Paula Grande a L'Amistat de Premià de Mar, 13 de gener de 2017

Un divendres 13, malament, havíem d’aturar el PC (o ja no es porta això?) i anar a Premià de Mar a veure el projecte de Paula Grande, el relacionat amb el seu disc “Viatge Interstel·lar” amb tota una colla de joves cracs com Kquimi Saigi, Victor Mirallas, Arnau Figueres, Alex Delgado, i una colla més......com el Gregori Hollis, Pedro Campos, Pep Terricabres i David Soler Pina..etc.

Premià és la ciutat que va veure néixer aquesta cantant que albira els 30 anys i on ella ha volgut presentar el seu projecte amb la suficient maduresa humana i interpretativa del seu primer projecte personal. Un disc que ja vam posar a Jazz Club de Nit i que volíem veure in situ a la seva ciutat. Per aquest esdeveniment la cantant volia omplir l’escenari de músics amics i així ampliar les sonoritats dels seus temes i és per això que tota la colla de músics que us he comentat abans, tots uns cracs  encabits en multitud de projectes de diversos estils, l’han acompanyat en aquest primer gran espectacle a Premià de Mar. L’escenari del teatre de l’Amistat, gran i molt ben preparat, estava ple d’instruments, escenari ampli i tot il·luminat esperant que s’omplís el teatre de gent amiga i que sí vam omplir.

A l’hora adequada va aparèixer Paula Grande i amb total concentració es va adreçar davant del micro on tenia tot un aparellatge tècnic per afegir textures i repeticions rítmiques a la seva veu, a les seves veus. Ens va fer una demostració de control i domini del tinglado tècnic aconseguint una mixtura de sons i ritmes diversos i textures preciosistes. Després d’aquesta primera cançó, es va presentar i agrair a tots els presents la nostra assistència, a la seva família, tota a les primeres files, i a una gran quantitat d’amigues generacionals i amics del poble. Després de la seva solitud van començar a aparèixer els músics, i per començar el següent tema, ja tots a la vegada. Al piano i teclat vam tenir sempre a Kquimi Saigi, fidel company de fatigues per l’Amèrica del Sud; David Soler a la guitarra i pedal steel guitar; Fallon Camargo i Àlex Delgado, a les veus; la secció rítmica amb Arnau Figueres, bateria i Pedro Campos al baix elèctric, sempre presents; Josep Terricabres a la percussió i una secció de vents amb Víctor Mirallas, saxo tenor i Gregori Hollis, trompeta, aquesta va ser la formació que variaria segons els temes que Paula aniria presentant al llarg de la nit.

Afegeix la llegenda
Desconeixíem les habilitats d’alguns, de Fallon i Terricabres però no els de la resta de músics, tots ells reconeguts, potser més uns que d’altres, però tots grans i joves músics, exceptuant al David Soler, el menys jove de tots ells. La nit va anar passant de manera ràpida, car els temes tenien una molt bona dinàmica rítmica i eren força agradables. Jo havia escoltat aquestes músiques força vegades tot i preparant el programa de ràdio a fi efecte de seleccionar els temes que havia de posar, o sigui que tota la música que va sonar l’anava reconeixent a mida que sonava, no així però els molts moments de les improvisacions de cadascun dels músics. Així doncs, veure a David Soler utilitzant la pedal steel guitar va ser tot un luxe tot i dir-vos que m’hauria agradat escoltar-lo fent un solo amb la seva estratocaster. Kquimi va alternar piano de cua i teclats aconseguint amb el seu Nord sons estratosfèrics i efectes sintetitzats. 

De la mateixa manera Víctor ens va fer entendre el perquè de tot plegat, del seu èxit amb l’Alejandro Sanz, tot i escoltant-lo tocar el tenor de la manera que ho va fer. Gregory Hollis és un altre astre emergent, trompetista ell amb un bon futur al seu davant i del qual ja li coneixem les seves qualitats. Ens les va mostrar també en els seus solos i també amb els riffs que varen fer els dos vents, tot i acompanyant les veus de Fallon i Àlex i la de la líder, cantant i compositora. Fallon va resultar ser una excel·lent cantant, cosa que nosaltres no sabíem però els seus companys sí. Aquest noia és colombiana i sembla que va venir acompanyant Paula i Kquimi en el seu viatge de tornada d’aquest país, on sembla que hi torna a ser. Àlex Delgada, de tots conegudes les seves habilitats com a cantant, ell havent col·laborat també en projectes de Marina Tuset i amb projecte propi amb tres companys més, que vaig poder veure per primera vegada en un WTF llunyana al Jamboree. I què dir de la Paula, la qual amb la seva magnífica presència i veu va meravellar tothom. 

Una dona jove encara que ha trepitjat escenaris com els del Jamboree ficant-se en fregats difícils com el dia que en una WTF se les va haver de veure, i no només un dia, amb ni més ni menys que Llibert Fortnuy en una sessió i tema a improvisar segons les directrius que aquest li indicava. Paula també va formar d’un projecte amb el seu amic Tony Martin, pianista de Plasència, el qual també s’havia passejat per les WTF del Jamboree i on devien haver-se conegut. Amb ell i el Tom Warburton i un jove bateria Quim Castelló crec, van endegar unes jam sessions els dijous en un indret ben al costat de la Plaça Sant Jaume. En fi que la nostra heroïna ja porta molta guerra en això de cantar i que se les ha vistes magres i de tots colors, la qual cosa l’ha fet créixer i desenvolupar-se fins aconseguir aquesta, la seva primera i important fita. Tan de bo li vagi lo bé que es mereix, ella i tots els qui s’embranquin en aquest difícil camí del món de la música. O sigui que ajudeu-la, ajudeu-los adquirint els seus projectes, els seus discos.
Miquel Tuset i Mallol.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada