amb Guillermo Calliero, trompeta; Gabriel Amargant, saxos; Federico Mazzanti, piano; Martín Laportilla, baix elèctric, Ramiro Rosa, bateria, substitut del Nicolás Correa i amb lHumberto Perdomo, percussions. Una formació base que es va veure ampliada en l'enregistrament d'alguns temes del disc, per cert editat per Fresh Sound World Jazz, amb mestres de la talla de l'Horacio Fumero, Ernesto Aurignac, Toni Belenguer, Roger Blavia, Bobby Shew i Luis Salinas. Un disc que sonarà ben aviat a Jazz Club de Nit segurament acompanyat del d'un altre gran trompetista, en Voro Garcia i el seu "Rommates" del 2011. 

Van començar a tot tren amb els temes del seu disc amb magnífiques intervencions solistes dels dos vents. Una secció rítmica potent a quartet, amb teclat, baix, bateria i percussió, no va parar en la majoria de temes a sextet, i l'espai pels moments més càlids va arribar en el tango de Carlos Gardel anomenat "Golondrinas" tot i tenir un tempo viu que vaig poder enregistrar en vídeo:  https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208092133415771/
Una actuació perfecte encabida en els àmbits diversos del Jazz i la música folklòrica del seu país, i on tots els integrants del sextet varen estar sobergs, i parlo dels solos del pianista, a les mans del seu teclat Federico Mazzanti, del gran baixista Martín Laportilla, del magnífic i fins aleshores desconegut per a mi, Humberto Perdomo, del grandíssim substitut a la bateria, l'amic Ramiro Rosa i per descomptat els dos magnífics vents a la "front line", en Gabriel Amargant i el gran trompetista i líder del projecte, l'amic també Guillermo Calliero. Encara i ja a les acaballes varen oferir-nos un tema de Freddy Hubbard que ben bé podria ser de Dizzy Gillespie pel tempo bopper i que també vaig poder enregistrar amb el mòbil i que ara mateix us poso: https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208092495664827/
Doncs res més, que tingueu en compte que el disc sonarà a Jazz Club de Nit i que també el podeu trobar al següent enllaç: 
Miquel Tuset i Mallol.

Mark Giuliana Quartet al Jamboree, i Guido di Blasi al Terrat del Museu d'Història de Catalunya el 12 de juliol de 2017

Doncs el dimecres 12 de juliol havíem d'anar al Jamboree a veure aquest magnífic baterista i la seva proposta tot i considerant que al cap davant i d'empeus hi trobaríem a un dels saxos tenors actuals més en forma de l'escena Novaiorquesa, en Jason Rigby. Una formació amb Mark Guiliana bateria, Jason Rigby saxo, Fabian Almazan piano, Chris Morrissey contrabaix. 

En Pere ens en va fer la presentació a la web de masimas/jamboree/programacio amb aquestes paraules:

Pocs músics amb la joventut i l’aprenentatge de Mark Guiliana poden lluir un full de serveis com el que defineix les credencials d’aquest excepcional baterista. Des de Brad Mehldau, amb qui va signar el disc “Mehliana”, fins a David Bowie, amb el que va contribuir a rubricar el seu llegat pòstum, “Black Star”, Guiliana es manifesta com un músic inquiet, versàtil i sorprenent com pocs. L’italo-americà arriba al Jamboree com una de les estrelles del moment del jazz mundial en companyia de tres solistes de primera magnitud com el pianista Fabian Almazan, el saxofonista Jason Rigby i el contrabaixista Chris Morrissey.

Doncs sí, vàrem tenir a quatre magnífics solistes dalt l'escenari del Jamboree liderats per la proposta musical del baterista, amb la majoria de temes propis i crec que algun del mateix saxofonista. De fet, el Mark Giuliana Jazz Quartet, la seva primera proposta acústica ve del seu projecte editat el 2015 anomenat "Family First". Un quartet inicial amb el pianista Shai Maestro el qual vam tenir crec amb l'Albert Vila un dia també al Jamboree. La proposta de Giuliana ve de l'amistat entre tots els membres de la banda tot i considerant que el mateix 2015 Maestro ja va ser substituït pel Fabian Amazano. El mateix Giuliana parla del seu projecte en aquest vídeo presentació del "Familiy First":


Al Jamboree varen començar amb un tema força impressionant per la concepció rítmica imparable i on el líder no va parar de fer les més increïbles "virgueries", alhora que Jason Rigby en un esglaiador solo ens tombés de KO. El solo del pianista Amazano va ser també brutal, si considerem com anava la maquinària rítmica, a tot tren. Un tema amb un a melodia força enganxosa i ritme trepidant, que per començar va ser d'allò més adequat. Després d'aquesta "tempesta", el contrabaixista Morrissey va iniciar un tema lent, de manera aparent i per les notes llargues del saxo i no per les constants del contrabaixista. El líder va seguir, imparable, creant motius rítmics i elucubrades combinacions de sons percussius. El Groove hi era sense parar per la constància rítmica de contrabaix i bateria. Algunes notes soltes del piano només feien que més lluïs la preciosa impro del saxofonista. Un tema delicat, el qual va acabar de la mateixa manera que havia començat, després de magnífics solos de pianista i contrabaix. Després d'aquests dos primers temes, Mark Giuliana va presentar els músics i va parlar dels dos temes anteriros els quals apareixerien en el següent projecte, el setembre. El següent tema que van tocar va resultar ser un tema de Chris Morrissey anomenat "Our Lady". Doncs ens vam tornar a trobar amb un tema força impactant per la melodia, saxo tenor, i el concepte rítmic, persistent però sense passar-se en el volum, i parlo del líder que va saber estar-se contingut. Moments magnífics repetitius varen deixar pas al magnífic solo del saxofonista. modern i farcit de motius i gran tècnica. Alguns dels motius principals del tema varen servir per al solo del líder i baterista en una combinació de saxo tenor i piano fent-li de reforç. Un altre tema amb el personal so del tenor i ritmes del baterista varen situar-nos de nou en la òrbita d'aquest gran baterista. Chris va endegar un magnífic solo seguit pel del pianista Amazano i sempre amb el ritme trepidant i creatiu del líder, magnífics tots quatre. El líder va presentar els dos següents temes, el primer d'un tal Peter Jensen anomenat "September" i un altre dedicat a Elvin Jones, al seu fill i al mateix Rigby. El primer va resultar ser una balada majestuosa i impressionant, la lentitud de la qual només es veia amagada per la persistència del pianista. El so lànguid de les notes llargues del saxofonista ens acaronaven tot i situant-nos en unes músiques que a mi em recordaren a Jan Garbareck i alguns discos de la ECM. Sense parar, el líder es va enfrascar en el ritme més trepidant del següent tema, i sí, dedicat  a Elvin Jones, en un magnífic tema on la intervenció del líder va ser força esplendorosa. Ben aviat però, la delicadesa hi va fer acta de presència amb un preciós solo del contrabaixista. El solo de Rigby es va veure només acompanyat per Giuliana en una combinació de saxo tenor i baterista que ens situà en un entorn proper, tot i recordant a Gorka Benítez i David XirguEn fi, que vàrem gaudir d'un magnífic concert sonoritzat per l'Àlex Monsoliu i amb presentació prèvia del Pere Pons,  essent aquest un concert emmarcat dins el Grec Festival de Barcelona


Després de veure aquest magnífic concert encara havíem de tornar a veure al magnífic guitarrista argentí Guido di Blasi al terrat del "Museu d'Història de Caalunya". Aquests són uns esdeveniments muntats des de la Nova Jazz Cava i per tant des de Terrassa al Terrat. Aquest és un projecte que Guido em va passar tot just abans de sortir el disc i que jo vaig posar al programa Jazz Club de Nit. També vaig poder assistir a la presentació en societat a la Sala Sandaru aquell dia  molt ben acompanyat per la Mercè Porras i el nostre "president" del Jazz, el gran Jordi Pujol Baulenas, editor ell del disc de Guido per "Fresh Sound World Record". I aquestes varen ser les quatre ratlles que vaig posar a Facebook amb alguns dels protagonistes entre els quals el Joan Recolons

I què bé s'està a la terrassa del museu d'Història de Catalunya veient a Guido Di Blasi New Tango Project, amb Dario Apolonara, Xavi Castillo i Ramiro Rosa, en un esdeveniment muntat des de Jazz Terrassa, Nova Jazz Cava, o sigui amb la Susanna Carmona i el Valentí Grau, amb tècnics inclosos, Marc Ribera i Oriol Bacardí. I per ser-hi tots, ara ja amb la Lourdes i el Miquel Carol, per deixar-ne constància gràfica.

Miquel Tuset i Mallol.

Jam Session Campari Milano, amb David Mitchell, Matías Míguez i Anton Jarl, 11 de juliol de 2017

Doncs aquest dimarts 11 de juliol vam tornar a anar al Campari Milano per mirar de participar amb algun tema a la Jam. Una Jam coordinada com sempre per l'Anton Jarl amb el sempre Matías Míguez i aquest dia amb la participació estelar del gran David Mitchel a la guitarra. Un trio magnífic els quals van estar-s'hi una molt bona estona, quasi una hora, interpretant tot un seguit d'estàndards a la perfecció. Una combinació perfecte de guitarra, baix i bateria, amb el càlid so de la guitarra del David. Un Campari amb deu ni do de la gent que hi va ser, i sense aquells dies molt plens i sorollosos, dies que fins i tot els músics han hagut de fer callar als més xerraires. No va ser aquest el dia i sí que vam poder  gaudir força de la música que van tocar els nostres herois. Després d'una bona estona de bona música va començar la Jam Session encara sense massa músics però sí que hi havia el sempre entranyable Tom Johnson i el seu trombó, i tot i així, l'Anton em va convidar a tocar el que seria el meu primer i únic tema de la nit, el "Yesterdays" al costat del David, Matías i crec que el baterista americà Robert. Començar així essent el primer doncs no em va impedir fer-ho el millor possible, i sí que deu ni do, tot i ser un tema que m'havia mirat la mateixa tarda. És un conegut estàndard però això no vol dir que el puguis tocar així com si res. En fi, que deu ni do. 

Després del meu únic tema de la nit, Tom Johnson va tocar el conegut "All of me" amb un swing espaterrant. Una magnífica interpretació d'aquest gran trombonista i millor persona, aquest anglès ja quasi igual de català. Mentre tocaven aquest estàndard varen anar arribant més i més músics, veient llavors que poc més podria fer jo. Entre els arribats i que després varen ser requerits a l'escenari, l'amic i gran guitarrista Sergio Belloso, i un saxo tenor que va resultar ser magnífic anomenat Arnaud els quals varen tocar amb el Tom i la base rítmica de Míguez i Robert. Una magnífica formació que ens van tocar de manera excel·lent un tema bastant bopper, crec recordar. 

Sempre em queixo que soc el més dolent, la qual cosa em comença a cansar i fins i tot replantejar les meves aparicions a segons quines jams, però aquest dia va resultar que encara hi havia algú pitjor que jo, i va ser una noia estrangera que va voler cantar el "My Funny Valentine". Bé, nooo, malament...crec que mai abans l'havia escoltat tan malament interpretat, cantat o digues-li com vulguis. Una cosa terrible, vaja. Les cares de tothom, les dels músics sobretot, eren un poema. En fi, no m'estendré en detalls. Després d'aquesta desfeta va pujar una noia a la bateria i un guitarra amic per fer-nos quasi ballar amb un tema força potent i funky. Molt bé tots dos, acompanyats del Sergio i el Matías. I varen continuar arribant músics entre els quals l'entranyable Larry a la guitarra de blues, tot i no dur-la i sí els amics que duia, un saxo tenor i una noia en el saxo alto, els quals es van apuntar a tocar el darrer tema de la nit, el marxós "Wattermelon Man". 

En fi, una darrera apreciació de la meva moguda. Per anar al Campari i començant a les 21h sempre vinc des de Sant Vicenç amb cotxe. A vegades aparco a prop però aquest dia no va ser així, i vaig haver de deixar-lo a Aragó Aribau. Bé, doncs carrega't el saxo alto (ja sé que no pesa gaire) i baixa caminant fins el Milano. Arribada, salutacions i estar-te quasi tota la hora escoltant els músics de la formació base. Ja sé que podria arribar a les 22h i potser tocar, però no ho faig per respecte als músics que iniciaran la Jam. En fi, després d'aquesta hora, l'Anton em crida i faig un tema. Després, seus, et prens una cervesa convidada per ell (gràcies Anton) i vas escoltant com s'ho fan els altres músics així una hora més o quasi. Total, que després de xerrar com sempre fem amb el Manu Dimango, alguns dies molta estona, aquest dia en concret volia marxar aviat a Sant Vicenç. Total que carrego el saxo i cap a munt fins a Aragó Aribau des de Ronda Universtat per agafar el cotxe i tornar a casa, fet i fet cap a quarts de 12, tampoc massa tard. O sigui, vaig sortir a les 20h30m i vaig tornar al cap de tres hores, per tocar un sol tema, amb despeses energètiques i caminada doble amunt i avall. I un es pregunta....però home, què fas. Afició trastocada?
Miquel Tuset i Mallol.

Jazz a Les Vinyes 2017, 9 de juliol de 2017

Doncs com cada any, des d'en fa 10 i durant el segon diumenge de juliol, Mary Gumà organitzà el seu Jazz a les Vinyes, esdeveniment gratuït en tots els sentits excepte pel que fa a les menges, que les posa ella, i als combustibles per a desplaçar-se que els posen els músics. Es tracta d'organitzar una trobada d'amics i amigues aficionats al Jazz, músics tots amics de l'anfitriona, molts de l'entorn de Terrassa com l'Adrià Font i d'altres de la seva ciutat natal Olesa de Montserrat com en Pere Gifré i d'altres indrets. De fet la llista dels implicats sortirà en algun indret d'aquesta crònica i no és ara el moment de fer un "fred" llistat de tots plegats. A veure com es va desenvolupant tot plegat. Santa Maria de Miralles és més enllà d'Igualada direcció Valls, o sigui que és una bona "moguda" per fer-la així com es diu vulgarment "pel morro", la qual cosa només em fa corroborar la meva certesa sobre la gran generositat dels músics. Allà hi viu i hi treballa aquesta gran aficionada al Jazz, na Mary Gumà, treballadora de les més i diverses arts plàstiques amb les ceràmiques i pinzells inclosos. 


Cavalls també n'hi ha, car ella és una magnífica genet de fa tants i tants anys. Espai, el que vulgueu per caminar i córrer. En fi, que si es pot dir que hi ha una pega, aquesta està relacionada a la presència d'algunes mosques, cosa per altra banda habitual a muntanya i amb animals potser més racionals que "naltros". Mary sempre dóna cabuda a tots els músics amics, homes i dones, professionals i aficionats, o sigui que jo mateix pertanyent als darrers hi he pogut anar aquests darrers tres anys i amb mi, enguany hi va venir en Deme Gómez, ell assidu també en els darrers anys sempre acompanyat de la magnífica i simpàtica AngieJuana i jo hi vam arribar a punt per ajudar a preparar l'aperitiu, a més a més de la meva aportació culinària, la coneguda "truita de patates i ceba", sí, aquella o similar a la que els faig als músics en els concerts que jo organitzo des del Jazz Club La Vicentina


Fet i fet, ja estàvem situats al voltant de les dues taules i sota els parasols degustant el magnífic aperitiu i bevent el que cadascú va voler des d'aigua a cerveses passant per algun vi blanc, tot un luxe només a l'abast dels voluntaris musicals, acompanyants i la gent amiga de la Mary, involucrada amb ella en tot el que calgués. Converses diverses amb gent retrobada de l'any passat, records i anècdotes, abraçades i molt bona sintonia al voltant d'una idea base, la de passar-nos-ho lo millor possible, conversant, menjant i després tocant per a un públic fidel cada any a la proposta. Amb l'Adrià Font sempre ens embarquem parlant de "tècnica electrònica", ell que n'és un gran aficionat a la vegada que gran "reparador" d'amplis diversos. A l'hora de dinar vaig fer mans i mànigues per explicar-li el concepte de la "Conversió analògica digital", la qual cosa no sé si vaig aconseguir. És com santo Tomàs. Collones. A la taula hi érem l'Aldo Caviglia, Joan Albert, Adrià Font, jo i la Juana quan va poder seure, després de fotre's un "curro" de mil parell de collons subministrant plates de les menges exquisides preparades per les Gumà Voluntaries. La distribució de taules i comensals es fa sempre de manera "natural", i cadascú s'asseu amb qui hi te més "tirada". Hi havia també la primera taula, la més propera a la "cuina", on s'hi van posar Mary i les voluntaries i voluntaris subministradors dels plaers més suculents. Tot i ser-hi una bona colla dinant, no hi érem tots els que finalment intervindríem així és que Carles Pineda i parella, Montse Alcover van venir a l'hora del concert, de la mateixa manera que el Deme i Angie

En Pau Bombardó es va encarregar de muntar els combos de músics i Mary va fer un parlament inaugural agraint a tothom la seva presència i fent menció d'alguns dels músics assistents. El primer tema va ser "All The Things You Are" amb un combo amb el Joan Albert, saxo alto com a lead solist. La veritat és que no recordo la resta de músics però podrien ser el Joan Martí, contrabaix; Pau Bombardó, bateria i Txus Costalago, piano, tot i haver-hi l'Aldo Caviglia, Adrià Font, Joan Humet, Albert Caire, entre els implicats. Si hagués fet una foto de cada combo això no hauria passat. En fi, què hi farem. Algunes fotos sí que vaig fer o sigui que els combos seran perfectament identificats. El següent tema va ser l'"Stella by Starlight" i aquest tema ja el vaig intentar fer sonar jo mateix, melodia i posterior solo. O sigui que més o menys, va sonar prou bé, considerant lo aficionat que soc jo. 


Després de "moi", Joan Albert va fer la seva magnífica aportació amb un solo melòdic farcit de tècnica. Després del primer combo en Pau va cridar a Maria Betriu amb el seu combo, amb Carles Pineda, saxo alto; Joan Humet, contrabaix; Albert Caire, piano i Adrià Font, bateria. El primer tema, en català, el preciós "Summertime", o sigui "És temps d'estiu". Després de la calidesa vocal de Maria, Carles Pineda va desenvolupar un magnífic solo, seguit del de l'Albert al teclat, força delicat també. La veu de Maria ens va tornar a situar en el temps d'estiu, que ves per on també vivíem. Varen seguir amb el "After you've gone", o sigui "Quan vares marxar", amb la intro a càrrec de l'Albert al teclat, per després la veu de Maria ens situava en el Jazz vocal en català, tot i recordant-nos a la mítica Núria Feliu. Un magnífic solo del Carles  al saxo alto ens va situar a un tempo doblat farcit de swing gràcies a l'Adrià i al walking de l'HumetEls dos temes següents varen ser instrumentals primer a quartet amb el Bernat Albet, saxo tenor; Txus Costalago, teclat; Joan Martí, contrabaix i Aldo Cavíglia, bateria


El primer tema va ser el "Take the A train" a tot swing. El solo que va fer el jove Bernat va estar molt ben trenat i ben recolzat per la magnífica secció rítmica. Txus el va seguir amb un solo farcit de bon gust i demostracions pràctiques i tècniques de gran volada, la mateixa que va agafar el Joan Martí amb el seu magnífic solo, creatiu i perfecte afinació alhora que tècnica. Una tècnica que va demostrar el gran Aldo Cavíglia en fer uns "vuits" amb la resta de companys. El darrer tema de la primera part va ser el "Four" de Davis i aquí hi vam participar el Deme i jo conjuntament amb la formació anteriorment comentada. Jo mateix va ser el primer en fer el solo i recordo que el so va ser força millor, qüestions del micro, tot i que el solo deu ni do. El tenor del Bernat em va seguir amb un seguiment harmònic força adequat i bon gust alhora que la demostració de com segur que segueix els estudis de manera adequada. Deme s'hi va posar també amb molta energia i ganes alhora que amb un so brillant el del seu alto i bon gust melòdic. Txus va calmar-nos a tots tot i el swing permanent de Caviglia i walking de Martí, fent un molt bon solo, ara ja a les mans d'un vertader professional, ara a trio d'asos. Ara sí que li va tocar l'hora de fer el seu solo al gran master Aldo Caviglia, ell qui acompanyà al més gran de tots, Tete Montoliu. Magnífic solo de l'Aldo, després del qual altre cop la melodia, i sempre ho dic, que és millor no fer-la tots els vents alhora. En Pau va agafar el micro per presentar el següent tema, aquell tema anomenat "Mitja Part". Mary ens va convidar a tots a posar-nos-hi de cara a menges i beures, tot magnífic i portat per la gent del públic i amb també recursos que van sortir de la cuina mare.


Després de gaudir de converses, menges i beures, ens hi vam posar i el primer combo va estar format part pel saxo tenor de l'Albert amb una molt bona intervenció solista, en un tema on hi vam tenir a Nuri Palet la qual va fer una impro magnífica en "scat", mentre que la secció rítmica va estar formada per l'Albert Caire, Joan Humet i Adrià Font, magnífic el Joan en el seu solo i després d'aquest, Nuri va fer el tema cantat de "But Not For Me". Nuri va anunciar canvi de baixistes Joans i s'hi va afegir el Carles Pineda en el "I'll Remember April" fent la coneguda intro abans de la veu de la cantant. Nuri va cantar el tema i després s'hi va ficar el magnífic saxo alto del Carles Pineda en un llarg i magnífic solo, tot i demostrant-nos tota una sèrie de recursos. El va seguir també a l'alto el gran Joan Albert en un magnífic solo amb un perfecte seguiment de l'harmonia d'aquest gran tema que en Clifford Brown es va encarregar de fer-nos conèixer a la seva manera. Després els "vuits" amb l'Adrià Font i la resta de la colla amb "scat" inclòs de la Núria


Magnífic tema i improvisacions de tots plegats, i després de tornada a la melodia principal i així acabar-lo de la manera que ho va fer BrownPau Bombardó va presentar el següent tema el qual no tenia ni nom i havia estat "parit" el matí del mateix dia pel pianista d'Olesa, David Muñoz, ell que s'havia passat una bona temporada a Cuba i ja l'any passat també va estar amb nosaltres. Cuba havia estat abans del juliol del 2016. El tema l'havien d'interpretar a duo amb el Joan Humet però s'hi va afegir algú a la bateria que ara no recordo. "Ves que vinc, no tinc ni cinc", títol del tema a càrrec del Pau. Un tema rítmicament potent en els inicis i que va tenir un "break" ben aviat amb la dolçor del teclat i contrabaix. Una melodia repetitiva i ritme persistent que ens feia bellugar les cames, i tot i l'aparent senzillesa melòdica, va ser prou ric en harmonies, tema que van acabar també dolçament. 


L'únic tema "propi" de la vetllada. I després d'aquesta inauguració ens vam trobar entremig del "fregat" del "Cantaloupe Island", amb la melodia interpretada per qui això escriu. Jo mateix em vaig encarregar de fer el primer solo d'aquest tema de Hancock que tantes vegades deu haver sonat a les Jams, i que fins i tot hi deu haver algú que ja no el vol escoltar meu. Crec que el saxo alto del Joan Albert va seguir en la tanda de solos, primer lluny del micro i després més a prop, on se'l va poder escoltar molt millor en la seva magnífica intervenció. El saxo tenor del Bernat Albet va sonar de nou sempre recolzat per la secció rítmica que intueixo devia ser la del Txus Costalago, teclat i ara en Joan Martí al baix elèctric, i l'Aldo Caviglia, bateria, jo diria, i em sembla. Després del solo del Joan al baix elèctric, magnífic, hi vam tornar amb el tema acabant-lo més o menys alhora. I ja encarant la recta final Pau va presentar el següent tema que havien de cantar tres cantants, i que ja sabíem quines havien de ser, amb el "Shines Tokins", "Mitges brillants", un tema que Maria Betriu incorpora en el seu repertori i disc, que per cert vaig posar en un anterior programa de Jazz Club de Nit. Maria va cantar la melodia i després Núria va fer la seva impro en "scat" essent després Txus Costalago qui va desenvolupar el tema en una bona improvisació donant pas ara sí, al Trio de Dames, amb les dues cantants a més a més de la nostra anfitriona, Mary Gumà


I després d'aquesta estrena a trio de dames, va ser l'hora d'un Blues, cantat instrumental per la Nuri i amb un walking magnífic del Joan Martí. El solo del Carles Pineda va enlluernar-nos per la seva gran creativitat i sonoritat, en aquest Blues en Bb. Nuri hi va ser de nou amb l'"Scat" i el Joan Albert la va seguir a tot swing, a tot blues. Txus va fer les delícies de tots nosaltres amb el seu magnífic solo, ell, alumne del gran Sergi Sirvent. El baix elèctric del Joan sonà alhora que el meu saxo alto, identificat fàcilment pel so i per la senzillesa en la improvisació. Bernat Albet va afegir-s'hi fent un solo ben farcit de bon gust. En fi un tema d'aquells per gaudir tots i per fer gaudir a tothom. Abans d'acabar-lo però, Nuri ens havia de situar en el "tema", amb manca de lletra però cantant com d'un instrument fora, com havia fet en començar-lo. 


S'ha de dir que tot el públic ens va aplaudir de manera àmplia en cadascun dels temes que vam interpretar, gaudint de les nostres intervencions. Mary va preguntar al públic si en volia més, i així és que Nuri va començar a cantar les primeres notes del "Bye bye Blackbird", i jo vaig iniciar les improvisacions en un parell de "chorus", crec, en un tema que deu ni do com em va sortir, en la meva línia però. Carles Pineda va seguir amb una magnífica improvisació amb moments d'escales disminuïdes inclosos. Us haig de dir que en Pere Grivé també hi va participar tocant el baix elèctric, o sigui que alguna part d'aquest relat no deu ser correcta amb la conseqüent substitució de baixista. Em sap greu Pere però no sé el tema que vas tocar. Mary Gumà va sortir a acomiadar l'esdeveniment tot i agraint tothom la seva assistència, als músics sobretot per la seva generositat, i va convidar a tothom a recolzar el Jazz, assistint a concerts i no només als dels Festivals, als dels Clubs com per exemple el nostre Jazz Club La Vicentina, ella que sol venir sovint des tan lluny. Gràcies de tot cor Mary Gumà. Gràcies músics, gràcies gent.
Miquel Tuset i Mallol.

Concerts 9ena Temporada del Jazz Club La Vicentina

MOLÍ  DELS  FRARES



Divendres 29 de setembre a les 22h

Òscar Latorre Quartet   presenta el seu nou projecte

Òscar Latorre, trompeta
Toni Saigi, piano
Marc Cuevas, contrabaix
Roger Gutiérrez, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 27 d'octubre a les 22h

Fran Suárez Trio  presenta el seu nou projecte

Fran Suárez, piano
Jordi Mestres, contrabaix
Jordi Herreros, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 24 de novembre a les 22h

Pere Masafret Quartet  presenta el seu nou projecte

Pere Masafret, trombó
Federico Mazzanti, piano
Joan Martí, contrabaix
Joan Vilalta, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Divendres 15 de desembre a les 22h

Jaume Llombart Trio  presenta el seu nou projecte

Jaume Llombart, guitarra
, contrabaix
, bateria

Entrada gratuïta, patrocina l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------



1r dia 8è Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts, 8 de juliol de 2017

La veritat és que no sé com encarar la crònica del 8è Festival. Varen ser tres dies, tres dissabtes al pati-jardí de Can Comamala, ubicat en les dependències de la Regidoria de Cultura. Per si no ho sabíeu, aquest és un festival patrocinat per l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts des del segon anys, fent-ho el Departament de Cultura de la Generalitat el primer any amb participació de l'ajuntament en el dia de la Festa Major d'aquell estiu. Es tracta de posar dalt d'un mateix escenari combos de dues escoles i a vegades amb professors també, per primer presentar els combos els seus projectes i després fer una Jam Session entre els músics participants i amb alguns que hagin vingut. Per aquest Festival vàrem ser premiats (L'entitat La Vicentina a la qual pertany el Jazz Club La Vicentina) amb el segon premi a la creativitat artística dels premis Ateneu de l'any 2015. Allò de..."un fa la feina i l'altre en treu profit". En fi, per no oblidar-ho mai. Aquest any va ser la primera vegada que vaig poder escollir dia, divendres o dissabte, i en darrera instància, al no ser-me oferta la possibilitat de començar a les 21h vaig decidir fer-ho a Can Comamala en un dissabte a partir de les 19h de la tarda i fins les 22h, car amb dues hores (de 22h a 24h i a la plaça de la vila) no era possible encabir-hi la música dels dos combos i la Jam posterior. S'ha de dir també que l'Escola de Música Sant Vicenç col·labora amb el Festival deixant equipament de backstage com són els dos amplificadors i un teclat, essent jo mateix el qui posa la bateria, la meva petita Mapex

1dia 8è Festival de Jam Sessions a SVdH:


Per aquest primer dia vam comptar amb els combos del Conservatori del Liceu i de l'Esmuc. Dues de les millors escoles de Catalunya de G.S. amb llarga trajectòria la institució centenària i no tant la pública Esmuc, ambdues però amb magnífic professorat (a vegades compartit) i millors alumnes des de fa uns quants anys. Els primers en sortir a la "palestra" varen ser els nois i noia del LiceuEl combo va estar format per: Roger Mir, saxo alto i soprano; Martín Díaz, saxo alto; Laia Escartin, violí/veu; Armando Erenas, guitarra; Pol Oñate, piano; Peru Peñiafiel, contrabaix i Eudald Font, bateria. Ara bé sí que voldria valorar la professionalitat d'aquests joves músics la qual es va fer palesa ja en el primer tema de Monk, l""Straight No Chaser". El primer solo de la nit el va fer en Peru Peñafiel, magnífic ell assidu a les Jams de la Sala Fènix. Els solos dels dos vents, primer el del Martín Díaz a l'alto i després el del Roger  al soprano van ser magnífics i d'igual manera ens va sorprendre el guitarrista Armando Erenas, magnífic ell també i al qual encara no havia escoltat. Després d'aquest tema mogudet, ens van oferir una versió molt lenta del preciós tema de Billy Strayhorn anomenat "Isfahan", interpretada la melodia per un dels dos saxos alto, crec que devia ser en Martín Díaz. Una preciosa balada amb solo inicial del delicat guitarrista Erenas, i posterior del soprano de Roger, i seguit per l'entranyable Pol Oñate al teclat. Al final, la melodia a saxo acompanyada pel violí de Laia Escartín, essent una molt bona opció acabar-lo tots plegats de la manera delicada que l'havien començat. Preciosa interpretació d'un tema que es se sol tocar una mica més viu. La Laia ens va explicar de què anava el següent tema, també de Monk el "Well we needn't". El tempo del tema era així com més retallat i ben aviat ens vam trobar amb una veu fent scat i en Pol fent lo seu al teclat. Després els dos saxos van compartir solo retroalimentant-se mentre el ritme marcat en pla Funky mantenia el tema a cotes elevades de gust i sensibilitat. En Peru va fer el seu solo, reeixit i melòdic tot i reconeixent a la perfecció el que anava fent i on ho feia. Després d'ell, el tema amb la veu de Laia i així acabar-lo de cop. Després, ella es va quedar sola amb en Pol per tocar una preciositat de cançó anomenada "Pixinguinha" la qual també vaig enregistrar i filmar, o sigui que aquí la teniu:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208043211872763/

Una preciositat per la qual hem de felicitar-la, felicitar-los a tots dos per aquest meravella cantada amb tant gust i delicadesa. Bravo noia, nois. Van acabar amb un tema dedicat a totes les mares amb aires de Wayne Shorter, on la veu de Laia va estar igualment delicada i suau com el so de la guitarra de l'Armando, preciós com el tema. Un magnífic solo delicat com tot el seu projecte i que Pol es va encarregar de continuar de la mateixa preciosa manera. Realment preciosa la interpretació de tots ells, amb Laia tornant a la melodia per anar-la acabant. Felicitats al Combo del Conservatori del Liceu.

Aquí els podeu escoltar: 

http://www.ivoox.com/1r-dia-8e-festival-jam-session-combo-conservatori-audios-mp3_rf_20236435_1.html

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Després d'ells i dels molts aplaudiments que tots els vam regalar, vaig presentar el Combo de l'Esmuc, format per Joan Mar Sauqué, trompeta; Joan Fort, guitarra; Roger Santacana, piano; Xavi Castillo, contrabaix  i Jordi Pallarés, bateria. Una formació amb algunes substitucions de darrera hora com la del trompetista Joan Mar. El primer tema que van tocar va ser el magnífic "Stompin at The Savoy", interpretat a un tempo mig amb un swing magnífic gràcies al walking del Xavi i al mateix Jordi a la bateria. Un gran solo d'en Joan Mar a la trompeta va deixar pas al del guitarrista Joan Fort, mentre la secció rítmica "tirava" de tot plegat. El jove Roger Santacana, vell conegut nostre, va desenvolupar la seva mestria al teclat en un tema que Clifford Brown  es va encarregar a transmetre per a la posteritat, això sí, a un tempo una mica més viu. El solo d'en Xavi, el "profesional" de la formació, magnífic, va deixar pas a un"turn around" per anar-lo acabant delicadament. Ens van "despertar" amb un "Four" a tempo viu i amb el primer solo a càrrec del Joan, precís i executat amb gust, alhora que amb profusió de recursos. Solo d'en Roger al teclat magnífic i després, ai las, Joan Mar a soles amb el Xavi Castillo, en un solo esclatant, magnífic. Quin parell. Després, en el clímax s'hi afegiren la resta de companys en un tema ja ple de Bop, tema de Miles abans de l'era "cool". Jordi Pallarès va desenvolupar un magnífic solo, ell que ja és tot un master a qui trobem per les Jams de Jamboree els dilluns amb d'altres companys i amics seus. Després d'ell el tema i anar-lo acabant ja al final. Després el Joan Mar va agafar el trombó de pistons i ens van toca el "What is this thing called love" i ell mateix va encetar-lo amb un solo que ens el mostrava amb un altre instrument però amb igual capacitat interpretativa, i què n'és de bo aquest noi, dominant ambdós instruments quasi al mateix nivell, i sí, que el seu nivell en les improvisacions va ser molt alt, magnífic Joan. L'altre Joan a la guitarra va seguir l'estela de qualitat en el seu solo de la mateixa manera que el jove Santacana el qual ja ens havia sorprès en un anterior concert al Molí dels Frares tocant teclat i vibràfon, i sembla que també toca la bateria la mar de bé. I quins cracs que surten d'aquestes escoles. Xavi Castillo va fer la seva aportació personal del tema, ell que participa d'infinitat de projectes com a un dels bons contrabaixistes que ell és. La melodia del tema va sonar de nou gràcies a la mestria del Joan Mar amb el so del trombó de pistons la mar de preciós i dolç.  Aquí en teniu un trosset:

https://www.facebook.com/mtusetmallol/videos/10208043757086393/

Va seguir un altre tema a mig tempo també iniciat pel trombó del Joan Mar i  ben aviat Roger va "volar" en el seu solo gràcies al walking del Xavi en un tema farcit de swing i "bones i delicades maneres", les mateixes del jove trombonista ara, igualment amb un solo farcit de tècnica i bon gust, el del jove Joan Mar. La guitarra de Fort va sonar de nou amb un punteig precís i pulcre, alhora que amb un bon llenguatge jazzístic, com la resta de companys, magnífics tots. El so del trombó va omplir de nou els espais amb el so personal del Joan  i sense acabar el tema, Xavi va iniciar les notes del que seria la continuació, un tema de Bronislaw Kaper anomenat "On Green Dolphin Street" amb la melodia interpretada per Joan Mar ara a la trompeta. Ell mateix va seguir amb el solo, un solo increïble recolzat per darrera per la secció rítmica que se l'endugué on ell volgué. I qui el va començar el va seguir acompanyant el teclat d'en Santacana amb un swing imparable gràcies al Jordi Pallarès i en Castillo al contrabaix. I quin tros de solo ens va fer aquest jove manresà, deixant pas al guitarrista i líder d'un projecte que ben bé podria ser quelcom com aquest, en Joan Fort, exquisit també en totes les seves intervencions, i sobretot sense cap nota falsa, d'aquelles que en Miles diu que no existeixen. El solo final d'en Jordi Pallarès  va ser llarg i potent i no per volum ni per picar massa  fort ni res que se l assemblés. Varen acabar la seva participació com escola amb un turn around i així acomiadar-se com a combo però a punt per a la Jam. 

Si els voleu escoltar en tota la seva extensió, podeu clicar en aquest enllaç:

http://www.ivoox.com/1r-dia-8e-festival-jam-sessions-combo-esmuc-audios-mp3_rf_20236173_1.html

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


La Jam Session la van començar després de cridar jo a tres components del combo del Liceu tal i com els veieu a la foto, així doncs amb una magnífica formació a septet. El tema escollit va ser el "Sandu" de Clifford Brown
La melodia només podia sorgir d'una trompeta, la del Joan Mar, mentre que el primer solo, Roger Mir el va encarar amb el soprano mentre la base rítmica de l'Esmuc l'anava acaronant i ell a nosaltres amb el seu delicat so, cosa difícil amb un soprano. Qui feia de Clifford el va seguir i de quina manera més acurada en Joan Mar va desenvolupar el seu solo, delicat i tècnic a la vegada. Martín Díaz amb el seu alto va desenvolupar-lo també de manera magistral: i què bons que són aquests nois. Trompeta i soprano el van anar acaronant amb un "riff" de fons, i en acabar aquest el seu solo vam poder escoltar la guitarra de l'Armando Erenas en la seva aportació solista d'aquest tema de Brown. El teclat del jove Santacana va seguir el desenvolupament amb un so típic del piano elèctric "Rhodes" essent el Xavi Castillo qui el va continuar amb la seva demostrada solvència. Després d'ell, en Joan Mar va encarar de nou el tema acabant-lo tots plegats entremig dels nostres aplaudiments. Després em vaig atrevir a tocar l'"Stella by Starlight" jo, un aficionat, entremig de tanta qualitat i joventut, i deu ni do el solo que em va sortir, en la meva línia, és clar. Roger Mir va seguir el solo, ara ja amb un clar retoc de professionalitat, de la mateixa manera que va fer en Roger al teclat. Si ja ho diuen, ja..no s'ha de tocar tantes notes, i això que ara en toco menys que fa uns anys. l'Armando va regalar-nos el seu so delicat en un solo també precís i preciós d'un tema igualment preciós. El Xavi va fer la seva part i jo em vaig encarregar de tornar als principis per acabar el tema de manera delicada. Vàrem seguir amb "Body & Soul" jo mateix iniciant la melodia d'un tema que no és precisament fàcil. En Joan Mar s'hi va apuntar i ben aviat va intervenir en el solo d'un tema que segur li agrada força i evidentment domina i així ho va demostrar. Després vaig ser jo qui es va "enfrontar" a l'harmonia d'un tema amb un tempo doblat a ple "swing" i deu ni do de com en vaig sortir, considerat tema i companys. Guitarra i contrabaix varen seguir els solos per després iniciar els "quarts" amb el baterista i en Joan va obrir el camí per tornar a buscar la melodia del tema i acabar-lo delicadament. Deu ni do, aprenent. 


Llavors va ser quan vam canviar el combo i van pujar  l'Eudald a la bateria, en Joan Fort guitarra, Peru Peñafiel al contrabaix, el meu estimat Toni Pato al saxo tenor i amb el Joan Mar, Roger Mir i Martín Díaz. El tema escollit va ser "Oleo" un R&Ch en Bb de Sonny Rollins, tema magnífic ideal per les Jam Sessions. La melodia la varen iniciar tots plegats, per després iniciar els solos el Toni amb el seu magnífic so, un toc metàl·lic però farcit de swing i bon gust alhora que bones "frases" a l'estil R&B. Joan Mar va continuar-lo de manera magistral per velocitat, tècnica i bon gust. El saxo soprano de Roger Mir i l'alto de Martín Díaz van seguir-lo també desenvolupant tots dos un magistral solo, aquest darrer, llarg i magnífic. Joan Fort a la guitarra va estar també genial en la seva aportació deixant pas al teclat d'en Roger Santacana, magnífic també. Peru Peñafiel que feia estona no tocava va aparèixer amb un solo espaterrant. Després d'ell van fer els quarts amb l'Eudald, també molt fi durant tot el tema i ja van encarar la "melo" de l'"Oleo" i acabaren el tema, magnífic i magnífics ells. Seguidament van fer una "bossa" magnífica iniciada pel teclat d'en Pol i cantada per la magnífica Laia. El tema en qüestió es diu "Dindi" però si l'escoltes et sonarà com a "Gin Gee". Ella mateixa es va encarregar de fer la primera improvisació en "scat" perfecta, i ho va fer en la A, deixant que el pont el fes el teclista Oñate, magnífic ell en la continuació de la improvisació.  Les improvisacions varen seguir de la mà del guitarrista, que podria ser l'Armando Erenas pel fet de ser un tema del combo del Liceu, o sigui que devien ser ells, ara no ho recordo, però sí, van ser ells. El final va ser llarg a mode de turn around i liderat per la magnífica Laia. I ja vam encarar el darrer tema de la Jam amb el "St Thomas" i hi van col·laborar una bona colla de vens entre els quals el Toni Pato el qual va desenvolupar el primer solo, a tutti Rollins. Roger al teclat, Martín al saxo alto, Joan Mar al trombó de pistons, la guitarra de l'Armando, el contrabaix d'en Peru, van ser els protagonistes excepcionals dels solos posteriors arribant al clímax total amb tots plegats, acabant aquesta Jam Session del 1r dia del 8è Festival de Jam Sessions amb un dels temes més festius, aquest magnífic "St Thomas". 

Per si voleu escoltar la Jam, aquí hi teniu l'enllaç:

http://www.ivoox.com/jam-session-1r-dia-8e-festival-jam-sessions-audios-mp3_rf_20231776_1.html


Menció "especial", i de tot cor, a la magnífica feina que va fer en Quim Isern en la sonorització de cadascun dels dos combos i després també en la Jam final. Sons i llums varen ser imprescindibles per l'èxit de la convocatòria, sense oblidar a tots els músics participants, magnífics tots ells, sense els quals això no hauria estat possible. Finalment, agrair a les escoles Conservatori del Liceu i Esmuc la seva presència en aquest Festival des de la seva primera edició. Després d'acomiadar el públic que encara quedava tot i agraint-los la seva presència, vaig demanar ajuda per recollir l'escenari i entre tots ho vàrem deixar totalment enllestit. Després tocava preparar les taules i sopar la qual cosa vam fer. Crec, sincerament que si a més a més de posar junts dalt l'escenari músics, alumnes, d'escoles de música diferents, els podem posar junts en una taula i sopar plegats, aquest és el millor regal que els hi podem fer. Gràcies.
Miquel Tuset i Mallol.

Inauguració del ViJazz Penedès el 7 de juliol de 2017

Doncs el divendres 7 de juliol estàvem convidats a la inauguració del ViJazz Penedès 2017 i cap allà que hi vam anar amb el Joan Recolons. Quan tot justa acabàvem d'arribar al poble ens vam trobar al cap de munt de la Rambla a Philippe Collom, Pol Padrós, saxo tenori algú més que es preparaven, ens van dir per a una Rua musical en pla New Orleans, la qual cosa van fer i posteriorment que en aquesta tesitura els vam veure. Una convidada de la inauguració no era quelcom que hom pogués obviar, ans al contrari, va ser tot un honor poder-hi assistir i veure de quina manera ho van preparar de bé, i quines coses es podrien millorar de cara l'any vinent. Només arribar a l'indret on havíem quedat ja vam tenir el primer sobresalt, car els nostres noms no sortien a la llista de convidats. Va resultar que les azafates que ens atenien, convocades per Banc Sabadell, ens van reconèixer del dia de la presentació del ViJazz que van fer a la "central" de la Diagonal, on també hi havíem assistit. Tot i això, vaig demanar que truquessin a Natàlia Rubio, que era qui ens havia convidat com a professionals, pel Jazz Club de Nit, la qual cosa van fer. En parlar amb ella, les noies ens van donar porta lliure per entrar a la sala on se servien uns canapès, vins i caves, on també hi havia dues noies molt guapes que cantaven i un pianista que tocava. Aquell espai era Banc Sabadell i per tant l'acte va estar organitzat per ells i no pels responsables de la programació del Festival, enguany l'equip de Pere Pons & Òscar de Pombo i no sé si algú més relacionat. Això ho dic perquè va resultar que les dues noies i el no tant noi van fer un repertori on vàrem poder escoltar l'"Aleluja" de Leonard Cohen d'entre d'altres cançons populars totes allunyades del repertori Jazzístic. En fi, ja tenen una cosa per millorar el 2018. A banda d'això, vam beure uns vins blancs Penedès boníssims, i algun cava també molt bo, i això passava a les 19h, molt d'hora, molt d'hora. 

Sabíem que la Molt Honorable Presidenta del Parlament, na Carme Forcadell, havia d'aparèixer ben aviat a tallar una simbòlica cinta d'inauguració del Festival i així és que ben aviat la vam veure envoltada de les altres autoritats, l'alcalde de Vilafranca, en Pere Regull, el president de Tastavins Penedès, en Joan Tarrada  i un alt càrrec directiu de Banc Sabadell a més a més dels convidats com nosaltres i demés encuriosits ciutadans que anaven pel carrer, perquè al carrer va passar tot això, a la Rambla de Nostra Senyora. Vam continuar la comitiva una estoneta però aviat vam anar per lliure, moments abans però ens vam trobar a l'amic i antic (dels primers) col·laborador en la programació del Festival, en Miquel Bricullé, amb el qual vam estar comentant les coses que de moment havíem vist, car les que havíem provat les coneixia millor ell que nosaltres mateixos, i parlo dels beures diversos. Per manca d'haver-ho mirat en els mails rebuts, no em vaig adonar que teníem tres passes de premsa (érem tres els convidats) pels tres dies, i vam anar a comprar els tickets per poder seure i beure vins i caves. Haig de dir que, posteriorment, això va estar sobradament solucionat anant a buscar les nostres acreditacions. Allà mateix ens vam trobar al nostre amic i gran fotògraf Joan Carles Abelenda qui ens va fer una foto per a la història que és aquesta. Així és que orgullosos amb el nostre penjoll de premsa vam anar de cara al museu del Vinseum, on les autoritats havien de fer diversos parlaments. 

Ens vam dir, hi anem abans i així podrem fer una copeta. Pel camí, però, vàrem ser escridassats per uns nois i una noia, ells quatre ben asseguts i prenen uns gots en una terraza de la Rambla. Va resultar ser que aquells terroristes eren la Violeta Curry, Jaume Vilaseca, Dick Them i Ramón Díaz, els quals tenien bolo en el "Claustre de Sant Francesc" on s'hi varen fer també concerts. Petons i abraçades i una mica de conya i contents de veure'ls i nosaltres vam fer via de cap al VinseumNomés entrar al bar ja ens vam trobar com a casa, car, en animada conversa hi havia el Pere Pons, l'Òscar de Pombo i un altre company del qual no en recordo el nom. Només veure'ns i aparèixer els somriures a tots plegats. El company ens va voler convidar a beure un vinet que va ser blanc i vam petar la xerrada una estona, fins, fins que va aparèixer la M. H. Carme Forcadell, la qual, en veure al Joan Recolons se'ns va acostar i saludar, parlant amb ell i al final tothom qui l'acompanyava, fotògrafs i autoritats van aflacar i algunes fotos ens van fer amb ella i el Pere

Pocs moments després i tota la comitiva ja era dalt la terrassa del Vinseum i nosaltres que també hi vam anar. Allà, més menges i beures i tots els convidats, els que realment volien sortir a la foto, i potser hi havia també alguns dels patrocinadors o gents relacionades amb ells. Els parlaments dels Srs. alcalde de Vilafranca i president de Tastavins Penedès varen estar plens d'agraïments als patrocinadors diversos, i sobretot a Banc Sabadell per la seva major aportació econòmica. També va fer un parlament l'alt càrrec directiu d'aquesta entitat tot i reafirmant-se en el fet de seguir apostant pel Jazz en edicions posteriors. Esperem que sigui veritat. La nostra M. H.  Carme Forcadell va fer un parlament que ens va fer posar la "pell de gallina", car va relacionar la llibertat que representa aquesta nostra música amb la llibertat que tenim els catalans de votar l'1 d'octubre, esmentant algunes virtuts del Jazz exceptuant-ne una, la improvisació, car aquesta no pot existir ni en la política ni en els moments crucials on hi estem ara mateix. Ella però, ja sap que el Jazz sense la improvisació no és res, però ni una paraula relacionant-la amb el procés. Bravo, Jefa. 

Fet i fet va passar el temps, vam donar un vol i ja ens vam veure ben asseguts als laterals de la Plaça Jaume 1r, els espais reservats per Premsa i convidats, tot i veure tots els amics de premsa donant voltes ben a prop de l'escenari, i és allà on ens vam quedar a l'espera del concert inaugural que pintava la mar de bé. Havíem de veure una mena d'història del Jazz en motiu del 100é aniversari del primer enregistrament de Jazz, o sigui que era Jazz - The Story. Celebrating 100 years of jazz recording, amb Vincent Herring, James Carter, Jon Faddis, Jeremy Pelt, Eric Alexander i Steve Turre en el front line dels vents i amb una base rítmica amb Mike LeDonne, Kenny Davis, Carl Allen, i  Nicholas Bearde com a cantant i recitador dels textos històrics. Hi havia una pantalla allà hi havien de sortir imatges relacionades i vídeos també relacionats amb la música que havien de fer els magnífics músics d'aquest projecte. A l'hora aproximada, va aparèixer Pere Pons per fer la presentació i inauguració del ViJazz Penedès, ben aplaudit per tots nosaltres, alguns amb només les ganes que comencés i nosaltres amb l'aplaudiment a l'amic, al programador, al comunicador, al "treballador del Jazz", a l'Home del Jazz. Havent-nos explicat com aniria tot amb la professionalitat que el caracteritza, van començar a sortir els músics tot i veient allà dalt l'escenari, entremig de tots ells al nostre amic Òscar de Pombo qui estaria mirant de solucionar els problemes que tinguessin els músics abans de començar el show. 


Qui es va encarregar de comunicar-se amb tots nosaltres va ser el cantant i narrador Nicholas Bearde llegint els textos que es veien passar per la pantalla, textos explicatius de com va començar tot, allà per la vella New Orleans, essent música de la primera època la que primer va sonar a la plaça Jaume 1er, tema que també va cantar el presentador. Varen seguir amb música on hi veiem la cara amable de Louis Armstrong i els ritmes cadenciosos ballables, imaginant-nos també a tothom ballant i ves per on que devia ser el Lindy Hop, o potser no, ves a saber. Els solos dels músics ja varen començar a sonar, i els súper aguts del gran Jon Faddis a la trompeta, molt bèsties. El "Summertime" va aparèixer cantat per Bearde em va semblar però una mica deslligat de les imatges que apareixien a la pantalla. Ja m'imagino que una sincronia perfecte entre vídeo i so devia ser difícil però amb els mitjans tecnològics actuals crec que s'hauria pogut aconseguir, en fi, pecata minuta. Després d'aquests tres temes Bearne ja es va situar en el Bop, parlant de Parker, Monk etc i és així com va seguir amb la història arribant al "cool", "west coast Jazz", "Jazz Messengers"  i és així com va sonar un tema de Gillespie a ple Bop amb Jon Faddis iniciant el seu solo allà, a dalt de tot, fent exclamar al Joan un "Ah" espontani. Un solo esclatant d'un dels dos trompetistes de l'escenari. Vincent Herring ens va mostrar un magnífic so amb el seu alto i un molt bon solo en un tema que van acabar tots plegats acompanyats dels nostres aplaudiments. El següent tema, cantat pe Bearde estava allunyat del Bop i estava situat en l'era del Swing, cronològicament ben situat. Després d'aquest swing tots plegats van tocar un tema típic del concepte Funk de l'Horace Silver amb tots els vents alhora, moment quan vam poder escoltar de quina manera més bèstia estripar el seu saxo tenor el majúscul James Carter. Eric Alexander el va seguir ja amb un so una mica més ortodox tot i desmadrar-se aquest també quan va poder. Mentre això passà, la resta de companys li feien alguns Riffs per després acabar el magnífic tema de Silver. Sense paraula i ja escoltàvem el "Take Five" de Paul Desmond interpretat per Vincent Herring amb una base rítmica magnífica al darrera. El seu solo va esdevenir tota una lliçó de bon gust sense escarafalls com Carter, amb tot el "carinyo" vers ell. Un tema que va durar molt poc acabant-se amb el solo del saxo alto. "So What" va ser la continuació històrica sonora, car la visual no la recordo, tot i sí que els molts moments de sincronia entre vídeo i àudio sí que hi van ser. El tema de Miles iniciat pel contrabaixista Kenny Davis va deixar par a la trompeta de Jeremy Pelt amb un so molt més contingut en els aguts tot i l'evident modernitat, acondicionada al so "cool" de Davis i evidentment amb la mestria adequada. Moment de solo per pianista, organista Mike LeDonne amb gust i delicades melodies i impros modals com en l'anterior Pelt. El contrabaix ens va tornar a situar als inicis i així acabaren el tema i època cool. Bearde ens va situar ja als 60s amb les bossanoves, amb el Hard Bop, John Coltrane, Archie Sheep, Miles Davis ja amb la fusió del Jazz-Rock, essent però el primer tema en sonar d'aquesta època un "Caravan" que sí crec no sincronitzava amb el que vèiem. Els súper aguts, massa estridents crec, van aparèixer a través de la potència humana de Jon Faddis. Finalment podíem escoltar al gran Steve Turro al trombó en un magnífic solo a lo JJJohnson. El pianista s'hi va afegir també, i realment teníem una magnífica secció rítmica al nostre abast alhora que un "front line" de vents extraterrestre. El final va ser fet a mida, i sense dir-nos rés, ja escoltàvem la música de John Coltrane interpretada per tots els vents alhora per ben aviat escoltar a l'Eric Alexander  en un solo que va voler ser "Coltranià". Anàvem avançant mica a mica i de manera acurada, precisa i sobretot amb uns mestres dalt l'escenari interpretant uns magnífics solos cadascun d'ells. De cop i volta, i sense acabar el tema, els dos trompetes van encetar un nou tema situat en àmbits propers al segon quintet de Davis on la modernitat era evident. Els saxos van empalmar amb un altre tema, força conegut i també popular ja amb arrels més R&B amb un James Cartes a la seva salsa compartint solo amb l'Eric Alexander en una típica "guerra de saxos" d'aquelles que marcaren època, acabant el tema ells dos. Situats en àmbits més propers vam poder escoltar un altre tema d'aquells dels anys 70s amb clares connotacions CTI i relacionat amb el "Soul Jazz", amb un magnífic solo de Herring, per so i tècnica, ell molt Parkerià. Un altre solo del pianista ens el va mostrar sòlid i precís en el tipus de llenguatge que ens estava oferint. La melodia, coneguda, interpretada pel líder ens va situar al final del tema, que van acabar de cop. Ja ens havien dit que les bossanoves van aparèixer i així és que Bearde va començar cantant "Girl from Ipanema", vam creure amb el Joan que una mica allunyada en el temps estilístic de les músiques i èpoques que ens oferien llavors. Eric Alexander va fer un bo i curtet solo deixant pas a la veu del presentador per acabar-la, la "bossa", ben aviat, tan aviat que no ens vam adonar que ja sonava un orgue, o sigui Jimmy Smith i la seva música a tutti R&B i el swing adequat. Vincent Herring va ser el primer solista d'un tema que no sabem si lligava bé després de la bossa, però nosaltres qui som per fer aquestes valoracions tècniques? Un súper agut de nou de Jon Faddis  em va fer tapar-me les orelles, deixant pas al solo de l'ara organista amb un Hammond B3 dalt l'escenari i fent LeDonne una magnífica aportació. Bearde ens va sorprendre a ple pulmó entremig del tema amb orgue, i la gent picant de mans, incitats des de l'escenari. El ritme quasi beat ens situava en una època musical on el Soul hi va ser més present que el Jazz. Bearde ens va situar en els anys 80s amb grups com "Return To Forever", i músics i músiques relacionades. La música que es feia a Europa, la editorial ECM, i així és que la música que ens van oferir va ser el tema de Chick Corea, "Spain", per a gust de molts entre els quals nosaltres a mode de "rememberibg" com era tot el que estava sonant. Jeremy Pelt va endegar un magnífic solo amb el seu particular so, apagadet i en el registre mig, sense pujar al cel (?), la qual cosa ja feia Faddis. El piano de Corea intentava sonar de la mà de LeDonne, i s'ha de dir que deu ni do com ho va pelar. La gent picava de mans la qual cosa volia dir una cosa, que tothom s'estava animant, cosa bona per un cantó i no pel de descontrol que això implica, car sembla que això és el que s'ha d'aconseguir. Després d'aquest tema, un  altre encara més funky, tema molt conegut i que va fer que tothom seguís picant de mans. I és que hi ha molts temes que coneixem però ves per on no en recordes el títol. La veu de Bearde ens deia Soul Train?, o quelcom de similar. Érem en ple R&B i quasi ballant en un tema d'aquells que devia haver arribat a un "number one" en el top ten de ves a saber què. Llavors va ser quan es va "desmadrar" Eric Alexander adreçant-se a nosaltres en un "escanyol macarrònic" intentant animar-nos parlant de coses així com "......y mis cojones....". L'orgue va aparèixer de nou amb un altre tema, ara amb saxo tenor metàl·lic de James Carter. Més picar de mans i menys Jazz. No sé jo si no podrien have escollit quelcom no tant pop, no tant comercial. La història del Jazz és molt àmplia, i segur que hi havia música molt millor, no tant popular, però ai las, aquest és un "producte de consum de Festivals d'Europa", car no veig aquest projecte girant per les Amèriques. Un tema reconegut pel Joan Recolons de Chuck Mangione al qual crec que havíem vist en el vídeo, i ves per on que escoltàvem un tema que havia sonat a les discoteques per fer ballar la gent. Eric Alexander es va encarregar de fer el corresponent solo per seguir fent-nos ballar a tots plegats. Tot pintava que ens acostàvem a la fi de l'esdeveniment, car ja portàvem més d'una de músiques, i és que encabir una selecció d'estils i músiques de les diferents èpoques del Jazz en poc gaire més d'una hora, ha de ser una cosa molt complicada, sense cap mena de dubte. Després d'aquest tema ens vam situar en l'ona Weather Report amb el magnífic "Birdland" tocat per tots els vents alhora. El piano feia el riff característic i aquest va donar peu al solo de James Carter tope metall, i una mica amb els moviments típics d'aquest mostru dalt l'escenari, sense oblidar però que és  un dels millors saxos tenors del moment, a pesar de tot. Un tema cantat "Street Light" per Bearde ens tornà a situar en l'àmbit més popular del què algú relacionaria amb el Jazz, però no pas jo. La trompeta amb sordina de Pelt va acaronar el tema que per a mi sobraba del tot. Nosaltres dos ja feia estona que no ens agradava la proposta tot i entendre que aquests muntatges no es fan pels suposadament "entesos" i sí en canvi pel públic en general. Ara tocava escoltar la música dels 80s fins l'època actual amb gent com Steve Wonder, Michael Brecker i demés per a situar-nos en el context musical final. Els súper aguts de Faddis van donar el tret de sortida del tema cantat, o tatarejat per Bearde però que feia Bobby McFerrin anomenat "Don't worry, be happy". I tot i tenir-li un "carinyo" especial a McFerrin no sé jo si aquest és el tema adequat per anar acabant, tot i que sí ho sigui el "missatge". Tota la plaça Jaume Primer es va posar a cantar el "Don't worry, be happy", i ells acabaren amb Bearde presentant a tots els components de la banda, moment en el qual nosaltres vam anar tirant, i ves per on que llavors va sonar el primer Blues de la nit, estricta estructura de Blues i tema que ara no recordo i que nosaltres escoltàvem a mida que anàvem tirant cap als vins i caves. Com a resum, dir-vos que entenc que la proposta sigui així, per Europa, és a dir pels qui no en sabem gaire, i crec sincerament que això no "córrer" pels EEUU. Tot i així, crec que la majoria s'ho van passar molt bé, fins i tot nosaltres dos, una primera molt bona estona. Gràcies Pere Pons, car va ser una bona inauguració de Festival i tot un èxit. Felicitats.
Miquel Tuset i Mallol